Una de les meues pacients, de les que vénen a revisar-se periòdicament per allò del diagnòstic precoç del càncer de mama, quan li vaig dir, l'altre dia, que enguany, igual que en els últims, tot estava molt bé, va fer el sospir profund que fa sempre (com de traure's un pes de damunt) i en esta ocasió em va dir mentre ens acomiadàvem: «Ara me'n torne a casa a canviar-me i a guardar esta roba en l'armari fins a l'any que ve». Supose que, davant dels ulls de perplexitat que vaig posar a l'escoltar el que em deia, ella es trobà en la necessitat d'explicar-me que venia tots els anys a la meua consulta vestida amb la mateixa roba, perquè era la que portava aquell dia, de fa tants lustres, en el qual va acudir a mi, per primera vegada, aterrida perquè pensava que tenia un càncer de mama i jo li vaig dir que no el tenia. Fou tanta l'alegria i la pau que, diu ella, li vaig traslladar aquell dia que, des d'aleshores, sempre que ha tornat a la meua consulta a fer-se la revisió, ho ha fet vestida d'igual manera i cada vegada està més convençuda de fer-ho així perquè, afortunadament, en cap de les visites anuals que m'ha fet jo no li he trobat mai res. Superstició és la paraula que va brollar a l'uníson de les nostres boques mentre encaixaven les nostres mans i jo, perquè ella no es sentira incomoda, li vaig contar alguna experiència personal viscuda.
Durant els anys que vaig exercir com a metge del Club de Futbol Gandia (finals dels setanta, principis dels huitanta) hi havia jugadors del primer equip que eixien al camp amb les calces baixades o amb la samarreta per fora dels pantalonets perquè aquell dia que marcaren el gol de la seua vida o jugaren aquell partit memorable anaven, involuntàriament, abillats així. Si vostès es fixen en l'eixida dels jugadors al camp, a l'inici dels partits, molts d'ells donen un parell de bots amb la mateixa cama o xafen la gespa amb un peu determinat. Per la mateixa causa de superstició. Per no dir la repetició maquinal, pseudoobsessiva, del gest de senyar-se reiteradament tres o quatre vegades al començament del partit o de repetir determinats gestos o postures quan han fet un nou gol.
S'admet que hi ha supersticions en la gent, però hi ha pobles que sembla portar-la en la sang. Els andalusos per exemple. Tinc un company de professió, cap de cirurgia de la mama d'un dels grans hospitals de Sevilla, qui em va contar que si, de bon matí, en eixir de sa casa per anar-se'n al treball, s'encreuava amb un gat negre o amb un rector amb sotana, se'n tornava esglaiat a sa casa, es tancava en l'habitació, es clavava al llit amb pijama i es tapava amb el cobertor, cap i tot. Sé que la història, increïble però vertadera, sembla divertida, però miren esta altra, també vertadera, que no ho és tant. Un altre company de professió, amic dels dos, també cirurgià de la mama i molt reconegut en la medicina pública i privada de Sevilla, va morir, sobtadament, per una hemorràgia cerebral sobrevinguda mentre participava en un congrés mèdic. Era prou jove encara, estava casat i tenia una caterva de fills, que havia tingut de forma successiva, i un munt de pagaments en l'horitzó de la consulta que havia obert feia poc. No tenia cap assegurança de vida! Tot i la càrrega familiar i l'econòmica adquirida i acumulada en tant poc de temps, mai va voler fer-se una assegurança de vida perquè creia (com tants altres de per allí) que contractar-la «daba mal fario», donava mala sort! Fer-se una assegurança de vida donava mala sort! Quina temeritat! Em contaren la de volantins que tingueren que fer els companys i gerència del seu hospital per a considerar que havia faltat en el transcurs d'una activitat laboral professional (encara que el traspàs va ocórrer diumenge pel matí i el congrés havia acabat el dia anterior) perquè la viuda i els orfes tingueren una cobertura econòmica.
Durant aquells any, amb estos dos companys, amics meus, mantinguérem una mena d'intercanvi festiu. Ells venien a passar les falles ací i jo anava a Sevilla a passar la Fira d'Abril. Un dels dos era soci d'una caseta a la Fira, la qual compartia amb uns enginyers de l'aeroport sevillà i amb altres companys del seu hospital (recorde alguns anestesistes). Si vostès coneixen la Fira d'Abril saben que és tremendament hospitalària amb els amics i amb els coneguts. La festa està en visitar-se, els uns als altres, a les seues casetes i cada visita és afalagada amb botelles de mançanilla que s'escorxen ex professo i amb plats de tot tipus de tapes per a acompanyar. En una d'eixes visites que li feren al meu amic, ell demanà dues botelles de «La guita» i uns plats de pernil i de canya de llom. Al voltant de la barra érem unes huit o nou persones (enginyers i metges especialistes —és important l'aclariment—) i algú em va dir que emplenara jo, de nou, les copes (supose que perquè estava al bell mig del grup) i, aleshores, vaig agafar la botella amb la ma dreta i vaig servir la mançanilla en les copes de l'esquera, i quan vaig voler servir en les copes de la meua dreta, em comptes de canviar-me la botella de ma, vaig girar esta 180 graus, de manera que la botella es quedà com d'esquena a la posició «natural» i... això has fet! De sobte, tots ells botaren terroritzats fent un pas arrere, cridant-me, histèrics, que allò no es feia, que no es podia servir la beguda amb eixa posició de la ma i de la botella perquè fer-ho així donava «mal fario» i fent, mentrestant, el signe de les banyes amb les dues mans copejant la fusta de la barra. No m'ho podia creure! Em vaig quedar acollonit de veure'ls a ells acollonits i no pensen vostès que es van recuperar aviat. Supersticions!
Arran d'este article he escorcollat, estos dies, si en la meua biografia mantenia alguna superstició i no l'he trobada, encara que sóc prou rigorós en l'ordenament de les meues coses personals, com en la taula del despatx, en el meu quarto de bany o en el cotxe. Però hi ha una situació, la qual podria arribar, que em preocupa els darrers mesos i em destorba la visió del meu futur personal. Ara, quan albire que en un termini, més llarg que curt, arribarà el moment de poder accedir als beneficis que, per llei, em pertoquen desprès d'haver dedicat tant d'esforç personal i econòmic a la meua activitat laboral, professional i empresarial, la imatge dels pensionistes fent hores de cua davant dels bancs de la Grècia d'Alexis Tsipras i Syriza perquè els donaren uns euros per a passar el dia em preocupa prou. Serà esta una superstició de futur?
