Reconec ser admirador del futbol que ha fet el FC Barcelona els darrers deu anys. En sóc un fidel seguidor televisiu, perquè, aleshores, gaudisc d'una manera de jugar que no havia vist mai abans i que no sé jo si tornaré a veure més quan la flama dels futbolistes blaugrana actuals s'apague. Crec, com qualsevol aficionat neutral entés de futbol, que Messi és el millor jugador de la història. Jo em considere un d'ells, un entès de futbol: n'he sigut espectador més de seixanta anys, l'he practicat com aficionat més de vint temporades, i he viscut el futbol professional com a metge d'un club de categoria nacional i com a professor de Medicina Esportiva de l'Escola Nacional d'Entrenadors de Futbol. Ho sé, també, perquè he vist jugar els grans jugadors del futbol mundial des de l'època de Di Stefano. A quasi tots en directe. Messi és el més gran, encara que a mi el jugador que em commou és Iniesta.
Vull deixar a les clares la meua volença, inequívoca, pel Barça. Però jo soc del València CF. Mon pare em va regalar el primer passe en la temporada 1968-69 quan, a causa dels meus estudis, se n'anaren a viure a València i perquè els diumenges no trobara a faltar Gandia. Des d'aleshores, excepte el temps que vaig ser metge del CF Gandia, jo he assistit a Mestalla a tots els partit que ha jugat el meu equip. Hui en sóc accionista i tinc dos seients de vista privilegiada a l'amfiteatre. Vaig començar amb els Guillot, Mestre, Waldo i Ansola, i els he conegut a tots, encara que jo, en el record, destacaria Kempes, per la transcendència, i Albelda pel coratge defensant la samarreta.
He viscut a Mestalla moments inoblidables, com el gol que marcà Forment, de cap, a l'eixida d'un córner, en l'últim minut del penúltim partit de la Lliga que guanyàrem la temporada 1970-71. He assistit als partits memorables de la Champions. He viscut guanyar tres lligues, tres copes del Rei, supercopes d'Espanya i d'Europa i la copa de la UEFA del 2004. A algunes d'estes final he assistit en directe. He conegut la reforma de Mestalla per als mundials del 1982 i l'ampliació que feu de l'estadi Paco Roig fins a convertir-lo en el monstre incòmode i d'evacuació perillosa que hui és.
He conegut el temps en el qual el València era un dels grans del futbol espanyol i ara visc, resignat, com som un dels primers equips de la segona fila. Mai he sigut un «forofo», no me n'he anat del camp disgustat per una derrota si he gaudit de bon futbol. En els últims anys visc amb una certa vergonya la situació econòmica del club a la qual l'han abocat alguns del regidors de la societat esportiva i ja fa temps que procure no encapritxar-me amb cap jugador que destaque perquè sé que, inexorablement, serà venut al millor postor en el mercat futbolístic. Des de fa tres anys l'espectacle a Mestalla és lamentable i mantinc el passe per l'estima als colors i pels xiquets de casa que tenen ara tota la il·lusió per anar-hi i als qui no pare de contar les glòries del València CF que vaig conèixer. Jo sóc del València Club de Futbol.
La primera vegada que vaig anar a Mestalla va ser el 1962 a un partit que es va jugar de nit. Fou el partit d'anada de la final de la Copa de Fires que jugaven el València i el Barcelona. Jo acabava de complir 11 anys. Hi anàrem els meus pares i jo amb un autobús d'aficionats que va eixir des de Gandia. Guanyà el Valencia per 6-2, però el que més em va impressionar va ser quan es van encendre els llums del camp i es va il·luminar, lentament, tot l'estadi. L'últim partit al qual he assistit a Mestalla ha sigut també un València-Barcelona, el que jugaren fa dos setmanes, el de la botellada que ha tingut ocupats els mitjans de comunicació dies i dies fins a fer-nos avorrir els ous en cassoleta. Ho recorden? Es pita un penal a favor del Barça en el últim sospir d'un partit emocionant per la variació d'un marcador canviant a favor d'un i d'altre equip. Pena màxima justa. Messi anava a executar-la i, enfront, el porter que més penals ha parat en la història de la Lliga, Diego Alves, qui li va endevinar el lloc i es va estirar tot el que li donà el cos, però el xut anava molt fort i el baló va entrar. Els jugadors del Barça es tornaren, lògicament, bojos d'alegria i feren una pinya prop de la línia de fons on estan els aficionats valencianistes. Incomprensiblement, alguns d'ells es dirigiren amb gestos cap els seguidors valencians i desprès jo veuria en la televisió que també ho feren amb insults. De sobte va volar una botella d'aigua des de la grada que caigué sobre el munt de jugadors impactant en un d'ells però, increïblement, alguns d'ells caigueren a terra posant-se les mans al cap com si tots hagueren sigut colpejats per la botelleta d'aigua.
És clar que l'incident tingué un important ressò en els mitjans de comunicació. Però més encara l'ha tingut la resolució del Comité de Competició, la qual multava el club valencianista per l'actitud dels aficionats, els qual qualifica d'«energúmenos», i deplorava la acció simuladora dels jugadors del Barça, la qual qualificà de ridícula. Això has dit! Quin aldarull s'ha muntat en can Barça i en els mitjans d'informació culés. Tot d'una desproporció incomprensible per a mi i expressió d'un corporativisme pueril.
A veure, jo no diré rés en disculpa dels aficionats valencianistes que seuen en aquella zona. Freqüentment m'avergonyeixen amb els seus càntics despectius. Els he patit en Stanford Bridge quan vaig assistir a un Chelsea-València d'una eliminatòria de la Champions i em vaig veure enmig de tots ells al lloc on el club m'havia venut les entrades per assistir-hi. No tinc cap excusa per al jove que la va tirar, ni justifica la seua acció el insults dels jugadors del Barça a la grada. No hi ha, per a mi, cap justificació, va estar molt malament!
Però el comportament dels jugadors del Barça fou molt decebedor, també vaig sentir vergonya per ells. L'actitud de Messi fou lamentable, moments abans li havia muntat un aldarull a un linier que li costà una targeta groga i després del gol i del canyaret es tornà a encarar amb ell. M'ha caigut l'ànima als peus amb tot el que ha passat i s'ha dit després, però jo el que més sent és que del que menys s'ha parlat és del partit de futbol. Fou memorable!
