E n 2016, fins al 18 de novembre passat, han estat assassinades a l'Estat Espanyol al voltant de 40 dones, sense comptar els casos les que estan en investigació. Només al País Valencià, 6 dones mortes i 58.299 casos de violència masclista. Vora 300 a la Safor-Valldigna i 134 a Gandia. I, malauradament, encara no ha acabat l'any.
El 17 de desembre de 1999 l'Assemblea General de l'ONU va declarar el 25 de novembre Dia Internacional de l'Eliminació de la Violència contra les Dones. Una data que ha de servir, per a la reflexió per part de tota la societat, però també per a la renovació dels esforços per part de totes les institucions polítiques i socials, per lluitar contra aquesta xacra.
Els assassinats conformen la màxima representació de les formes de violència masclista que continuen sotmetent les dones en tots els àmbits de la seua vida, i que representen una greu i sistemàtica vulneració dels drets humans de dones i xiquetes, més de la meitat de la població. Aquestes violències tenen el seu origen i nucli en la pervivència d'un sistema social heteropatriarcal, present a totes les estructures de la societat, que no considera la igualtat un autèntic dret de les dones. L'expressa a les lleis escrites, mentre que a la vida real manté rols i responsabilitats diferenciats, resta credibilitat i autoritat a les dones, cosifica el seu cos i consolida pautes culturals que transmeten i reprodueixen estereotips que posen l'accent en les responsabilitats i culpabilitats de les dones, que sobrevalora el que és considerat masculí, devalua i invisibilitza el que és considerat femení. Presenta com a normal que és la seua responsabilitat cuidar dels altres, que el seu treball és de menys qualitat, que moltes agressions es deuen al comportament d'elles i que les institucions, la societats o la seua parella tenen dret de decidir per elles. No es tracta de sexe fort i sexe dèbil, i és tot això el que fa vulnerables les dones.
És per tot això que malgrat les reiterades declaracions en contra d'aquesta violència, els assassinats que se'n deriven no disminueixen, així com tampoc les xifres de les agressions que tenen consideració de delicte penal. És necessari que les institucions públiques manifestem el nostre rebuig a la violència cap a les dones i que les seues declaracions es facen realitat cada dia amb la coherència de les accions.
Més d'una de cada cinc dones majors de 15 anys (22%) ha patit violència física o sexual per part de la seua parella i menys d'una cinquena part ho ha denunciat. La violència masclista és la primera causa de mort prematura entre les dones, el masclisme mata i ha de ser una qüestió política de primer ordre.
L'Observatori de Violència de gènere del Consell General del Poder Judicial ha fet una seriosa advertència: els ajustaments són responsables que moltes dones retiren la denúncia, ja que es troben en una situació de desprotecció que l'actuació municipal podria compensar. La implicació responsable dels ajuntaments en les polítiques d'igualtat és fonamental per evitar les situacions de risc de moltes dones. És per això que malgrat les declaracions de rebuig, hem de ser conscients que aquesta violència també és exercida des de les mateixes institucions quan abandonem el deure a garantir el dret a una vida digna de tota la ciutadania, de totes les ciutadanes.
És especialment preocupant el grau de presència de la violència contra les dones entre joves i adolescents, que mantenen perfils de submissió i cels, i ens indica que no estem anant per on cal en educació i prevenció. Cal denunciar la LOMQE (Llei Orgànica de Millora de la Qualitat de l'Ensenyament) que elimina els valors coeducadors.
És també especialment preocupant la situació internacional que obliga a migracions i desplaçaments per motius econòmics i per persecucions i conflictes bèl·lics, deixant en aquests processos les xiquetes i dones en situacions gravíssimes d'exposició a patir violències.
Les institucions polítiques tenim l'obligació d'acabar amb la violència contra les dones i hem de pressupostar els diferents recursos necessaris. I en això estem. No ho dubteu. Però tota la societat tenim també una responsabilitat. Si no s'hi involucrem, en serem còmplices. Ens volem vives en una societat digna.
