L'amistat que tinc amb Reme Lloret, recentment nomenada Filla Predilecta de Gandia, es remunta a la meua arribada a la ciutat, l'any 1973, que va coincidir amb la creació de l'hospital Francesc de Borja. Reme va entrar-hi com a auxiliar administrativa i va passar, també, pels arxius de l'antic edifici sanitari. Però la seua formació i pràctica en albergs van fer que fóra governanta de cuina i de llenceria. Ja en aquell moment, Reme era tota una institució. Anava a Benigànim, on està la primera llar que tingueren els franciscans, a curar, a llavar, a dur roba i menjar... D'aquell temps ve la meua admiració i estima per Reme. I, allí, es forjà la seua necessitat d'ajudar a la gent.

És clar que, pel seu nom, «Remedios» estava ja predestinada a posar remei a les necessitats dels altres. Però no explicaré ací la cronologia de la seua vida, tan sols comentaré uns xicotets detalls. Com a esportista, Reme va crear durant la dictadura franquista set equips de xiques de bàsquet, handbol i voleibol. Ella volia que les dones tingueren un reconeixement social i que, eixa lluita pel paper i la visibilitat de la dona, sense dependre de ningú, estiguera reconeguda en la societat d'aquell temps.

Aleshores ja despuntaven les seues qualitats humanes i allò que més m'agrada d'ella: la seua candidesa, que desmunta el més pintat. Va continuar la seua tasca amb la primera llar per a xiquets amb discapacitat, darrere de la Casa d'Abadia de Xeraco, el que seria l'embrió, després, del centre construït a Potries. Però la seua principal faceta és la seua passió i dedicació als altres.

Què és el que fa a Reme diferent i, per a mi, millor que la resta? Totes les institucions i col·lectius que tenen programes d'ajudes socials i subvencions acaben, al final, burocratitzats. Però, per a Reme, menjar o tenir un espai on dormir és un dret de la persona. Quantes vegades, a qualsevol hora, l'he telefonada per a dir-li: «Estes persones no tenen per menjar» i, de seguida, em contesta: «Que vinguen, ja farem els papers més tard».

Per això crec que el món seria millor si férem bona la màxima de Reme: «Qui necessita, ha de rebre; i no cal que s'abaixe i humilie per fer-ho». Hauríem de compartir més i eixe compartir, com diu François Lelord en el llibre El viatge d'Hèctor o la recerca de la felicitat, és que la felicitat està lligada als qui ho necessiten. La felicitat està quan Reme arreplega menjar —amb el seu cotxet roig, amb un fum de targetes de diversos permisos, per tal que no la denuncien— a altes hores de la nit o de bon matí. Allí està Reme, com la lluna, amb la seua careta redoneta i somrient, amb un somriure que ens inspira pau. Ella mai oblida els drets de les persones, per damunt de qualsevol condicionament de raça, nació, ideologia o estat de salut. Per això, Reme irradia felicitat.

D'esta manera, Reme arreplega per a tots. Em deia la seua germana que, fins i tot, en la boda del seu fill, la tia Reme va estar pendent d'arreplegar l'os del pernil, per a poder fer caldo per al Menjador Social. Així, Reme se sent responsable de moltes persones que, gràcies a ella, mengen cada dia, o tenen un altre tipus d'ajudes. A més, fa un munt de coses diferents per aconseguir els seus objectius, des de donar el seu sou fins a demanar llibres, o roba, o mobles, i un llarg etcètera d'activitats que només ella coneix.

Gràcies, Reme, per tot el que dediques i dedicaràs a totes les persones. Vull que este testimoni, coneixedor directe del teu treball tantes vegades callat, elimine el silenci amb què les injustícies han tractat a tants gandians al llarg de tantes generacions. I que siga un crit ben fort de reconeixement unànime a tot el que has fet per Gandia, i que la nostra ciutat ara intenta retornar-te, ni que siga amb este reconeixement. Una xicoteta distinció per a un cor d'enorme generositat, que mai podrà estar a l'altura de la teua entrega pels altres, pels gandians necessitats i en favor d'una societat millor. Gandia t'està i t'estarà sempre agraïda.