Este serà el darrer article d'esta temporada. El del diumenge anterior a la festa de Sant Vicent. Com en tots els anys passats. En farà ja dotze temporades, les quals comencen el diumenge passada la Fira. Temporades de sis o set mesos. Amb articles dominicals que no he deixat d'escriure mai. En tot eixe temps no he faltat, ni un sols diumenge, a la cita amb tots vostés. Els he escrit des de qualsevol lloc del món on em trobara i des de tot tipus de situacions personals, fins i tot des del llit d'un hospital. Cap mèrit! Era el compromís que jo havia adquirit amb el diari i amb els seus lectors. Vénen ara uns mesos de descans mutu, els quals jo aprofitaré per a recompondre l'equilibri i agafar perspectiva, per si tinguera la sort de poder retrobar-me amb vostés, en esta pàgina, una vegada més, quan passe la Fira.
L'equilibri i la perspectiva són virtuts desitjables que depenen de molts condicionaments. L'equilibri personal necessita de fortes arrels biogràfiques de tarannà educacional i de poder mantenir al voltant d'un l'estabilitat en aquelles àrees que ens configuren com a éssers socials: la familiar, la de relacions, la professional, l'econòmica, la religiosa, la política i en aquelles en les quals vostés es pogueren sentir identificats i que jo no els haja nomenat. Mantenir un equilibri personal durant tota la trajectòria vital sembla complicat, perquè tot al voltant és canviant. Tot! A més a més, darrerament, els canvis arriben amb una velocitat aclaparadora. No et deixen, en ocasions, temps per a considerar i avaluar. Temps per a plantejar-te preguntes. Temps per a meditar les respostes. Una pacient meua, ja major, d'eixes dones de parlar assaonat i que amb les paraules transmeten la saviesa destil·lada de l'experiència de la vida viscuda amb trellat, em va dir un dia, en una d'aquelles converses de després de la consulta que a mi m'agradava tenir amb ella, que, des de feia un temps, anava un poc atribolada perquè, havent arribat al moment de la seua biografia en el qual ella creia tindre totes les respostes, de sobte, li havien canviat les preguntes! He escoltat la frase posteriorment en algun altre indret i en la veu d'altres personatges de prestigi, però serà, per a mi, esta consideració d'aquella senyora la que es quedarà com l'exemple de la dificultat de poder abastir eixe equilibri vital al llarg de la vertiginosa volatilitat i canvi de tot el que ens envolta.
La necessitat „l'obligació, en diria jo„ d'eixe equilibri personal es fa palesa quan un té el privilegi de poder expressar la seua opinió en les pàgines d'un diari o a través de les ones. Com és el meu cas durant tants anys. Tinc penjats en la xarxa, en el meu blog personal, tots els articles publicats en este diari i els emesos en Radio Gandia. Tots! Passen del quatre-cents! Escrits sobre tot tipus de matèries: política, economia, salut, religió, història, comunicació, educació, festes, records de Gandia. Tots, visualitzats a través del color del cristall personal amb el qual jo veig el dia a dia. Tots ells basats en experiències personals. Unes, antigues, que em mouen al record entranyable i d'altres que són les que em provoquen el que està passant per tot arreu del què m'envolta, localment i globalment.
No hi ha cap lectura prèvia ni preparatòria sobre el tema determinat d'eixa setmana, cap estudi assenyat per a saber el que he de dir o com ho he de dir. Els escric sobre el que em fa pensar i sentir allò de què els parle, allò que em naix de dins després d'avaluar els fets i, també d'altres vegades, després d'haver-ne escoltat les diferents opinions, unes ponderades i d'altres desficaciades, respecte del tema. Hi ha intenció d'honestedat en el que els conte i, sobretot „no és la primera vegada que ho declare„ hi ha un respecte profund cap a les idees dels altres i cap a les seues manifestacions, però crec que aquells de vostés que m'han seguit des d'estes pàgines hauran pogut observar com jo, des de eixe respecte ideològic, he anat experimentant, també, un progrés a l'hora de mostrar el meu tarannà vital cada any un poc més nu i de ser més contundent en el que els dic.
Vaig començar, el passat octubre, quan el moment àlgid a Catalunya, una situació que ha anat de mal en pitjor, en la qual el que més cou és la debacle en les relacions personals, entre ells mateixos i amb la resta d'Espanya. I no albire un futur de pau ni de concòrdia. En els jutjats curullen els processos sobre la corrupció dels partits polítics i d'algun dels antics dirigents, casos de fa més de deu anys que esguiten als actuals perquè, d'alguna manera, no es poden lliurar del pes de la infàmia. Una situació aprofitada pels uns per a atacar els altres. El premi és abastar el setial gran del poder. A un ja li fa fàstic, cada vegada em costa més seure davant dels telediaris. La guerra, la fam, el genocidi campen en el territori global i hem d'escoltar paraules justificadores abominables. En el nom de la religió continuen fent-se atrocitats! Per obscurs interessos, que sempre tenen a veure amb el domini i amb els diners, es canvien constitucions i fronteres. La violència ens terroritza diàriament fins arribar a anestesiar-nos l'ànima de l'horror.
Seran, els propers mesos, com en els passats anys, el temps per a reprendre equilibri personal, el de refugiar-se en la lectura i en el passejar per la vora mar o de somriure amb els jocs infantils dels meus nens a la Marjal. Temps de refugi en la saviesa universal, en la natura, en la innocència dels xiquets. Temps per a desemboirar-se del remolí de les notícies del dia a dia, sense separar-se, tampoc, de la realitat. Un temps per a recuperar l'esperit danyat i prendre la perspectiva necessària per a quan agafe de nou la ploma els puga escriure temperat, a pesar que continue Catalunya «empastrada», els jutjats plens de delinqüents de guant blanc i el món decidit a prosseguir suïcidant-se per tantes causes diferents.
Arriba l'últim paràgraf, el moment del meu acomiadament, i empre les mateixes paraules de sempre: Gràcies per la seua atenció setmanal. Per a mi ha sigut un honor escriure, una temporada més, en este centenari diari. Desitjaria poder tornar-ho a fer. Mentrestant, continuarà la vida, voldria que fora prou millor i que jo poguera estar, com deia Gabriel García Márquez, vivint per a contar-la!
