són 9 números ja, la qual cosa vol dir, si més no, estabilitat i solvència. El primer experiment gandià d'aquesta mena, la revista Ullal (1982-1988), o el segon, Espai Obert (1994-1998), foren efímers però van deixar, indubtablement, llavor i mestratge. El CEIC Alfons el Vell i el pare Enric Ferrer Solivares encetaren aquesta nova revista l'any 2009 i ha tingut allò que se'n diu «seguida».

Aquest darrer número ha continuat en la línia dels anteriors i aconseguix un dels objectius fonamentals en aquesta mena de revistes de cultura i investigació: ser punta de llança; oferir-nos un tast i una mostra de per on van els trets i les tendències en la creació cultural: siga art, literatura, història, urbanisme, medi ambient o publicística.

En aquest sentit tenim, per començar, textos al voltant d'un personatge triat: el polifacètic, manifasser i creatiu Joan Climent. Un funcionari anònim que ha acabat tenint un ample reconeixement públic pel seu civisme vocacional i les seues amistats escollides.

Jorge Hernaiz ens introdueix en el panorama actual de la cultura i l'art urbà mentre que amb la secció D'ahir i de sempre comencen els treballs «clàssics» de tema històric. En aquesta ocasió el patrimoni monumental i urbà s'emporta la palma: Lola Morell fa un detallat estudi sobre la Torre dels Pares, que ja feia falta. Perquè les alqueries no són fàcils de documentar i aquest casalot, adquirir recentment per l'Ajuntament de Gandia, ho requeria: gràcies, Lola. Estela Pellicer ens introdueix en l'estil racionalista de molts edificis gandians, com ara la TASA i l'antic Centre d'Higiene, molt propi dels anys 1930. Seguint la seua trajectòria professional ens ofereix, també, un itinerari per l'arquitectura de la II República.

Alberto Peñín ens regala les seues darreres investigacions sobre la primera eixampla urbana de Gandia, les quals vessen molta llum nova sobre la seua gènesi i evolució. El passeig Germanies, el Prado i el primer col·legi públic de la ciutat caracteritzen i vertebren la Gandia d'aquesta primera eixampla.

El treball sobre mobilitat sostenible de Joan Arjona ha estat un dels que més agradablement m'ha sorprés. Fa una anàlisi seriosa, realista i creïble sobre el model actual de mobilitat a la Safor, entesa com a una ciutat difusa, i planteja un gavell de propostes per millorar el sistema comarcal.

Ismael Aznar, del seu costat, fa una anàlisi molt interessant sobre la pesca al riu Serpis tot emmarcant-la, perfectament, en un seguit d'usos tradicionals que han vingut canviant amb el temps.

Finalment, l'experimentat Gabriel Garcia Frasquet ens fa una anàlisi crítica de les publicacions aparegudes a la comarca entre 1983 i 2013, tot reflexionant sobre la convivència entre premsa en paper i premsa digital.

Per primera vegada es publiquen les normes i la forma de publicar en la revista, la qual cosa la fa més clara en els seus plantejaments i contribueix a millorar la seua qualitat.

Tot plegat, una bona oportunitat per posar-nos al dia del que es fa, es pensa i es planifica a la Safor. Tant de bo que el diàleg entre aquests «pensadors» i els responsables públics es cultive i done fruit.