n o sabem exactament quan va nàixer, possiblement entre 1428 i 1430. Fou l'únic fill que Hug de Cardona i Blanca de Navarra pogueren llançar al món abans que ella morira, també en una data imprecisa, quan ell encara era molt menut. Del seu pare, nét d' Alfons el Vell, heretà, no sense abans pledejar i guerrejar contra ell, els senyorius d'Ondara, la Vall de Guadalest i la de Confrides, i les alqueries de Beniopa, Benicanena, Benipeixcar, l'Alqueria Nova i el Real a l'Horta de Gandia. De la seua mare, neta de Carles de Navarra, heretà la condició de membre de la família reial d'aquest país. Això el convertia en cosí de Carles de Viana, que era uns anys més major que ell. Anys a venir, serviria com a camarlenc i home de confiança del príncep, la qual cosa el portaria a acompanyar-lo per les corts del rei de França a París i del de la Corona d'Aragó a Nàpols, Alfons el Magnànim. A la mort de Carles de Viana guerrejà, tot d'una, el duc de Gandia, el rei de Navarra i el nou rei de la Corona d'Aragó. Joan de Navarra o Joan II -de la Corona d'Aragó- degué maleir-lo en més d'una ocasió. Com a senyor de les seues terres, participà del negoci del sucre, que es produïa als seus dominis de l'Horta de Gandia, i de la pansa, elaborada a les muntanyes de Dénia. I sembla que fou un dels primers senyors en interessar-se per la producció de seda als seus dominis. També esdevingué un dels primers nobles valencians en emparentar amb la noblesa castellana ja que -sense el consentiment del seu pare- es casà amb Maria Fajardo, filla de l'Adelantado de Múrcia. Hagué de soterrar un dels seus tres fills. Perdé els seus dominis a Navarra concedits pel seu cosí, Carles de Viana. Féu servir tota mena d'argúcies legals per escapar dels requeriments judicials dels creditors que, com al seu pare abans que ell, l'acaçaven als carrers i als tribunals. I també menyspreà la família del cap de la Cristiandat, els fills d' Alexandre VI. El 1494, pràcticament quan ja estaven les escriptures redactades de la venda de les alqueries de l'Horta de Gandia als Borja, es féu arrere. Finalment morí el 1502.
Vet ací, en uns pocs traços, la vida de l'egregi cavaller Joan de Cardona. Certament, la seua vida transcorre en una època de canvis decisius per a la Corona d'Aragó i per l'Occident medieval. Però anem a pams.
Com deia abans, Joan de Cardona fou l'únic fruit del matrimoni entre Hug de Cardona i Blanca de Navarra. La unió entre tots dos degué ser una més de les condicions acordades entre Alfons el Magnànim i Joan Ramon Folc de Cardona, pare d'Hug i gendre d'Alfons el Vell, perquè el rei confirmara la donació feta pel duc de Gandia al seu nét Hug anys enrere. Tot i que el casament se celebrà a la catedral de Pamplona el 1427, la jove parella degué establir-se a València amb estades freqüents al palauet del Real de Gandia, que Hug convertí en el centre dels seus dominis. I, uns anys després del casament, arribà Joan. Devia ser encara menut quan morí la seua mare. La mort sobtada de Blanca, sobtada perquè no tingué temps de redactar testament, marcà la vida de Joan, que passà al servei del seu cosí, Carles de Viana possiblement quan aquest fou nomenat duc de Gandia el 1439. Sí, el conegut Carles de Viana també va ser duc de Gandia, concretament el IV! Fou aleshores quan entre tots dos nasqué una vertadera i sincera amistat forjada, per lligams de sang, i a més per la sang vessada en el camp de batalla. Joan serà un company fidel en la dissortada singladura del príncep. De fet, Carles de Viana féu diverses donacions a Navarra al seu cosí i, en la seua angúnia final, el nomenà un dels seus marmessors, és a dir, responsable de fer complir les seues darreres voluntats. La mort de Carles el 1461 incrementà l'enemistat amb Joan II, ja aleshores rei de la Corona d'Aragó i amb el seu mateix pare, Hug de Cardona. Joan de Cardona, juntament amb altres nobles partidaris de Carles de Viana, alguns descendents d'Alfons el Vell com ell mateix, tractà d'estendre la guerra catalana contra Joan II al regne de València. Amb tropes castellanes vingudes de Múrcia, ocupà amb els dominis del seu pare i tractà de conquerir Dénia. I a punt estigué de fer-ho, de no ser perquè els jurats de València enviaren tropes per reforçar la vila i el seu port. Fins i tot, sembla ser que arribà a intitular-se duc de Gandia. La capital i el regne, però, mai deixaren de costat el monarca i, al final, els seguidors de Viana s'avingueren a una pau amb Joan II. L'últim, però, en abandonar les armes fou Joan de Cardona. La fi de la guerra amb el rei no implicà la pau amb el seu pare. Ans al contrari, Joan exigia la transmissió legal del senyoriu que ja considerava seu. Ara, però, l'escomesa era més judicial que no armada. L'única solució al conflicte fou una sentència arbitral dictada pel nebot d'Hug i cosí germà de Joan, Joan Ramon Folc de Cardona el 1469. Segons el dictamen final, el senyoriu havia de passar a Joan, tot i que hauria de satisfer unes pensions vitalícies als germanastres -a la mort de Blanca, Hug és casà novament- i al mateix Hug. Altra conseqüència de l'enfrontament amb el seu pare fou el matrimoni sense el vist-i-plau d'aquest de Joan amb Maria, filla de l'Adelantado de Múrcia, Alfons Yànez de Fajardo. Aquest casament va tenir lloc per poders, perquè aleshores Joan no podia desplaçar-se a la ciutat de Múrcia i la jove Maria temia, literalment, per la seua vida si queia en mans del pare del seu nou marit.
Quan per fi Joan de Cardona heretà el senyoriu, l'endeutament era enorme. Malgrat els esforços per sanejar la hisenda senyorial i els sucosos ingressos que procuraven la pansa d'Ondara, Guadalest i Confrides i el sucre de l'Horta de Gandia, la fallida econòmica resultava inevitable. La solució que s'imposava era escapçar el senyoriu abans que una sentència reial ordenara la confiscació. El 1494 hi arribà amb un primer acord per a la venda dels seus dominis a l'Horta de Gandia als Borja. La negociació la protagonitzaren el mateix Joan de Cardona i Enrique Enríquez, sogre de Joan de Borja, i oncle del futur Ferran el Catòlic, el germanastre que ocupava el lloc del seu estimat cosí, el príncep Carles.
Joan de Cardona visqué en carns pròpies els temps anguniosos d'una noblesa que s'havia guanyat els seus dominis i els seus títols amb sang, suor i llàgrimes guerrejant al costat dels reis. El seu títol d'egregi li venia pel fet de pertànyer al llinatge del Casal de Barcelona, reis de la Corona d'Aragó des del mateix moment del naixement d'aquesta, al segle XII. Joan de Borja també ostentava aleshores el títol de l'egregi, l'havia adquirit previ el desemborsament monetari del seu pare al monarca. Així, doncs, l'oferta que féu el jove Borja a Joan de Cardona fou de més d'un milió de sous, que li semblà del tot excessiva al seu Sant pare, tot recordant-li que els Cardona «tenen més necessitat de vendre que vosaltres» -Joan de Borja- «de comprar». Fou per aquestes dates quan morí el menor dels fills de Cardona, que com al seu pare, també li deien Joan.
Tot i la quantitat, bé per orgull de cavaller, bé perquè pensà que podria incrementar el preu de venda o, fins i tot, que podria salvar el senyoriu, Joan de Cardona es féu arrere i rebutjà l'oferta. Un parell d'anys després, la mort de Joan de Borja féu entrar en escena Maria Enríquez però les disputes eren les de sempre: impostos que l'egregi cavaller es negava a pagar, desafiaments dels oficials de la vila i disputes pels límits físics dels termes.
Finalment, a inicis de 1502, Joan es veu assetjat per tots els fronts. Creditors, oficials de la vila i la mateixa duquessa regent l'instigaven cadascú pel seu compte i amb els seus interessos però tots alhora. Ara, però, no tenia ja ni les forces ni els recursos per a resistir.
No estranya doncs que, finalment, decidira desfer-se de les seues alqueries de l'Horta de Gandia i vendre-les a la duquessa regent. Maria Enríquez desemborsà 950.000 sous, superant, fins i tot, els 631.214 sous que Roderic de Borja havia esmerçat en la compra de la vila de Gandia però inferior a l'oferta anterior de Joan de Borja.
I, tot just deu dies després de signar el contracte de compravenda amb Maria Enríquez, Joan morí. Els historiadors de les emocions podrien filar més prim sobre aquest final. Però el personatge es presta a una anàlisi molt més extensa que aquestes breus línies, i en això estem. Amb la seua mort, acabava una època en la història de la ciutat, de la comarca i del país.
L'Europa de les ciutats i dels cavallers dóna pas a l'Europa dels Estats, la qual cosa suposava, entre d'altres canvis, la consolidació d'una nova noblesa de servei, a casa nostra representada pels Borja, en detriment de la noblesa de sang que representava el mateix Joan de Cardona.
