LA PLATJA DELS PIULONS

dels qui confien que hi haurà demà.

Salvador Espriu

l a platja dels Piulons és un fragment de platja protegida per un cordó dunar litoral que en temps s'estenia des de València fins a Dénia. Forma part de la coneguda platja de l'Auir que fineix a la Goleta, el desguàs natural del riu la Vaca o riu de Xeraco, que separa els termes de Xeraco i Gandia.

Alterat profundament per les construccions vora mar, encara es mantenen vives les dunes entre Tavernes i l'Auir. La resta ha sigut arrasada i aprofitada econòmicament. Són dunes vives, verdes, plenes de vegetació, exclusiva i delicada, això sí. Hi sobreviuen el lliri o assutzena de mar, el fenoll marí, el tamarit o el conegut borró.

En aquest racó format pel petit estuari del riu Vaca, el cordó dunar i la vora de la mar, n'hi ha un petit ocell conegut popularment com piuló, és a dir, el corriol o picaplatges camanegre, Charadrius alexandrinus, que podem reconèixer fàcilment pels senyals de tres dits que deixa sobre l'arena. Aquest espai arenós és avui objecte de disputa entre els ajuntaments de Gandia i Xeraco. Però, realment es tracta d'una fita? Parlem-ne.

La platja dels Piulons s'inscriu en un espai natural concret format per la marjal Gandia-Xeresa-Xeraco, pendent encara de protecció efectiva, sense pla director, sense reglament d'usos i sense solució en un termini breu; el massís del Mondúver, una serralada íntima, definitòria de la comarca, que devia haver sigut declarar parc natural fa dècades, continua en pendent; i el riu la Vaca, podrit, atapeït, sense rostària, reblit de tarquim i restes vegetals, d'aigües tan manses que no es mouen, a qui no li diuen ni gos què fas ací. No són aquests els problemes ecològics que afecten a la platja de l'Ahuir i a la zona nord de la Safor? O és que el medi ambient entén de barreres administratives, mollons separatoris i divisions polítiques?

L'Ajuntament de Gandia, capital de la Safor, no ho oblidem, devia exercir de capdavantera en la conservació del medi ambient de la comarca, reclamar la declaració dels parcs naturals del massís del Mondúver i de la marjal de la Safor i abandonar les disputes estèrils que no aporten més que confusió als ciutadans.

Al segle catorze es produí una discussió sobre la divisió dels termes de Gandia i Valldigna i per resoldre el problema designaren una comissió de quatre jutges, dos per Gandia, Bernat Dortoneda i Bertomeu Dalmau, i dos per Valldigna, els frares Sanxo Garcés i Francesc Avinyó, els quals, el dijous vint-i-dos de novembre de l'any de Nativitat de mil tres-cents huitanta, es reuniren al Ràfol, avui una partida de Tavernes, per a procedir a l'amollonament dels termes, del qual el notari Jacme Vilarzell n'alçà acta, tots n'acceptaren el veredicte i no calgué acudir a cap tribunal de justícia.

Diu l'històric text que: «en aquell matex instant partiren del dit loch del Ràffol e muntaren a les muntanyes (...) per veure e regonéxer aquells mollons e lo contrast que era entre la dita vila e lo dit monestir». Les diferències territorial que llavors hi havia entre els termes de Gandia i la Valldigna foren resoltes de forma sàviament i santa pels quatre comissaris «per mils fer justítia e egualtat en lo dit fet (...) per ben de pau e de concòrdia e per esquivar messions e treballs a les dites parts».

Una actuació que contrasta amb l'escena berlanguiana, en paraules d'un il·lustre politòleg gandià, que es produí a la platja dels Piulons dimecres passat. Ergo, pau i concòrdia a mans plenes per resoldre el fals conflicte i plantejar un futur natural i confiat.