l 'IES Maria Enríquez; l'Institut Nou; el nostre institut; el meu institut; l'institut de totes i tots, este curs està celebrant el seu 50 aniversari. Sense cap dubte, este centre ha sigut un dels principals motors educatius de la nostra ciutat en les darreres cinc dècades: Una vertadera fàbrica d'enginyers, farmacèutics, mestres, advocats i professionals de tot tipus que fan que totes les persones que pensem i imaginem Gandia des de l'estima i el respecte, la vegem al cim de les ciutats més admirables i admirades de tot arreu.
Gandia sempre ha sigut visionària i sempre ha sabut triar com projectar-se en el món. Per això els governants ininterrompudament hem apostat per l'educació i el coneixement, perquè som conscients que els alumnes que hui aprenen seran els adults que demà integren la societat que vivim.
Els orígens del Maria Enríquez, de fet, estan profundament lligats a l'Ajuntament de Gandia, que va ser un dels seus principals impulsors, juntament amb la societat civil. A principis de la dècada dels seixanta del passat segle, la creació d'un nou Institut d'Ensenyança Mitjana era un clamor popular. Motius no faltaven: perquè l'Institut «Laboral» Ausiàs March (l'únic que existia) no podia incloure, per capacitat, més alumnat (el qual, a més, era sols masculí i no admetia xiques); perquè el cens d'alumnat d'ensenyament mitjà de Gandia i comarca era superior al dels instituts ja existents; perquè la matrícula de l'institut que se sol·licitava podia sobrepassar els 1.500 alumnes? En fi, sobraven raons per a la creació d'un nou institut.
Però tot no va ser un camí de roses. Les autoritats de Madrid li van demanar a l'Ajuntament un gran sacrifici econòmic. I com no hi havia, de moment, cap possibilitat d'abonar les més de 400.000 pessetes que s'exigien per part del Ministeri d'Educació Nacional, va ser necessari posar a la venda dos solars públics situats als carrers de Calderón de la Barca i Menéndez y Pelayo (hui avinguda del Raval).
I com ocorre a la nostra ciutat en els moments més complicats, tota Gandia va fer un enorme esforç perquè este centre educatiu fora una realitat l'any 1968. Des d'aleshores fins ara, el constant esperit de treball i superació ha caracteritzat este pioner centre de secundària, la qual cosa l'ha convertit en un referent de qualitat educativa on s'han materialitzat molts somnis i il·lusions. Heu sigut pioners en el «nocturn»; participant en projectes europeus; en les noves tecnologies; en el Batxillerat d'Arts; en el títol oficial de tècnic en atletisme a la Comunitat Valenciana, i un llarg etcètera.
L'Institut Nou ha contribuït al fet que puguem dir amb orgull que hui disposem d'un teixit educatiu excel·lent a la nostra ciutat. I precisament perquè Gandia sempre ha volgut el millor per als seus habitants, ací, a la nostra ciutat, es pot complir el cicle de l'educació al complet, des dels zero anys fins a la Universitat. En este curs, a més, hem recuperat la gestió pública de les escoletes i la gratuïtat de 2-3 anys.
També ens enorgullim del Campus de la Universitat Politècnica de València; de la seu de la Universitat de València amb la seua Universitat d'Estiu; la UNED; la Universitat Popular; l'Escola de Persones Adultes (EPA); l'Escola Oficial d'Idiomes o el Centre de Formació de Professorat (Cefire). Per tot açò, som mereixedors de pertànyer a l'Associació Internacional i a la Xarxa Estatal de Ciutats Educadores des de 1996.
I no ens aturem. En l'actualitat, a Gandia s'està fent l'aposta educativa més gran de les últimes dècades, per a modernitzar i adaptar al segle XXI els nostres col·legis i instituts, amb una inversió de 20 milions d'euros. La Generalitat es fa càrrec del cost de les infraestructures, però delega la gestió i seguiment de les obres en l'Ajuntament, que és l'administració que millor coneix la ciutat i les necessitats dels centres. Així, el Pla Edificant destina 1,2 milions d'euros al Maria Enríquez, en una actuació que es concreta en l'adequació de la instal·lació elèctrica i l'aïllament tèrmic; la substitució de la fusteria exterior; impermeabilitzacions en cobertes; o la rehabilitació del saló d'actes. Estes actuacions eren una prioritat, després de tants anys de mancances, que es posen en marxa perquè defensem que els alumnes heu d'estar en les millors condicions possibles.
En estos dies en els quals estem vivint un gran impacte social per la decisió del Tribunal Suprem sobre les hipoteques, sembla que tot es mesura amb els diners. Si això ho traslladem al món de l'ensenyament, on l'educació és un dret universal, hem de vetlar per mantenir i salvaguardar totes les conquestes socials que hem aconseguit. Perquè no seria just que es discriminara entre els que tenen diners o no, o que se'ns diguera que uns han de ser mà d'obra barata i uns altres poden anar a la Universitat perquè són uns privilegiats.
Vull compartir amb vosaltres una reflexió del Premi Nobel de la Pau, Nelson Mandela, qui va dir que «l'educació és l'arma més poderosa que podem usar per canviar el món». Per a Mandela, l'educació és el gran motor del desenvolupament personal. «És, a través de l'educació, que la filla d'un camperol pot arribar a ser metge, que el fill d'un miner pot arribar a ser cap de la mina, que el descendent d'uns llauradors pot arribar a ser el president d'una gran nació».
Este institut ens ho ha donat tot; ens ha tret el millor de cadascú. Cal posar en valor la dedicació del seu professorat i el fet que ens van ensenyar a pensar i a reflexionar en un moment de la nostra vida com és l'adolescència, en el que se'ns forma l'esperit crític i se'ns ensenya a vore el món des de molts punts de vista.
L'Institut Nou ens ha deixat a totes i a tots una gran petjada. En el meu cas, vaig començar a interessar-me per les llengües amb Antonio Arjona o Núria Vilaplana; vaig començar a apassionar-me per la filosofia, amb l'estimada Èlida Alonso. Em va agradar la química gràcies a Antonio Picot; la física, gràcies a José Pedro García. Mari Carmen Cachafeiro em va introduir a la informàtica i a la programació, matèries que sempre m'han acompanyat. I qui realment em va imprimir per sempre l'ADN de les matemàtiques, l'estadística o les derivades, va ser el meu benvolgut Manolo Marqués, qui encara que ell no ho sàpiga, gràcies als seus ensenyaments vaig decidir ser el que sóc hui. En definitiva, al Maria Enríquez vaig descobrir un món obert del qual em sent molt orgullosa.
Així que, vull donar les gràcies per estos 50 anys d'història a tota la comunitat educativa. Ara, només toca seguir treballant de valent per continuar millorant el món, perquè, torne a Mandela, «són els canvis que hem provocat en les vides de la gent, (en este cas, dels alumnes) el que determina el significat de la nostra vida».
