28 de diciembre de 2018
28.12.2018

la marxa nocturna femnista de gandia

27.12.2018 | 22:46
la marxa nocturna femnista de gandia

e l primer llibre de literatura juvenil que vaig escollir es titulava Cómo salir de casa y volver sana y salva de la A a la Z. En adequació al seu públic, a la coberta apareixien simpàtics dibuixos de colors cridaners i al seu interior hi havia majoritàriament consells per previndre la lectora perquè no fora segrestada, violada o assassinada.

Figurava allò de dur preparades les claus a la mà, caminar amb les cames més separades o comprovar per els cristalls dels comerços la proximitat del invasor.

Que aquest llibre amb indicacions estagués apel·lant íntegrament a les dones ja des del propi títol amb un format plantejat per a joves ens demostra que tenim un problema greu com a societat. Hem normalitzat l'assetjament i la intimidació en les nostres relacions socials quotidianes fins el punt que no les reconeguem i gran part de la societat encara no comprén per què, ara que podem votar, estem tan pesades.

Aquest Nadal totes haurem d'esclarir en més d'una ocasió que no, els homes no són roïns per nèixer homes i no, no és el mateix intimidar un home que una dona. Perquè les dones hem crescut i hem viscut en desigualtat, sofrim una violència estructural. I què és açò?

Doncs una disparitat tan arrelada que no la percebem. Que siguen necessaris llibres de colors que previnguen les joves per quan isquen al carrer. Que a la cultura popular audiovisual l'assetjament i els cels siguen identificats com romàntics i desitjables. Que els referents d'iniciativa i protagonisme siguen masculins mentre els femenins són cuidadores d'aquests (interessant esment ací del test de Bechdel per advertir el masclisme al cinema), o que cap de les liceómanas o les químiques de l'Edat de Plata espanyola siguen reconegudes com intel·lectuals de primera fila, són alguns dels exemples.

Començar a detectar els símptomes ens ajudarà a reaccionar a les situacions. Que se'ns interrompa, se'ns reformule o se'ns explique allò que estem diguent mentre parlem, que li pregunten al Balón de Oro Ada Hegerberg si sap ballar twerking o que se'ns jutge pel físic i la simpatia forma part de la mateixa violència estructural que feu viral el Me Too amb testimonis de maltractament normalitzat. Que una afirmació tan bàsica com el «No és no» siga el lema central del feminisme significa que ens queda molt de camí per fer i, com il·lustra la monologuista Pamela Palenciano, «no sólo duelen los golpes».

A aquesta ferocitat endèmica contra les dones se'n diu cultura de la violació, se'n diu masclisme. I és la mateixa que porta el nostre sistema judicial a considerar que la violació en grup d'una menor després de deixar-la incomunicada no és un acte de violència sinó «abús». És aquest masclisme el que acaba amb la vida d'una jove que havia eixit a fer esport una vesprada.

Accions com la que vam vore dimecres a la nostra ciutat amb la marxa nocturna d'un miler de persones, recordant-nos que els carrers també són nostres, són el camí cap a la conscienciació de les majories socials, un camí que Gandia va encetar el passat 8 de març amb una manifestació mai vista per a commemorar esta data. I és que la reacció ciutadana ha superat els espais tradicionalment feministes, els col·lectius, els departaments gubernamentals i els think-thank de les Universitats.

La Marxa Nocturna per Laura Luermo es convocava per el Club d'Atletisme Safor-Delikia i a aquesta s'afegien un munt d'entitats, col·lectius i partits, demostrant que el feminisme ja és transversal i imparable.

Les dones estem un pas més a prop de caminar lliurement pel carrer o que comencen a proliferar massivament llibres juvenils amb títols com ara Com reconèixer si tinc actituds masclistes i invasives de la A a la Z. La ciutadania de Gandia clama que ens volem vives i ens volem respectades.

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook