fa uns dies, la Junta de Portaveus de l'Ajuntament va decidir iniciar un expedient per nomenar-me fill predilecte de Gandia. La mateixa alcaldessa de la ciutat, Diana Morant, em va telefonar per comunicar-m'ho. Eren les cinc de la vesprada. Poden vostès imaginar-se la barreja de sentiments que es van arremolinar en aquell moment dins de la meua ànima, però no crec que puguen fer-ho sobre la quantitat de missatges que m'arribaren pels diferents canals de comunicació quan el gabinet de premsa de l'Alcaldia feu pública la noticia cap a les huit de la nit. Missatges plens d'afecte cap a la meua persona i de suport a la decisió municipal. Em sent molt orgullós, agraït i conscient de tota la responsabilitat que comporta el nomenament. La sol·licitud arribà de la mà de l'oncòloga Ana Lluch en una carta dirigida a l'alcaldessa en què destacava la meua trajectòria professional, iniciada fa quaranta anys ací, a Gandia, quan vaig posar en marxa la Unitat de Patologia Mamaria, una clínica pionera a Espanya en el diagnòstic i tractament de les malalties de la mama. És una trajectòria que la professora doctora Lluch coneix molt bé, perquè ha sigut qui ha fet el tractament oncològic posterior a totes les dones que jo he operat de càncer de mama a Gandia durant tot este temps.

En el Reglament Municipal d'Honors i Distincions, el qual preveu i regula la concessió d'esta distinció honorífica, es diu que cal designar un funcionari municipal com a instructor de l'expedient que haurà de tramitar-se per a l'atorgament del títol de Fill Predilecte de Gandia. Àlvar Garcia, el director de l'IMAB, ha sigut el funcionari municipal nomenat. En una primera conversació que he tingut amb ell m'ha explicat que, a banda d'eixes atribucions professionals per les quals s'incoa l'expedient, ell replegarà informes de les diferents institucions gandianes amb les quals jo he tingut relació i des de les quals jo he servit a la meua ciutat: el CEIC Alfons el Vell, la Setmana Santa, les Falles i la Societat de Foment d'AIC, així com amb les empreses dels mitjans de comunicació gandianes des dels quals, en els darrers anys, he tingut un micròfon i una pàgina del diari obertes on, lliurement, jo he mostrat qui i què sóc fora del quiròfan i del despatx de la meua consulta.

Porte estes dues setmanes rellegint tots els articles que he escrit per a vostés en este full del diari i també els 270 programes de Radio Gandia que vaig escriure, enregistrar i radiar del 2003 al 2016. En ells he anat contat, a manera de dietari, tota la meua relació amb Gandia, la ciutat que em va veure nàixer i créixer, i a la que vaig voler tornar ja amb una carrera i una especialitat feta per a iniciar ací la meua vida professional, familiar i ciutadana. N'hi ha un, el primer que vaig fer per a Radio Gandia, que no s'ha publicat mai i que hui, quinze anys després, crec que té plena vigència en la meua manera de fer i d'actuar. El vaig titular «Ara que en tinc cinquanta». Deia així:

«Esta emissora, la EAJ 23 de la meua infància, la de Radio Gandia de la cadena SER, em convida a col·laborar amb ella fent algun article d'opinió les properes setmanes. Quan, passada la sorpresa i complida la vanitat, qüestione a qui podria interessar-li la meua opinió, escolte en boca del seu director un cúmul de virtuts dirigides cap a la meu persona de les quals, deixant de costat les mogudes per l'afecte i les dirigides per afalagar-me, me'n quede en una que em fa pensar, he estat elegit, també, per la meua equanimitat! Jo, que volen que els diga? Em va agradar rebre el piropo i em va sorprendre també, perquè, realment, tret d'un cercle reduït de gent que m'envolta, jo no hi he fet mai cap tipus de manifestació publica sobre les meues idees o tendències de qualsevol nivell, fora polític, social, econòmic o religiós. «Tema lliure Pasqual», em va dir animant-me, «tens llibertat absoluta d'expressió, volem que ens dones a conèixer la teua visió sobre qualsevol dels temes que tingueren a veure amb la ciutat: dels passats, amb els teues records; dels actuals, amb les teues vivències, i dels del futur, quines serien les teues propostes». Aleshores jo havia començat a escriure i a l'ordenador havia encetat una carpeta titulada Ara que en tinc cinquanta, la qual anava omplint d'arxius que recollien reflexions personals fetes, des de l'atalaia d'aquella edat que tenia».

«Amb este títol, recorde aquella primera cançó de Serrat, 'Ara que tinc vint anys', la qual fou com un himne per la meua generació, on aquell jove amb el qui ens identificàvem deia que encara tenia força, que no tenia l'ànima morta i es sentia bullir la sang, i que volia cantar a tot el que ell creia li donava vida a la vida i que els joves aleshores creiem també. Què ha passat amb nosaltres durant este temps? I en l'amor? Creiem encara en deus? Què ens diu hui un raig de sol? On està aquell rossinyol que venia a cantar al vespre? Encara creiem en els homes que naixen dempeus, viuen dempeus i moren dempeus? De tot açò havia començat a escriure pausadament i solitàriament i em sentia bé buscant respostes per a mi, però, probablement, no siga un mal exercici espiritual fer aquestes reflexions al micròfon, al qual li parles i no et replica, però que saps que ho podrà fer molta gent que l'escolta».

«Aleshores, anem! Ens retrobarem les properes setmanes i, com em demanava el director, els parlaré de records que seran els meus records, els donaré les meues opinions sobre el que passe, les quals estaran basades en la visió que em proporcione la meua cara de la veritat, i em mullaré amb idees i propostes que tindran, almenys, intenció de trellat. I amb el permís de vostès, ho faré en llengua valenciana, la qual estarà a cavall entre la senzilla i plana que parlava a casa dels meus pares i la més acadèmica que empre en els meus escrits i publicacions, procurant posar el meu xicotet gra d'arena en l'aproximació entre les mateixes.

Però saben què m'agradaria de veres? Que en arribar al final d'aquestes reflexions fetes al micròfon o a l'ordinador m'adonara que no tinc l'ànima morta, que em sent bullir la sang i que encara tinc força i soc capaç de signar la major part del que el cantautor volia quan tenia vint anys, ara que en tinc cinquanta».

Vaig acabar les meues col·laboracions en Radio Gandia el setembre del 2016. Esta fou la primera d'elles. Aparegué en antena el setembre del 2003. Fou el meu primer article públic. Hui en tinc seixanta-set i crec que encara el reescriuria amb les mateixes paraules. Quasi idènticament!