MÀGIA

En un d'aquells articles jo els vaig contar que un dia, prop de les festes de Nadal, li vaig preguntar a ma mare si els Reis eren els pares i ella, mirant-me amb cara d'espant, em va respondre: «Per què em dius això?», i li vaig contestar: «M'ho ha dit un xiquet al pati». Angoixat, jo hi vaig insistir: «Sou, de veres, vosaltres els Reis?», a la qual angoixa ella va respondre: «Ja et contestaré». I, agafant la cistella de la roba, va eixir de l'habitació donant per conclosa la conversa. Amb el pas del temps jo vaig aprendre que, davant de les preguntes vitals que li feia a ma mare -mon pare treballava i passava el dia fora- ella actuava sempre igual: les respostes havia de consultar-les i consensuar-les amb ell. L'endemà, asseguts a la taula del migdia, aprofitant el moment que la meua germaneta menuda no ens mirava, em va fer un moviment afirmatiu amb el cap, al temps que amb els ulls em feia un gest perquè la xiqueta no se n'adonara. Jo, entre la incredulitat i la decepció, crec que tampoc em vaig voler adonar d'aquell moviment repetit que Lolita, ma mare, em va fer abaixant i apujant el cap. La màgia dels Reis Mags perillava.

Mai més vaig voler saber. Mai vaig voler escoltar, a ningú, comentaris sobre el tema. Tots els anys que vaig viure en aquella casa vaig escriure la meua carta als Reis. Tots els anys anava veure la seua cavalcada amb els meus pares i la meua germana. Tots els anys, després de veure passar els Reis tres vegades pels diferents carrers de Gandia, tornava cap a casa, amb el cor desbocat al bell mig de l'ànima. Pujàvem l'escala de la casa on vivíem a Corea, sigil·losament, i, a la porta, quedàvem tots quiets, a fosques, escodrinyant algun soroll que provinguera de l'interior del pis. Aleshores, mon pare girava la clau al pany i obria la porta que ens mostrava, directament il·luminada, la sala del menjador, i damunt la taula hi havia dues cistelles, adornades amb llaços de colors (blaus els meus, rosa els de la meua germana), les quals mostraven a l'interior els regals meticulosament embolicats amb paper de regal i la seua realitat, més adequada a l'economia familiar que a les peticions formulades.

Vaig conservar la tradició amb els meus fills mentre estigueren a casa perquè la màgia no desapareguera.

Sobre la identitat dels Mags d'Orient mai vaig respondre cap pregunta, mai vaig fer cap gest de confirmació o complicitat, tot al contrari, escrigueren tots la seua carta anual als Reis. Anàvem tots junts a veure la cavalcada i ens retrobàvem, al mateix lloc, amb les persones amigues de sempre. Veiem passar els Mags dues o tres vegades i anàvem a acomiadar-los des del balcó de l'Ajuntament, i desprès tornàvem a casa, amb el meu cor batejant al bell mig del pit. A la porta de casa, a fosques, escodrinyàvem sorolls a l'interior del pis i, aleshores, jo girava la clau al pany i entràvem al saló on, il·luminats pels llums de l'arbre de Nadal, estaven els regals embolicats en paper de regal, amb etiquetes que duien els noms de cadascun de nosaltres i dels Reis que ens els havien portat. He procurat transmetre als meus eixa il·lusió amb la qual jo encara hui visc la Nit de Reis, perquè la màgia es mantinga intacta.

Hui, que visc en una altra casa i una altra vida, que convisc, més directament, amb altres persones estimades, tot continua igual, perquè en la història personal d'elles mantenen també viva aquesta tradició i més ara que ha brollat una nova generació amb la qual perpetuar la il·lusió i la màgia de la Nit de Reis.

Deixeu-me que els transcriga ara la felicitació de cap d'any que ens ha lliurat, al grup familiar, Sergi Escrivà, el fill de la meua dona Amparo, el meu fill ara també. Parla d'esta màgia viscuda estos dies amb el nostre net, Bruno, primer amb el regal que havia rebut de part del Pare Noel (sa mare, Fernanda, és de Brasil i allí ell és qui porta regals als xiquets) i després amb la il·lusió amb la qual espera l'arribada dels Reis Mags. El xiquet té poc més de cinc anys. El WhatsApp de Sergi deia així:

«Des que tinc memòria, sempre m'han fet molta il·lusió els Reis Mags. Eixa llarga espera per veure si em portarien els joguets que els havia demanat, o si em portarien algun regal que jo no m'esperava i que, de segur també, em faria molta il·lusió. Aleshores, contava els dies que faltaven i sempre foren unes dates assenyalades en el meu calendari. He intentat transmetre eixa sensació al meu fill i ell ja compta els dies per anar a veure la cavalcada i descobrir què li han dut els reis este any, però des del segon dia de Nadal ha passat el que jo no esperava. El Pare Noel li havia portat a Bruno, un magnífic Lego, amb el qual havíem passat tot el matí del dia de Nadal muntant-lo i jugant amb ell. Fou un dia magnífic entre pare i fill, però el dia següent va deixar el Lego i va posar atenció en una caixa de cartó que havíem deixat al costat de la xemeneia, perquè ens ajudara a encendre-la en algun moment, era una caixa gran, blanca, sense més. En un moment la caixa es va convertir en una closca i després en un escut, el qual el xiquet va començar a decorar per iniciativa pròpia. Passà hores pintant-lo com ell creia que havia de ser, va elegir els colors, i es va esforçar moltíssim. Jugarem a cavallers amb l'escut, jo li vaig ajudar a fer uns agarres perquè millorara la subjecció i hem seguit jugant tots els dies amb ell. Ara, quan arribem a casa ja no pregunta pel Lego, va cap a la caixa i afegeix un disseny més. Ahir va voler signar-la, va imaginar una firma i em preguntà quina de les que va dibuixar em pareixia la més xula. Després va escriure lletres en ella, copiant textos que li havia escrit la meua dona. No hem parat de jugar amb la caixa com si fora el millor joguet de tots els temps i en veure'l tan feliç m'he quedat pensant que li portaran els Reigs Mags! No crec que cap joguet puga ser més meravellós que eixa caixa blanca i que cap d'ells serà capaç d'activar la seua imaginació com ella ho ha fet. Vull que mantinga eixa il·lusió màgica de rebre algun regal la Nit de Reis, però no vull que perda eixa capacitat creativa amb la qual hem gaudit tots els Nadals. Així que demane que siga el que siga que li porten el Reis Mags, arribe en caixes grans, les quals puguen transformar-se en el que la seua ment vulga.

Vos desitge a tots que encontrem nostres caixes i juguem amb nostra imaginació! Està sent un Nadal extraordinari. Feliç Any Nou».

Màgia.