Pel seu origen familiar, i atés el context patriarcal, tradicional i rural de principis del segle XX, probablement Carmen Valero tenia més fàcil ser l'esposa i mare d'una família de llauradors de l'Horta Sud que la lluitadora pel reconeixement dels drets de les dones. Carmen era ben conscient que aquesta lluita calia iniciar-la des de l'escola primària, mantenir-la amb una acurada educació de les xiquetes i guanyar-la aconseguint formar ciutadanes compromeses en l'exercici dels seus drets.
La seua formació va ser extensa, diversa i d'excel·lència. És difícil trobar alguna persona de les primeres dècades del segle XX que obtingués el seguit de títols que va aconseguir Carmen. Fou Mestra Nacional, Batxiller, Professora de l'Escola de Perits Mercantils de València i Llicenciada en Ciències Químiques per la Universitat de Madrid.
Al mateix temps que es formava acadèmicament, va anar assimilant les idees que la farien una dona compromesa i reivindicativa dels drets de les dones a formar-se i participar activament en tots els àmbits públics. En poc temps va passar d'una educació tradicional al Col·legi de les Teresianes, a l'Escola Normal de València, on va ser deixeble de la mestra de mestres María Carbonell, un dels referents de la renovació pedagògica, específicament de la de les xiquetes, com la mateixa Carmen Valero va reconèixer públicament.
Després d'obtenir el títol de mestra, guanyar l'oposició i aconseguir una primera plaça en propietat a Novelda, a la qual va renunciar temporalment, es va a inscriure a l'Institut Lluís Vives, a l'Escola de Perits Mercantils de València i a la Universitat de Madrid, on va estudiar la llicenciatura de Ciències Químiques entre 1920 i 1923, període en el qual va viure en la Residencia para Señoritas, vinculada a la Institució Lliure d'Ensenyança, de la qual era directora la intel·lectual, pedagoga i feminista María de Maeztu.
Malgrat tota aquesta formació, en 1923 Carmen Valero podia haver dirigit la seua vida cap a àmbits d'alta qualificació professional o a la universitat. No obstant però, va voler reincorporar-se al magisteri i va concursar per la plaça de mestra a l'escola de Xiquetes número 1 d'Oliva. Amb 30 anys es decidia per la professió que més estimava, la de mestra, i a viure en una comarca com la Safor, allunyada dels àmbits intel·lectuals urbans, en una ciutat menuda i rural com Oliva, determinada socialment i política pel caciquisme i mediatitzada per una església molt activa que animava a la formació de sindicats agraris i promocionava la fundació de col·legis religiosos.
No va ser fàcil la vida i el treball a Oliva de mestra amb idees pròpies i decidida a introduir noves metodologies en una escola pública sense espais ni materials adients per fomentar pedagogies dinàmiques en les quals les alumnes foren les protagonistes. Els contextos polítics i educatius en la dècada dels anys 20 del segle XX no permetien grans canvis. La dictadura del General Primo de Rivera, a més d'un Consell Local de Primera Ensenyança que existia a Oliva dominat per mestres conservadors i tradicionals, no eren precisament factors de modernització ni de transformació. Malgrat tot, va anar consolidant la seua forma de ser com a dona i com a mestra i definint la seua vida privada. Durant aquests primers anys a Oliva, es va casar amb Luis Fiol Alós, un lliurepensador i industrial del sabó de València amb fàbrica a Oliva, amb qui va tenir un fill.
La proclamació de la República
Amb la proclamació de la II República, el 14 d'abril de 1931, en la qual el seu marit va tenir un important protagonisme a Oliva, les expectatives de canvi que s'albiraven degueren ser estimulants per a una dona que, fins i tot en dictadura, ja havia evidenciat un afany transformador. Entre 1929 i febrer de 1931, Carmen Valero va ser membre de la FUE i va ser una de les primeres afiliades a la FETE-UGT de València. A l'abril de 1931, amb la formació de governs centrals, provincials i locals progressistes i amb el marc legislatiu que la Constitució de 1931 donava al desenvolupament d'una escola pública, laica, coeducativa, progressista i innovadora, on tothom que estava compromés amb les reformes educatives que la República prometia, podia esperar que allò que per als ensenyants republicans significava modernitzar l'escola era possible i probable. I Carmen Valero estava preparada i compromesa en assumir els reptes de fer de l'educació, i específicament de la de les xiquetes, el millor camí cap al progrés.
Durant els bienni reformista republicà de 1931 a 1933, es va implicar en les reformes proposades en educació a tots els nivells possibles, i sempre amb un esperit de col·laboració amb sectors progressistes afins, foren o no del món del magisteri. Va ser presidenta del Consell Local Municipal de Primera Ensenyança, la qual cosa la situava com a responsable professional de l'ensenyament a Oliva. Des d'aquesta funció, en 1932 va aconseguir inaugurar l'escola Gregori Mayans (a l'antic edifici del col·legi Hort de Palau) i una biblioteca escolar a l'aula de xiquetes on impartia classes. Molt pròxima a les idees polítiques de Manuel Azaña, fou secretària de l'Associació de Mestres del Districte de Gandia i membre del Comité d'Honor de la Junta de Colònies, al qual pertanyien personalitats com el mestre Rodolfo Llopis i el doctor Peset Aleixandre. En dues ocasions va intentar accedir al cos d'Inspectors d'Educació, on es gestionava el dia a dia de la reforma educativa i on es podia fer que els canvis que desitjava s'estengueren per tot el territori. No va ser possible però, ja que no reunia la condició d'exercici mínim del magisteri. Probablement, aquests foren els anys en els quals Carmen Valero, com tants mestres republicans, va creure que les reformes eren possibles i eren a tocar de mans.
Gir política a dreta i esquerra
Els canvis de govern central i local, després de les eleccions de novembre de 1933, van provocar un gir polític conservador i dretà que va aturar l'execució de les reformes aprovades en el bienni anterior. Entre novembre de 1933 i febrer de 1936 fou, molt probablement, destituïda dels seus càrrecs de responsabilitat com a presidenta del Consell Local Municipal de Primera Ensenyança, però això no va suposar que defallira en l'afany per una educació millor ni en la promoció de la cultura. Va continuar sent la mestra titular de l'Escola de Xiquetes número 1 i va mantenir el foment de la lectura per a tothom des de la gestió d'una Biblioteca Escolar la qual, segons l'informe realitzat en 1936 per María Moliner per a la Delegació de Missions Pedagògiques, «marcha de manera admirable para escolares y adultos... tenía más movimiento de lectores que la biblioteca municipal. Contaba con 500 volúmenes gracias a las aportaciones de la asociación de amigos de la biblioteca, aunque los libros estaban a disposición de todo el mundo absolutamente gratis».
El febrer de 1936, la victòria de les esquerres, agrupades en el Front Popular, va fer que retornaren al govern central, provincial i local les opcions de centre-esquerra progressistes. Fou durant aquests primers mesos de 1936 quan Carmen Valero va fer públiques les formes pedagògiques que venia aplicant a l'aula de l'Escola de Xiquetes número 1. És curiós que solament en el curs 1936 i a poques setmanes de l'esclat de la Guerra Civil, es decidís a publicar la revista escolar Caperucita Roja. És en aquesta publicació on millor es pot comprendre la proposta pedagògica que un grup important de mestres, entre els que s'inclouen Carmen, la seua cunyada Marina Fiol Alós i José María Asunción, estaven aplicant a l'ensenyament des que arribaren a València les tècniques d'aprenentatge del mestre i pedagog francés Célestin Freinet. La revista es va publicar per primera vegada a l'abril de 1936 i va tenir una vida molt curta, solament se'n conserven dos números, però entre els seus fulls confeccionats, impresos i maquetats per les alumnes de 12 a 13 anys sota la direcció de la mestra hi ha poesies, escrits literaris, biografies, notícies locals, propostes diverses, concursos, receptes, dibuixos, plànols i fins i tot publicitat del comerç i del turisme local. En Caperucita Roja es fa palés allò que Carmen Valero feia a l'aula i que pretenia aconseguir per a les seues alumnes. Tal i com explicava una d'elles, Julia Pérez, la mestra volia que «es promocionaren, estudiàrem i poguérem treballar.... I ens deia que les dones havien de tenir els mateixos drets».
La guerra que ho capgira tot
El trasbals de la Guerra Civil ho va capgirar tot. A Oliva els primers mesos de revolució i guerra foren intensos i violents. Carmen Valero i el seu fill José Luis Fiol Valero van passar l'estiu de 1936 a Silla i no van viure la violència revolucionària dels mesos d'agost i setembre a Oliva.
De retorn a la ciutat, va mantenir de forma irregular l'activitat docent però no es va integrar en cap dels comités revolucionaris constituïts entre juliol de 1936 i febrer de 1937 ni va ocupar càrrecs directius en els Consells Municipals de 1937 a 1939. Va ser perillosament crítica amb la violència revolucionària contra les persones de dretes, i es va involucrar en les organitzacions locals que directament o indirecta feien activitats relacionades amb treballs de suport a la causa de la República i, sobretot, amb l'assistència solidària als refugiats els quals en un nombre constant i creixent van omplir Oliva durant la Guerra Civil. Així, la trobem sent presidenta de Socorro Rojo Internacional, secretària de Mujeres Antifascistas, totes dues organitzacions pròximes al Partit Comunista, preparant, molt probablement, la nombrosa expedició de xiquetes i xiquets d'Oliva a la URSS i col·laborant amb el govern de la República i amb el Comité Noruec d'Ajuda a Espanya en la instal·lació de 5 colònies escolars i un hospital per a la infància evacuada de les zones de guerra i de les ciutats bombardejades.
Un oblit de dècades
Carmen Valero Gimeno, per la seua trajectòria vital i professional, representa les mestres que es van formar conscients del valor que l'educació tenia per al progrés de la societat, però sobretot de les seues alumnes. Amb l'oblit de dècades d'aquestes mestres, hem perdut l'oportunitat de tenir una sòlida escola pública durant massa temps. Rememorar és necessari i és un fet de justícia que la nostra societat està acomplint amb lentitud i amb intermitències, però tal vegada la millor reparació que podem fer per aquestes persones que ho van donar tot per uns ideals possibles siga seguir la seua convicció: que l'educació és el camí per a aconseguir una societat més justa i igualitària.
La biografia de Carmen Valero ha estat recollida al llibre 20 mestres del segle XX al País Valencià, de M. Carmen Agulló Díaz y Vicent Romans Noguera.
