ERREJÓN

Errejón i el seu seguici tenien prevista l'arribada a Gandia el dia anterior i Àngel Martín, el secretari general municipal de Podemos, nebot meu i visitant assidu a els dinars celebracions familiars a la Marjal, va pensar i proposar als seus correligionaris que podrien reunir-se allí, uns quants, per rebre'l i compartir amb el seu líder unes hores, tranquil·lament, evitant així l'aldarull que suposaven que podia produir-se si el portaven a passejar per qualsevol dels llocs de la Gandia turística. Àngel i Belén Sánchez, la seua dona, també una dels dirigents de la formació morada local, em varen preguntar, setmanes abans, si podien fer-ho. Ells sabien que jo no era de la seua corda, però coneixien també respecte que tinc a les idees dels altres i és clar que els vaig dir que sí. La Marjal ha sigut, històricament, un punt de trobada de tot tipus d'activitats de tarannà social.

A meitat vesprada arribaren una quinzena de persones, entre homes i dones. Tindrien al voltant dels quaranta anys. Destacava la presència d' Àngela Ballester, de Bellreguard, diputada per València a les Corts Generals a Madrid per la coalició Compromís-Podemos-És el Moment, molt propera a Errejón políticament, i que estava prenyadíssima, a punt ja de parir. Portaren dues coques per al berenar-sopar: una de pebre, tomaca i tonyina negra i una altra de ceba i pèsols. Àngel havia portat, prou abans, la beguda perquè es refredara en la nevera. Unes llandes de cervesa i de Coca-Cola. Errejón va arribar en una furgoneta de color obscur amb els cristalls fumats. Vingué amb tres xavals joves i una xica. Ells eren policies de la seua escolta i ella la seua cap de premsa. Tots, vestits de manera informal amb vaquers i samarretes. Pareixien un grup d'amics d'aquells que venen a passar un cap de setmana des de la capital d'Espanya a la Gandia. Es saludaren i s'abraçaren entre ells. Em presentaren com l'amfitrió i em donaren les gràcies. Jo em vaig mantenir discretament en un segon pla, perquè ells es soltaren i no va tardar res en aparèixer la sintonia.

En algun moment Íñigo Errejón s'apropà a mi i ens posarem a parlar en valencià. Ell parla la llengua comuna perfectament. La va aprendre, em va contar, durant la seua estada a Girona uns anys abans. Parlarem del castell de Bairén, el qual es divisa, magnífic, des del meu indret. També de les peculiaritats de la Marjal i, supose que creient que jo era un dels seus afiliats, es va disculpar perquè en les darreres eleccions ell s'havia desplaçat a la Comunitat Valenciana per a fer campanya en diversos mítings i, després de fer-ne el primer a Castelló de la Plana, se n'hagué de tornar a Madrid perquè havia agafat un refredat esgarrifador i hagué de suspendre la seua presència en els altres, entre els quals el de Gandia, i em va prometre que només poguera vindria per a compensar aquella fallida. Errejón en eixa distància curta em va semblar d'una educació exquisida, amb un parlar reposat i seré, un jove «enterat», culte i allunyat de les actuacions públiques teatralitzades a les quals ens tenen tan acostumats alguns líder polítics.

Berenaren, prengueren el bany en la bassa i després segueren tots al voltant del líder que els parlà de responsabilitats i de futur. Sols sonava la seua veu i tots l'escoltaven amb respecte. Recorde que els va dir que una de les tasques més importants, en aquells moments, era per a ell que la ciutadania espanyola no els tinguera por. Se'n van anar a boqueta de nit, perquè ell volia arribar a l'hotel i repassar les classes i la conferència de l'endemà. Abans passaren, tots, un temps buscant les seues ulleres, les quals deia havia perdut, cosa „algú va dir„ prou habitual. No aparegueren.

L'endemà jo vaig estar a la Casa de la Marquesa. El públic omplia el jardí ple de gom a gom. La conferència es titulava «¿Parada o a mitad de camino? El proceso de cambio politico a España», i la va començar a fer en català. Conferència de tarannà polític. En acabar-la, contestà a les moltes preguntes que li feren des de l'auditori i a mi se'm va quedar el que va dir en un moment: «Dentro de algunos años estoy seguro que muchas de nuestras propuestas de ahora podran ser asumidas por el PP». Jo no l'he tornat a veure més personalment. Se'm va quedar el record amable de la persona i he posat atenció a les notícies dels mitjans que queien en les meues mans sobre ell. He assistit al seu arraconament dins de la formació.

Fa uns dies va anunciar que anava a presentar-se en les properes eleccions com a candidat a la Comunitat de Madrid amb l'alcaldessa Manuela Carmena. La notícia ha caigut com una bomba dins de Podemos. Sembla que la formació que arribà a obtenir 5,5 milions de vots en les últimes eleccions generals està en franca bancarrota i amb un futur d'incertesa. Íñigo Errejón ha deixat el seu escó al Parlament espanyol. Des de fa dies és el focus d'atenció dels mitjans de comunicació, alguns han sigut molt crítics amb ell. Altres, inclús, molt desagradables cap a la seua persona, i a mi m'ha molestat.

Des d'esta vorera particular des de la qual jo els escric, la qual no esta al bell mig dels indrets on passen les coses jo vaig viure amb interès el naixement d'aquell moviment dels «indignats» del 15M. La nit del 21 de maig de 2011, a les 24 hores, moments abans de començar el dia de reflexió de les eleccions municipals i autonòmiques jo estava en la Puerta del Sol a Madrid, enmig de la concentració convocada on milers de persones alçàrem les palmes de les mans i les cimbrejarem mentre el rellotge conegut feia els quarts i les 12 campanades. 26 segons de bogeria col·lectiva i després el silenci que iniciava les hores de reflexió preelectorals. Abandonàrem la plaça i els carrers dels voltants amb la impressió que des d'aquella nit alguna cosa anava a canviar al nostre país.

El 2014 vaig presentar el professor Carlos Taibo, de la Universitat de Madrid, en el cicle de conferències «Les Rutes de la Xara» que organitzava el professor Eladi Mainar a Benifairó de la Valldigna. Taibo fou un dels ideòlegs i agitadors polítics del 15M i després l'autor d'alguns llibres sobre la causa. Vaig tindre gust d'escoltar-lo en la sala i, després, de parlar amb ell en la taula del sopar on érem sols quatre persones. Les propostes, els projectes, les intencions eren magnífiques, però jo ja des d'aleshores sempre em faig la mateixa pregunta: Tot això que proposeu, que exigiu, de fer-se, com es paga?