El 27 de febrer de 1976 va ser proclamada a Bir Lehlú, Sàhara Occidental, la República Àrab Sahrauí Democràtica, la RASD.
Enmig de la retirada del territori de l'administració colonial espanyola (l'exèrcit, treballadors de les empreses públiques...) i fent front a la invasió militar marroquina i mauritana, producte dels acords tripartits de Madrid (uns acords quasi clandestins i il·legals, no publicats al BOE, que repartien el territori de la colònia espanyola entre els nous ocupants, Mauritània i el Marroc), els representants del poble sahrauí, a través del Front Polisario, proclamava la seua voluntat d'existir políticament com a una entitat estatal independent. Com a una entitat que no fóra abduïda per la maquinària de guerra marroquina que, violant els mateixos acords tripartits de Madrid, es va annexionar el territori que Mauritània va deixar lliure en retirar-se de la part del territori sahrauí que els havia «tocat» en el repartiment.
Al llarg d'aquestos quaranta-tres anys hem vist com la potència colonial, el Regne d'Espanya, a través dels seus governs, amb majories absolutes o amb pactes més o menys puntals, no només no ha fet res per acabar el procés de descolonització del Sàhara Occidental, sinó que, amb una pirueta digna dels més grans equilibristes, s'ha posat d'acord amb l'ocupant, tot venent-li armes, al preu simbòlic d'1 euro, fins i tot armament prohibit (com les bombes raïm), tot proposant de redactar solucions «descentralitzadores» via autonomies a l'espanyola (que no caben en la constitució marroquina) per «donar peixet» als sahrauís, tot facilitant acords entre la Unió Europea i el Marroc que, a més de perjudicar greument, per exemple el món agrari valencià, són descaradament il·legals, ja que el territori del Sàhara és un territori no autònom (pendent de descolonitzar) i no es poden signar acords comercials sense comptar amb la població autòctona.
Només ara ressenyar l'última pirueta, la protagonitzada arran de la visita governamental al Marroc: el ministre de Justícia, el Sr. Grande-Marlaska, que, quan era jutge va dir, en l'Auto Núm. 40/2014 de l'Audiencia Nacional - Sala de lo Penal, d): «En definitiva España de iure, aunque no de facto, sigue siendo la Potencia Administradora, y como tal, hasta que finalice el periodo de descolonización, tiene las obligaciones recogidas en los artículos 73 y 74 de la Carta de Naciones Unidas».
En comptes de servir d'agent emblanquinador de la dictadura genocida marroquina, el govern espanyol faria bé de treballar de manera honesta, eficaç i responsable perquè el Marroc respecte la legalitat internacional, accepte el Pla de Pau i la celebració del referèndum d'autodeterminació proposats per l'ONU i acceptats, en el seu moment, per les dues parts (el Marroc i el Front Polisario), tot i que el Marroc se'n va desdir en témer que les urnes podrien no ser «la veu del seu amo» i expressar la voluntat d'un poble, que no és, com va dir, el Sr. Pedro Sánchez, (setembre 2018, a l'Assemblea General de Nacions Unides) el poble del Sàhara Occidental, sinó el poble sahrauí, enmig d'un petit, però significatiu titubeig.
