Suscríbete

Levante-EMV

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

les dones borja. història d'una monja

Suposat retrat de la duquessa Juana Fernández de Velasco.

en febrer de 1594, el duc Francesc Tomàs de Borja i Juana Fernández de Velasco celebraven a València el casament de la seua filla Magdalena amb el seu cosí Íñigo Fernández de Velasco. Van ser molts els convidats de la noblesa valenciana i castellana, entre els quals estava el jove marqués de Villanueva del Río, Fernando Enríquez de Ribera, cosí germà de l'arquebisbe Juan de Ribera. Tanmateix, la joia del casament va durar molt poc ja que Magdalena va morir de part, així com la seua filleta. A més, en poc de temps també van morir el duc Francesc Tomàs i l'àvia Magdalena de Centelles. Però, com que les desgràcies no mai van soles, pocs anys després, en 1611, arran de l'expulsió dels moriscos, els ducs Carles Francesc i Artemisa hagueren de marxar endeutats i gairebé exiliats a l'illa de Sardenya mentre el ducat de Gandia passava a ser administrada pels poders públics valencians.

Un any després de la marxa dels ducs a Sardenya, en maig de 1612, Gaspar de Borja -germà del duc- que llavors vivia a Madrid amb sa mare la duquessa viuda Juana de Velasco, va passar per Gandia de camí a Roma, on havia de rebre el capell cardenalici. No volia marxar sense acomiadar-se de la seua germana Caterina, monja en el convent de clarisses. A Gandia va experimentar l'agredolça sensació de ser rebut amb mostres d'alegria que no podien amagar la tristor que hi havia al darrere dels somriures. Durant una setmana el cardenal Gaspar de Borja va ser l'únic ocupant del palau, quedant molt afectat per la colpidora tristor que li va produir l'insuportable silenci dels salons, la visió de la nuesa de les parets adés decorades amb pintures, tapissos, mobles i andròmines varies, cobertes per llençols plens de la inevitable polsada del pas del temps. Tot el palau restava quiet i callat a l'aguait d'un futur incert; com un vaixell abatut i varat a recer dels temporals. Al dia següent de la seua arribada, des de la finestra de la seua habitació, que donava al jardí i al riu, va contemplar el panorama que la vista li oferia. Al seu davant, fins on podia fixar la mirada, s'estenien els camps de canyamel privats dels treballadors moriscos que els conreaven i ara restaven abandonats als capricis de la naturalesa. Desolat per la contemplació de tanta ruïna econòmica baixà a la capella de Sant Miquel, on va dir missa. Tot seguit desdejunà i es va dirigir al convent de les clarisses. Va ser rebut per l'abadessa, la vicària i la resta de la comunitat de monges, que una a una li besaren les mans. Les últimes en rendir-li homenatge van ser sor Isabel Magdalena de Borja, germana de son pare, sor Maria Evangelista Enríquez de Guzmán i Borja, filla dels marquesos d'Alcañices i cosina seua i, la tercera, la seua estimada germana sor Caterina de l'Esperit Sant amb la què es va fondre en una llarga i emotiva abraçada. Finalitzat el besamans, el cardenal i sor Caterina es dirigiren a l'hort del convent, on s'assegueren a l'ombra d'una gran figuera. Al jove cardenal no li eixien les paraules i feia un esforç per obrir una conversa amb Caterina, la qual li va posar un dit als llavis invitant-lo a callar. Al punt, Gaspar es va ensorrar sanglotant entre l'emmidonada toca de Caterina. Sense poder evitar-ho, les llàgrimes li lliscaren per sobre les galtes. Els sanglots de Gaspar es mesclaren amb les mostres de consol de Caterina que, assenyada a les desventures de l'ànima, prompte li robà un somriure rere un altre perquè llavors, allò que importava era gaudir de la trobada de la què tots dos sabien que potser no es tornaria a repetir mai. La campana conventual va anunciar l'hora del dinar, que aquell dia Gaspar va presidir. Una vegada en el refectori el cardenal va tindre ocasió d'observar una a una la vintena de monges que amb silenci ingerien els aliments. Entre aquelles dones hi havien que mostraven la decrepitud del pas dels anys manifestada en les mans i en la lentitud dels gestos que adoptaven. Les monges de mitjana edat presentaven més naturalitat en el seu comportament, i les més joves feien com si posaren atenció a les paraules dels textos sagrats que llegia una monja des de la trona del refectori. Gaspar les contemplava tractant d'endevinar quant de veritat i quant de conformitat hi havia en la vida d'aquelles dones consagrades a Déu. Mentre les observava pensava en sor Caterina, seduïda i mare d'una criatura a l'edat de dotze anys a la qual li arrabassaren el nadó i, sense prèvia vocació, l'obligaren a entrar en el convent de clarisses de Gandia sense poder veure mai més el seu fill.

L'embaràs de Caterina degué ocórrer durant els festejos celebrats pel casament de la seua germana Magdalena. El seductor tenia vint-i-tres anys, estava casat amb María Manrique, filla dels comtes d'Ossorno, i amb dos fills. A més, Fernando Enríquez era cosí germà de l'arquebisbe Juan de Ribera i també estava emparentat amb la duquessa Juana Fernández de Velasco. Per tant, els festejos pel casament i les relacions familiars facilitaren la proximitat física entre el seductor i la innocent Caterina. En evidenciar-se l'embaràs, i per tal d'evitar l'escàndol, els ducs Francesc Tomàs i Juana van recloure Caterina en el convent gandià, on la criatura va nàixer. Caterina va rebre l'hàbit de clarissa el mes de febrer de 1595 i va professar dos anys després, el 21 de setembre, festivitat de sant Mateu, nom amb el qual havien batejat el xiquet. D'altra banda, el patriarca Juan de Ribera es va ocupar de que el seu parent reconeguera el fill que havia tingut de Caterina i, a més, assumira la responsabilitat de la seua criança i educació. Van passar quatre anys del naixement del petit Mateu i en arribar el mes d'abril de l'any de 1599 la ciutat de València va ser testimoni d'un gran esdeveniment, com va ser la celebració del casament entre el rei Felip II d'Aragó i III de Castella i l'arxiduquessa Margarida d'Àustria, filla de l'emperador. Llavors, la duquessa Juana era la cambrera major de la futura reina i el seu fill Carles Tomàs, duc de Gandia, un dels seus majordoms i com a tals van acompanyar l'arxiduquessa des d'Àustria fins València. El 18 d'abril, a la catedral es va fer la cerimònia del casament amb l'assistència de la noblesa hispana, al que no va faltar Fernando Enríquez de Ribera, el qual, durant les festes nupcials al Palau Reial, es va sentir indisposat i va caure greument malalt. No obstant això, va poder superar la malaltia i va voler tornar-se'n a Madrid per acabar de recuperar-se en sa casa. Però, quan es trobava a mitat del camí, en el lloc de Campillo de Altobuey, prop de Conca, es va sentir malament i es va veure impossibilitat de continuar el viatge. Albirant la fatalitat que se li venia al damunt, allà mateix va fer un poder notarial per a que la seua esposa, María de Malpica, testara en nom d'ell, tot i afegint un codicil·li pel qual afavoria a Mateu, el fill que havia tingut de Caterina de Borja i Velasco.

Al cap de dos dies, el 19 de maig, Fernando Enríquez de Ribera va morir. La desaparició tan sobtada del marqués de Villanueva del Río va donar molt que parlar en Madrid i en València. Els comentaris maliciosos respecte de la mort del marqués anaven de boca en boca. A més, perquè en desembre d'aquell mateix any de 1699 la duquessa Juana de Velasco va ser rellevada del seu càrrec de cambrera major de la reina al ser substituïda per Caterina de la Cerda esposa de Francisco Gómez de Sandoval-Rojas i Borja, duc de Lerma, nét del IV duc de Gandia i vàlid del rei Felip II d'Aragó i III de Castella.

Segons uns, el motiu de la substitució de la duquessa viuda de Gandia va ser la sospita de que tant la reina Margarida d'Àustria com la duquessa Juana conspiraven contra el duc de Lerma. Però també podria ser que la destitució de la duquessa tinguera el seu origen en la sobtada mort del marqués de Villanueva del Río, ja que aquest era un protegit de Lerma, el qual sospitava que la mort del marqués va ser causada per un membre de la seua pròpia família com venjança per la violació de Caterina.

Amb els anys, Mateo de Ribera i Borja, fill natural de sor Caterina de l'Esperit Sant, va ser el primer baró de San Paulino, títol creat el 16 de juliol de 1638. Va viure a Palerm, on va ocupar el càrrec de Capità General de Sicília per ordre de Felip III d'Aragó i IV de Castella, i es va casar amb Giovanna de Moncada, filla d' Antonio de Moncada i Aragó, VI duc de Montalto.

Compartir el artículo

stats