Als benifaironers i saforencs de hui en dia, no ens hauria de sorprendre la capacitat i l'emprenedoria dels nostres avantpassats. Hi hagué una generació al tomb del segle xix i les primeres dècades del segle xx, que sembla que eren capaços de fer l'impossible. La capacitat de gestió, imaginació i solatge ideològic per a treballar pel bé comú, vist des de hui en dia, ens pot semblar una cosa extraordinària, fins i tot, immersos com estem en un sistema neoliberal rampant, inversemblant.
Aquesta primavera, un veí de Benifairó, José Altur, em va mostrar un d'eixos tresors, que per la seua curiositat i estima per la nostra història, conserva. Me'l deixà perquè li donara un colp d'ull. El document està datat el 1893, i va ser imprès a la històrica impremta Blai Bellver de Xàtiva. No era la primera vegada que aquesta empresa xativina feia una impressió relacionada amb Benifairó. Anys abans, dels seus tallers havien eixit un recull de poemes religiosos de Josep Alberola, i posteriorment el «chiste de Benifairó».
El document en concret, és, ni més ni menys, els estatuts d'un banc en règim de cooperativa. Sí, a Benifairó vam fer un banc d'estalvi i de crèdit, que a més també funcionava com a mútua. I com ací hem sigut molt artistes a l'hora de posar noms a les associacions, valga com a exemple el nom de la banda, «Entusiasta», a aquell banc li van posar per nom «La Previsora».
José Antonio Ortega: El mestre
Primer cal fer esment en qui va ser el redactor dels estatuts: José Antonio Ortega Bueso. Aquest, llavors, era el mestre d'escola del poble, ho va ser durant diverses dècades. Per les tasques que va dur a terme, i la influència que va exercir en els seus deixebles, s'hauria de publicar un article dedicat només a ell. Va ser un gran pedagog, a Benifairó va formar tant a menuts com a majors, va publicar llibres de temàtica pedagògica, i sent mestre al poble, va escriure articles a la premsa del cap-i-casal i de Madrid, alguns dels seus escrits eren al voltant de l'ensenyament, però molts altres eren de temàtica política. Amb els anys, José Antonio Ortega es convertí en un dels reformadors de l'escola pública al País Valencià, com així s'afirma en diverses publicacions sobre la història de l'escola pública valenciana. La influència d'aquest mestre, activista i il·lustrat, la podem rastrejar fins hui en dia.
A la dedicatòria, José Antonio Ortega, fa referència que el bé més gran que pot tenir una persona, és portar una vida «virtuosa», on el treball en comú entre els diferents membres de la societat catapulten aquesta a majors quotes de benestar. Concepte que oposa a la vida «viciosa», que fa a l'individu desgraciat, encara que posseïsca molts béns materials. Malgrat que es necessitaria un text més extens i uns comentaris més explícits d'Ortega, per altres textos i per les ensenyances portades a terme, podríem afirmar que ideològicament se situava en l'anarquisme mutualista o en l'anarquisme cristià. Aquest últim corrent anarquista s'arrela en concepcions cristianes, i sembla que va tenir bastant acceptació al nostre poble. Un dels seus màxims exponents va ser l'escriptor rus Lleó Tolstoi, qui va tenir una plèiade d'admiradors al poble, fins al punt que es batejà a un xiquet amb el nom de Lleó. Entre els conceptes bàsics d'aquest corrent anarquista està el pacifisme.
Les ensenyances de Tolstoi van inspirar, entre altres, a Gandhi. No estaria de més preguntar-se si l'absència de delictes de sang entre els veïns de Benifairó durant la ignominiosa Guerra Civil, no va ser resultat de l'acceptació majoritària al poble d'aquesta ideologia marcadament pacifista. Però més factible era que se seguís, o es barrejara, amb l'anarquisme mutualista, el qual admetia com a vàlida l'economia de lliure mercat i la propietat privada, però on l'intercanvi comercial no es basava en l'explotació dels treballadors.
Aquestos s'havien d'agrupar en cooperatives i mútues d'assistència. El seu ideòleg, Pierre Joseph Proudhon, advocava per l'educació del proletariat, i per la creació de «bancs del poble», perquè així els llauradors i artesans pogueren accedir a crèdits amb un interès mínim. En aquest marc ideològic, òbviament semblen factibles les inquietuds per l'autogestió dels veïns, i, fruit d'aquestes, la voluntat de crear La Previsora, el banc de Benifairó. Queda ben clar al text de la portada dels estatuts: La unión, el trabajo y la instrucción son tres grandes potencias que mancomunadas forman una fuerza invencible para elevar al hombre a su bienestar social.
Quina era la finalitat d'aquesta cooperativa? Queda bastant clar al preàmbul dels estatuts: «proporcionar la asistencia médica a los enfermos y, estableciendo el ahorro, facilitar cantidades prestadas por rédito módico, combatiendo la usura abusiva y perniciosa».
Desaparició dels usurers
Observant allò que intenta pal·liar, esbrinem allò que estaven vivint els veïns: manca d'assistència mèdica, i préstecs on la usura i l'explotació del treballador seria la moneda corrent. Una conseqüència de la creació d'aquest banc, era la desaparició dels usurers, que com bé sabem, actuaven com una màfia al més pur estil sicilià. Les inquietuds per instruir a la gent del poble queden ben clares en aquests estatuts, on s'especifica que aquella societat cooperativa serà aliena a les disputes polítiques, però que treballarà per difondre la instrucció dels veïns. No només això, no s'admetien socis que no saberen llegir, escriure i fer comptes, i aquells que no sabien, si volien ser socis, podien ser-ho però amb el compromís d'aprendre tan prompte com fóra possible.
Desconeixem com es va desenvolupar aquella aventura de crear un «banc popular» a Benifairó. Però per la mancança de notícies, tant escrites com orals, podem donar per fet que La Previsora va tenir una vida curta. Tanmateix, hem de recordar a aquells que amb el seu treball, esforç i risc, van intentar millorar la vida dels benifaironers. Els membres fundadors van ser: Josep Vercher Peris, Benet Verdú Casanova, Antoni Plana Serra, Francesc Íñigo i Vicent Cors.
Valga aquest escrit com a memòria d'aquells valents, que, entre altres coses, van somiar en crear un banc a Benifairó.
