Filla d'Odilo Egea Santamaria i de Rosa Muñoz Garcia, el 15 de maig de 1918 nasqué a Bellreguard Rosa Egea Muñoz. Son pare, comerciant de professió, era representant d'Uralita SA, i durant els anys de la República tenia el negoci a l'actual Avinguda d'Alacant de Gandia, llavors anomenada carrer Canalejas. A la mateixa avinguda, en l'aleshores número 6, vivia el matrimoni amb les dues filles, Rosa i Paquita.
Rosa Egea formava part de la joventut polititzada i delerosa de modernitat i progrés social de l'època republicana. Sense poder precisar dates, sabem que va començar a festejar amb Damià Català i, com ell, formà part de la FUE (Federació Universitària Escolar), les Joventuts Llibertàries (JJLL) i el Club de Natació i Esports (CNS) de Gandia, tres organitzacions amb evidents connexions personals i sovint també ideològiques.
Amb 16 anys, les poques notícies que tenim d'ella parlen que era estudiant de batxillerat i practicava la natació i el bàsquet, un esport gairebé exòtic a Gandia per aquelles dates. Amb el CNS, va ser seleccionada per participar en l'Olimpíada Popular de Barcelona, que s'havia de celebrar com a antítesi dels Jocs Olímpics de l'Alemanya hitleriana. Formava part de l'equip femení de natació, junt a altres esportistes de la mateixa quinta, però no arribaren mai a competir. Es presentaren en Barcelona el 17 de juliol de 1936 a boqueta de nit, tot just quan arribaven les primeres notícies del cop d'estat militar-civil que provocà la guerra. Mentre pels carrers de la ciutat es decidia la sort de la República, els esportistes gandians romangueren tancats als pavellons que s'havien habilitat a Montjuïc, esperant esdeveniments. Per fi, després de gairebé una setmana, aconseguiren un salconduit del Comité de Milícies per tornar a Gandia.
A l'estat espanyol hi havia una llarga tradició d'intervenció militar en la vida política, però el cop d'estat del 17-18 de juliol de 1936 va ser un vell instrument emprat amb un nou objectiu: controlar les manifestacions de canvi social, polític i cultural nascudes amb la modernització d'Europa. En aquest sentit, l'alçament civil i militar contra la Segona República va ser l'equivalent del cop d'estat feixista que va ocórrer després de l'arribada al poder de Mussolini en Itàlia (1922).
Administradora de la Beneficència
El que va deixar el cop, allà on no va triomfar, va ser un conjunt de poders armats de difícil control disposats a omplir el buit creat per unes institucions desconcertades. A Gandia, mentre el Comité Executiu Antifeixista intentava, sense èxit, controlar la situació, el procés revolucionari i col·lectivitzador es va posar en marxa.
Rosa Egea va rebre l'encàrrec d'administrar l'antiga Beneficència, ara gestionada per la Comarcal CNT. Com és natural, el concepte de l'assistència social del món llibertari era radicalment diferent al de les antigues monges. Amb els menors es va formar la colònia «Vida Libre», que va ser desplaçada a un altre edifici i ampliada posteriorment amb orfes i refugiats. Els educadors, joves estudiants de la FUE, hi feien planar «l'ombra patriarcal de Francesc Ferrer i Guàrdia». Els ancians de l'asil es van traslladar a l'antic Centre dels Jesuïtes, que es va batejar com a «Resurgir». Ambdues institucions es mantenien gràcies als ingressos que proporcionava el trinquet i al proveïment de les col·lectivitats de llauradors de la comarca.
Ben aviat es va implicar en el Comité Local de l'Agrupació de Dones Antifeixistes (AMA, per les sigles en castellà), que agrupava dones de diferents tendències dins l'àmbit de l'esquerra. Rosa Egea va ser vocal en un primer moment per després encarregar-se, junt a Alícia Pons, de la Secretaria Jurídica. La tasca de l'AMA es va desenvolupar inicialment en els camps tradicionals de l'assistència social, la confecció de roba, la higiene domèstica i la cuina. A poc a poc, però, començaren a reclamar als sindicats els mitjans per formar-se en tots els rams de la producció. L'objectiu era substituir els homes que abandonaven els seus llocs de treball per incorporar-se al front.
L'AMA va esmerçar importants esforços en crear agrupacions de dones en els pobles veïns i ho aconseguiren a Bellreguard, Rafelcofer, Montitxelvo, Oliva i la Font d'en Carròs. També constituïren les Associacions d'Amics del Combatent, on Rosa Egea s'ocupava de fer tràmits per legalitzar la situació econòmica dels familiars dels soldats. Com a membre de la FUE, només tenim la notícia que en 1938 representava aquesta organització en la Comissió Permanent de Garantia de la Rereguarda i Ajuda a l'Exèrcit.
La mort del pare per una bomba
A la Gandia dels anys de la guerra visqué directament dos fets luctuosos, un dels quals va afectar de ple la seua família. El primer va ser encara l'any 1936, el 28 de setembre, quan l'enfrontament entre un grup de milicians i la companyia de carrabiners que ocupava el Palau Ducal va deixar huit morts pels carrers de la ciutat. Aquella vesprada, a l'hospital, va estar ajudant fins ben tard els equips de cures que es van formar a les ordres dels metges Carmelo París i Fernando Pérez, i del farmacèutic Antonio Azcón.
Però sense dubte va ser el 26 de febrer de 1937 quan tingué lloc l'esdeveniment que marcaria per sempre la seua família. Aquell dia es produí el primer i més mortífer bombardeig que patí la ciutat de Gandia en tota la guerra. Al voltant de les 8 del matí, una de les bombes llançades pels avions de la Itàlia feixista, aliada de Franco, va encertar de ple la casa del carrer Canalejas. En aquell moment, Rosa i la seua germana Paquita dormien a la seua cambra, sa mare era a la cuina i son pare feia els comptes del dia anterior assegut al saló. La cambra de les xiquetes i la cuina quedaren estàlvies, però a Odilo li caigueren tots els barandats al damunt. El traslladaren malferit a un hospital de València, on no pogueren fer res per la seua vida.
La mort del pare i el fet que el seu company estiguera al front van fer aprendre a la parella que calia «aferrar-se amb les dues mans a la felicitat present, perquè la mort, en les trinxeres o al llit per un bombardeig, els podia sorprendre».
L'agost de 1937 Damià baixà de permís i es casaren. En una oficina del primer pis de l'Ajuntament legalitzaren la seua unió prèvia i lliure. Al cap de només quatre dies, Damià tornà amb el seu batalló i Rosa se n'anà a viure a casa dels sogres, al carrer Alcalà de Olmo.
Angoixa al port d'Alacant
Al voltant de 1939 Rosa abandonà Gandia i es traslladà junt a Maria Bibbi a la Residència Femenina d'Estudiants de València a ocupar-se d'uns «afers que mai no va revelar». Estava situada al carrer de la Pau 42, en el Palace Hotel, que des de 1936 funcionava com a Casa de Cultura. Allà estant, arribà la fi de la guerra. Les dos fugiren cap a Alacant, on se suposava que hi hauria vaixells per marxar a l'exili. Després d'hores d'espera angoixants i escenes dantesques amb milers de persones en l'esplanada del port, cap vaixell va arribar.
Els militars vencedors prengueren el control del recinte i procediren a traslladar els presoners. Rosa i Maria anaren a parar al Cine Ideal, transformat en improvisat centre de reclusió femenina. Amb elles anava també Amèlia Jover, a qui havien conegut en el port. Després de 48 hores, les traslladaren a la presó d'Alacant.
Al poc d'estar tancades, les tres anarquistes van poder escapar-se durant un viatge en tren que les havia de dur a València. Estigueren un temps amagades a Gandia, fins que Rosa aconseguí uns salconduits en blanc a través d'un falangista amic. Sembla que va intentar fer-los arribar a Damià i es va dirigir a Albatera, on estava tancat el seu company. Pel camí, uns falangistes la van reconéixer i la van detindre, tornant-la a Gandia, on va quedar sota arrest domiciliari a casa dels sogres. Però s'escapà de nou i se n'anà a passar una temporada a Murla, amb uns familiars que no sabien res del seu passat polític.
Havent passat el perill més gros, tornà a Bellreguard amb sa mare i Paquita. Per mirar de guanyar-se la vida, les tres dones decidiren marxar a València. La mare va obrir una fruiteria al carrer de Jorge Juan, i Rosa una altra al carrer paral·lel. El fet de viure a la capital permetia a Rosa visitar Damià a la presó. Havia estat jutjat a Gandia, condemnat a mort i traslladat a Sant Miquel dels Reis. Però ara la pena li havia estat commutada per la de trenta anys i ja podia rebre visites. Malauradament, els negocis van fracassar i les dones de la família Egea Muñoz hagueren de tornar a Bellreguard. El futur pintava negre. Per sort, Paquita trobà treball al Centre d'Higiene de Gandia i els ingressos tornaren a casa. Cap a 1943, la mare obrí una carboneria on venia el carbó que comprava per vagons a alguns comerciants, antics amics del seu marit. Amb això, anaven fent.
Tornada a Gandia i detenció
En maig de 1945 Damià va eixir de la presó, però encara va passar prop de dos anys desterrat en Aielo de Rugat. Durant el temps que passà a la Vall d'Albaida, Rosa i ell prengueren dues decisions transcendentals: tindre família i marxar a França a la primera oportunitat.
No havien volgut que els seus fills nasqueren en guerra, entre bombes i privacions. Tampoc la postguerra era el millor moment, però el temps i la natura els comminaven. Quan mesos després es produí el naixement, Damià es va escapar del seu confinament per assistir al part i s'arrimà a Gandia, al primer pis que compartien Rosa i sa mare. El metge va treballar tota la nit i finalment va nàixer una xiqueta, a qui posaren de nom Alba. Sempre n'estigueren ben orgullosos i Damià la definia als anys huitanta com «pletòrica d'energia, emprenedora, lliure i reflexiva, àvida d'amistats i estudiosa, bella i sensible, com ho havia estat sa mare».
L'eixida del país va ser més complicada. De tornada a Gandia, Damià va aconseguir treball de professor a l'Acadèmia Cervantes. Rosa, a més de participar com a conferenciant en les xerrades que organitzaven els professors, hi entrà també per ocupar-se de l'administració i la secretaria. Però el miratge de la normalització de la vida a Gandia va acabar una nit de 1947, quan Damià va ser detingut de nou i enviat a la presó Model de València. Els mesos que passà a la garjola acabaren de convèncer la parella que havien de fugir a França.
Començaren seriosament a tantejar amistats i, en no obtenir l'ajuda esperada, Damià decidí pagar un guia i marxar sol. Tot just creuar la frontera, fou traslladat al Camp d'Haras de Perpinyà, on es classificava els refugiats que eixien encara de l'Espanya de Franco. Finalment, després d'un breu pas per Avinyó, s'instal·là a Paulhan. Al poc de temps, Rosa va aconseguir del cònsol italià de València un visat que li permeté emprendre el camí de l'exili. Rosa i Alba arribaren a Paulhan el dia que la menuda complia 3 anys.
«El pueblo esperaba ese algo»
Encara no feia dos anys que estaven a França i Rosa va començar a experimentar els símptomes del mal que acabà amb la seua vida: se li queien les coses de les mans, perdia l'equilibri... encara va escriure un article per a España Libre, on es lamentava de que les democràcies europees hagueren abandonat la República: «Hasta en los últimos reductos, hasta en las últimas horas, el pueblo español esperaba ese algo, que él creía lógico que sucediera. Y así, entró en los campos de concentración y así, entró en las cárceles y así, caminó hacia la muerte, con esa confianza ciega de los pueblos que creen en la Fuerza de la Razón. Pero no pasó así; nada ha sucedido. Once años más que lleva la más ignominiosa existencia que pueblo libre por natura, puede llevar en cautividad».
La notícia de la seua malaltia, lluny d'enfonsar-la, la va esperonar. Cada dia, acompanyada per Paquita, que havia deixat el treball a Gandia per anar en ajuda de la parella, intentava posar-se en peu i caminar. Però no hi havia res a fer i el seu mal anà consumint-la a poc a poc. Va morir a l'exili el 8 de gener de 1961. Sota el nom de Rosa Egea de Català, està soterrada al cementeri comunal de Paulhan, prop de l'església romànica de Notre-Dame-des-Vertus.
