c ertament, la prevenció d'incendis és fonamental, sobretot en moments de perill, com els de ple de l'estiu. Tanmateix, sembla que, una vegada més, els escassos i castigats llauradors que queden (molts d'ells, quin remei, a temps parcial) esdevenen les víctimes fàcils de l'afany reglamentista.
És evident que el control de les cremes als camps ha de ser efectiu, però proporcionat. ¿És just que siguen els llauradors els que pateixen les prohibicions i controls màxims, tot restant sense poder cremar els sobrants de les esporgades durant quasi tot l'estiu, sense alternativa?
Són molts els perills d'incendi i els seus agents (conductors que tiren cigarretes, coets, torradors ocasionals, llamps, piròmans?) i molt possiblement no es veuen tan quotidianament castigats com els llauradors.
Uns llauradors o cultivadors que haurien de ser vistos, avui, no com a candidats al càstig sinó al premi. ¿O no són els llauradors, avui, els jardiners del nostre medi natural? ¿No noteu alguna diferència entre un camp cultivat i agençat i un camp abandonat, ple d'esbarzers i de brossegal? A més a més, cal tenir en compte els jornals que el camp genera i els treballs imprescindibles de l'estiu. Tot açò hauria de ser motiu de reflexió col·lectiva i particularment dels poders públics.
