el vell somni de la Humanitat s'ha acomplit: dos de cada tres humans ja vivim en ciutats. Fins i tot en mimètiques vivendes o adossats d'urbanitzacions, que són els barris de sempre però amb més mosquits i lladrucs. Com bolets al bosc humit, han crescut immenses aglomeracions humanes que fan de les ciutats unes selves més inhòspites que les selves dels tròpics. Els experts en planificar ciutats de l'antiga Grècia recomanaven no passar de deu mil habitants, si es volia fer una polis realment controlable i pròspera. Actualment, a partir de l'esmentada quantitat, s'indica convencionalment que és població urbana.
Els avantatges de viure en una ciutat són tan evidents que no cal esmerçar més tinta en descriure'ls. En canvi, el camp ja va començar a buidar-se en el temps de les perruques empolsades, allà pel remot segle XVIII. Nomes hi faltava el tren, per lent que fóra, per a eixir fugint d'aquelles soledats i anar a fruir de les delícies ciutadanes, encara que els barris infectes dels treballadors s'emportaren més vides que les guerres, sempre tan oportunes per a buidar els amagatalls dels pobres humans.
Anar al teatre, als concerts, a l'òpera o als cafés de moda es va convertir, per a alguns, en raó més que suficient per a cantar les glòries de viure a ciutat. I alguna raó tenien perquè haver passat en uns milers d'anys de viure en una cova, encara que tinguera vistes espectaculars com la del Parpalló, a les alqueries i després als poblets de la plana o de la muntanya, fins arribar a l'actualitat explosió urbana, és una d'aquelles aventures humanes que mereixen l'atenció dels més sabuts de la tribu, encara que tinguen problemes respiratoris per la contaminació.
Com és habitual entre els acadèmics o els aspirants a ser-ho, de seguida van sorgir teories que tractaven d'explicar que la ciutat, la més excelsa de les obres humanes, era la més alta resposta a la foscor de la Naturalesa, una senyora sempre en permanent canvi, cruel amb els propis fills, sorprenent en els seus capricis, instintiva com una fera salvatge i no subjecta a les normes plenes de trellat dels humans. Que consentia que els pins que havien sostingut l'engrunsadora dels xiquets, en altres temps feliços, ara, convertits en torxes, cremaren amb entusiasme la caseta.
D'altres, potser més dotats de lirisme, van saludar la Natura com el regne de la llibertat, de la vida més senzilla i amable, on la remor de les fonts d'aigua clara i fresca, l'ombra acollidora dels arbres, sobretot dels salzes ploraners, invitava a cantar acompanyats dels sons de les esquelles dels blancs ramats, mentre els segadors anaven fent les daurades garbes del nutrici blat. I si en algun moment plovia, la cabana del pastor era un recés on la conversa, el bon menjar i el vi feien oblidar la momentània bogeria de l'oratge.
A la ciutat, en canvi, algú pensava com alimentar la creixent població sense acudir a cap text evangèlic, sinó al balanç de resultats. Així va nàixer la miraculosa institució del mercat, la mà oculta que posa ordre a l'aparent desgavell de la vida humana, sempre inclinada al propi profit, tot deixant en un lloc secundari això d'ajudar es altres. L'invent va connectar sòlidament el camp a la ciutat per una xarxa d'interessos comuns: tu produïxes els aliments i jo els faig arribar a les boques necessitades de menjar i beure, és a dir, a tot el món. L'aliança econòmica va donar els seus fruits ben prompte, de tal manera que la distància entre l'albergínia criada a l'horta i l'albergínia venuda al mercat va alcançar un preu com de joia preuada. S'havia inventat l'asimetria del mercat: matèries primeres barates i productes manufacturats cars.
I, finalment, per no cansar el pacient lector, van arribar els profetes del teodolit i el cartabó, els quals van fer un descobriment de gran importància: fora de les ciutats hi havia massa terra desaprofitada en hortes, secans i arbrat. Hi calia donar-li l'increment necessari, el valor afegit, que convertiria tanta disbauxa en terrenys aptes per a la construcció, les vies de comunicació i les zones d'oci, comerç i esport. La bona nova va fer més prosèlits que el rock i els seus parents, de tal manera que el camp, finalment, va conéixer l'eufòria consumista a tots els nivells.
El cas és que, sobretot en dies on apunta la depressió, fa bonic mirar aquells vells llibres, amb poc de text i molta foto, que ens evoquen altres temps, quan encara els pebres i les tomaques arribaven quasi a cada casa, en caure el dia, en els cabassos de palma, com una cornucòpia que ni el pintor barroc més agosarat haguera pogut ni imaginar. És clar que encara no havia arribat el nostre amic el plàstic.
