el senyor vicent

Tornava a Gandia, la ciutat que em va veure nàixer i on havia fet els meus estudis primaris i els del batxiller, i a la qual em continuava sentint fortament arrelat. Ací estaven els meus amics, bona part de la meua família, i ací em sentia lligat a les tradicions populars i als records d'una infància viscuda al barri de Corea, a la platja i a la caseta de la Nueva Argentina. Jo venia amb una sòlida formació quirúrgica, rebuda en l'Hospital Clínic de València, i arribava amb un títol de cirurgià sota el braç i amb una iniciada família. Des del primer moment vaig estar molt aclaparat per les responsabilitats professionals i no podia seguir el pas quotidià dels esdeveniments polítics i socials de la meua ciutat. L'interés social que, aleshores, despertava la meua especialitat mèdica, especialment la dedicada al càncer de mama, el qual era causa d'una elevadíssima mortalitat, em portà sovint davant de micròfons i d'aquelles primeres càmeres de televisió local per a fer-me entrevistes i donar opinions i consells sobre este tema. Supose que, a pesar de la meua joventut (aleshores tenia 28 anys), donaria la imatge de persona cabal i que per això vaig rebre la invitació de Marta Sambrizzi, del setmanari Gente de la Safor, perquè col·laborara amb una columna d'opinió. La proposta em va sorprendre (entre la vanitat i la intranquil·litat), però hi vaig acceptar. Vaig titular aquella columna Las caras de la verdad i, seguint el model d'estil de la publicació, les escrivia en castellà. En el primer article ja vaig deixar clar quin anava a ser el tarannà dels meus escrits, el qual estava basat en una frase treta d'una carta que el comte de Barcelona, Joan de Borbó, li va escriure, des d'Estoril, al seu fill (el futur rei Joan Carles I), mentre estava este, a Madrid, sota la tutela del general Francisco Franco preparant-se per a la successió. En la carta li deia que en seu procés formatiu per a arribar un dia a ser rei d'Espanya havia d'acostumar-se a escoltar a tothom perquè tots tenien raó, ja que «la verdad tiene dos caras» i un pot estar, enfront de l'altre, veient la mateixa realitat amb dues visions diferents. La frase en el seu moment m'impactà, i vaig pensar que era adequada per a la intenció amb la qual jo volia escriure els meus articles, aquella d'expressar les meues opinions sent molt respectuós amb les opinions dels altres. Els qui, d'alguna o d'altra manera, han seguit la meua trajectòria periodística saben que este ha sigut el far guia de totes les meues col·laboracions en la premsa escrita i en les ones de la ràdio.

Però era clar que en alguna ocasió havia de ser crític i contundent, sobretot en la denúncia de situacions reprovables o incomprensibles, però com jo, aleshores, no tenia el temperament ni la valentia, ni volia molestar a ningú, ni, menys encara, que algú s'enfadara amb mi, em vaig inventar un personatge, en la boca del qual posava les paraules que jo no tenia el valor de posar en la meua. Així va nàixer el senyor Vicent.

El senyor Vicent era una barreja de realitat i de fantasia. Un home major, llaurador d'ofici, fadrí, que vivia en un poble de l'horta de Gandia, en la casa d'una germana i del seu cunyat. Físicament era alt, prim, de pell morena i amb cabells blancs. Impressionava la serenitat de la seua mirada amb uns ull sorprenentment clars. Eren ulls de dir sempre la veritat. Pertanyia al temps en el qual la paraula era l'home i en el qual es signaven els acords amb una encaixada de mans. Tenia destil·lada en les paraules tota la saviesa i el trellat adquirit al llarg de tots els seus anys. Molt fumador, tenia la marca de la nicotina impregnada en els dits de la ma esquerre. No fumà mai davant de mi, perquè sabia que em molestava i perquè jo el renyava sempre pel seu hàbit. El seu afecte per mi ratllava en la reverència, perquè pensava que jo li havia salvat la vida en el quiròfan quan, en realitat, sols l'havia operat, en l'hospital, d'una hèrnia inguinal. I era molt agraït, tots els anys em portava a casa un cabàs de les primeres taronges del seu hort, no deixava que ningú en collirà cap fins que no en tenia jo les primeres a ma casa. I quan venia a portar-les li agradava seure en una cadira de la cuina i contar-nos històries del seu poble i del temps quan ell era jove i, sobretot, com veia ells les coses de la vida d'aquells dies. Aleshores vivíem els inicis esperançadors de la democràcia amb una Constitució votada majoritàriament pel poble espanyol. Als meus fills els encantaven les històries del temps passat i jo escoltava bocabadat les reflexions que ell feia sobre les coses que passaven en aquell temps present.

I vaig adoptar el seu esperit per a posar en els meus escrits allò que encara no m'atrevia a dir. Recorde aquell any en el qual em va dir que no entenia com la carretera de circumval·lació que anava a fer-se a Gandia, que el Ministeri havia pressupostat, li havia sigut atorgada, en una concurs, a una empresa que deia que anava a fer-la per 1.500 milions de pessetes menys que els que calculava el Ministeri! I el senyor Vicent, assegut a la cuina, em deia: «Jo no ho comprenc, don Pasqual, algú s'ha equivocat en les sumes o ho ha fet amb les restes!». I no s'ho treia dels dits! Tampoc comprenia com era possible que el subterrani de l'Ajuntament de Gandia, acabat de reconstruir, haguera de ser apuntalant perquè s'afonava!

No sé quants anys fa que vaig deixar la meua columna en Gente i entre les seues línies quedà oblidada la figura i el tarannà del senyor Vicent. Un dia vaig començar la meua col·laboració en este diari i en Ràdio Gandia. Jo ja era més major, havia demanat una excedència en l'hospital i em vaig trobar amb un temps que podia dedicar a implicar-me en la vida social i cultural de la meua ciutat i que podia apropar-me al lloc de les decisions i, sobretot, a la possibilitat de la informació, la qual amb l'experiència acumulada de la vida em facilitaria l'adquisició de criteris propis que jo podia transmetre pel privilegi de tenir oberta la pàgina del diari i la d'un micròfon en la ràdio.

I ja no tenia por de dir les coses que pensava, sempre des del respecte a les idees dels altres, però des de fa un temps, en el qual estan canviant i passant tantes coses en el panorama social i polític del nostre país, sent cada vegada més la presència del l'esperit del senyor Vicent entre les tecles de l'ordenador cada vegada que m'assec per escriure estos articles.