e l pas de l'última borrasca per la comarca de la Safor ens ha deixat un grapat d'incidències que cal analitzar amb deteniment. Als pobles costaners del sud de Gandia el temporal ens ha colpejat molt fort. I és que s'han registrat ones de més d'onze metres per primera vegada al Mediterrani. Aquests pobles tenen un repte immens i ja comencen a entreveure que les solucions al drama de les seues platges no consisteix a reparar els danys ocasionats, sinó que cal repensar l'urbanisme del litoral. De moment, sols l'alcalde de Bellreguard, Àlex Ruiz, al qual cal que reconèixer-li el seny i la valentia, ha declarat el que molts pensem, però que tant ens costa de dir en veu alta.
Les solucions impliquen retirar els passejos marítims uns metres i establir estructures naturals de defensa com són els cordons dunars. A Daimús i a Guardamar eixes motes han funcionat perfectament, i encara que s'han vist afectades han aguantat increïblement millor que el formigó del passeig de Bellreguard. Molt prompte aquest debat que ara comencem serà obligatòriament abordat per les demarcacions de Costes i pel Ministeri de Transició Ecològica, responsables de la línia de costa. Tan sols hem d'esperar que el balanç econòmic entre les reparacions i la restauració dels ecosistemes dunars estiga més equilibrat.
A Gandia i als pobles de Xeresa i Xeraco tenim una situació ben distinta, però també molt complicada, el risc d'inundació. A Gandia vam veure com el Serpis amenaçava els districtes dels Marenys i de Venècia. Com sabeu, el Serpis és un riu petit però valent, i quan s'agarra a ploure per les muntanyes del Comtat i de l'Alcoià es transforma en un riu molt perillós. A més a més, el seu curs baix, de Vilallonga fins a la desembocadura, està veritablement degradat, encaixonat, sense cap tram acceptable de l'antic bosc de ribera. Aquest, igual que passa amb les dunes, és una estructura natural de defensa en les fortes avingudes, frena considerablement la velocitat de les aigües, perquè en això consisteix minimitzar el risc, a disminuir la velocitat dels cabals sense impedir el flux, tot el contrari del que s'aconsegueix encabint un riu entre murs de formigó.
El dilluns a la vesprada vam estar a punt d'ordenar el desallotjament dels veïns i veïnes dels districtes dels Marenys, perquè l'embassament de Beniarrés estava abocant al riu 400 metres cúbics per segon, que s'hi sumaven als 150 que arribaven pel Vernissa. Un total de 550 m³/segon passaven per Gandia en un moment on el mar estava molt alt, i per tant, era incapaç de tragar-se tot eixe cabal. A més d'un se'ns va posar els pèls de punta en recordar les imatges d'Oriola, el riu Segura i la DANA del passat setembre. Per cert, algú de la Confederació Hidrogràfica del Xúquer hauria de donar explicacions de per què l'embassament estava el dissabte dia 17 al 78% de la seua capacitat amb la previsió de pluges i nevades que teníem a les Comarques Centrals. És possible que quedés algú al País Valencià que no sabia que arribava un gran temporal de Llevant? L'embassament va créixer en poques hores fins a assolir el 101% de la seua capacitat, un risc massa elevat per als pobles d'aigües avall. Durant la nit de dilluns i el matí del dimarts l'embassament va amollar aigua fins a arribar altra vegada al 80% de la seua capacitat. Vam tindre sort que aquella nit de dilluns les pluges es desplaçaren cap a la costa, si li pega per ploure terra endins...
A Xeraco, poble on desemboquen totes les aigües de la conca de la Valldigna, l'aigua salobre del mar penetrava per les sèquies i braçals del riu Vaca fins a arribar a les Marjals de la Safor. Les marjals, les dels tres pobles, Gandia, Xeresa i Xeraco, són zones inundables que estan, en molts casos, per sota del nivell del mar i que en episodis com aquest, actuen com a perfectes tancs de tempesta, recollint totes les aigües i laminant-les a poc a poc en direcció al mar. El problema que tenim és que totes les marjals estan intensament transformades i resten tan abandonades que les aigües romanen molt de temps en els pocs cultius que queden i no troben la seua sortida natural al mar. Escorredors taponats, sèquies colonitzades per espècies exòtiques, motes arrasades i sobretot una modificació dels fluxos naturals amb l'objectiu d'obtenir uns beneficis particulars en certes finques agrícoles i que perjudiquen els de sempre, els petits llauradors. Al remat, una de tantes 'empastrades' fetes al nostre territori al llarg del segle XX.
Doncs bé, mentre el Govern central ja prepara les ajudes per als damnificats i els ajuntaments ens arromanguem perquè tot estiga ben net de cara a les campanyes turístiques, el balanç econòmic entre reparar els danys o restaurar boscos, dunes, rius i sèquies, cada dia s'iguala una mica més. El que és ben segur és que mentre decidim si invertim o no en adaptar i mitigar, en restaurar les estructures naturals de defensa, el canvi climàtic segueix avançant i, com un monstre, ja prepara la propera malifeta, qui sap si per al pròxim estiu en forma d'una llarga sequera o d'un gran incendi forestal.
