h i ha commemoracions que no necessiten l'avís urgent de les agendes, de tan presents com són en la vida de cada dia. Assignat de forma oficial i internacional un dia de la dona, pot fer la impressió que, passada la commemoració, baixa a la categoria de qualsevol efemèride de calendari. Van fer falta molts fets luctuosos, reivindicacions i manifestacions, per tal que la condició de la dona aconseguira entrar en la normalitat social i legal, entre altres aspectes, que li correspon.

En tots els grans moviments socials, sobretot quan s'han desenvolupat amb una certa consistència, s'hi pot furgar en els seus antecedents, és a dir, en la seua pròpia arqueologia. Hi trobarem, en este retorn als orígens, més d'un motiu per a reflexionar i saber encertar el camí a seguir. Així, quan entre les tendències del pensament humà dedicades a la comprensió del fet de ser dona, no ha d'estranyar que un bon grapat de pensadors, començant pels antics com Aristòtil, expressaren una visió quasi despectiva de la meitat de la població del món. Sempre hi haurà algun intel·lectual disposat a justificar el que siga amb una cobertura ideològica, si li aporta algun profit personal, encara que siga tan poc racional com satisfer la seua vanitat.

Algunes rellevants mostres artístiques i literàries, potser més subtils que la ideologia escrita, han donat una imatge de la dona que té una acceptació més general i rarament és objecte de crítica o reflexió. En la pintura valenciana, de fa un segle, hi trobarem el contrast social més cridaner si comparem les senyoretes passejant per la platja d'un Sorolla o les pescadores de Benedito. Si hi afegim les dades de caràcter cultural, com l'alfabetització, el nostre astorament serà més que justificat.

Si mirem altres escenaris socials i culturals, també hi apareixen interessades mistificacions de la dona, com certes exaltacions que l'allunyen, com un monument, de la realitat, és a dir, dels àmbits on es prenen les decisions que afecten al conjunt de la societat. També, amb excessiva freqüència, la cosificació de la dona arriba a tals extrems publicitaris que ni el misogin més fanàtic haguera pogut imaginar.

Si eixamplem el camp de visió i ens apropem a observar la situació de la dona en el nostre món global, la urgència dels problemes arriba a una tensió màxima entre la immediatesa de l'acció davant de tantes injustes situacions i les estructures de tota classe que tanquen portes als canvis més profunds; estructures i ideologies que han de ser examinades i denunciades per tal que no continuen ofegant tantes expectatives de millora.

Quan, en lluita per la dignitat humana, el vell poeta social demanava el pa i la paraula, potser no tenia massa present que, uns quanta anys abans, les dones pastaven el pa amb les amargues llàgrimes de la pena pels fills albats o pels destruïts en el dur treball de sol a sol o en les guerres, mentre se'ls negava la paraula, la humil llesca de cultura en forma de llegir i escriure. Privades així de la paraula que intenta explicar la realitat de l'home i del món, ni tan sols podien llegir les cartes del fill que servia al rei perquè no havia estat redimit en metàl·lic o de la filla que s'havia posat en amo. També és veritat que, per sort, no va poder llegir tampoc les Cartes de soldat del més llorejat poeta nostrat, on abocava la més inversemblant manipulació de la l'extrema crueltat de la guerra de Cuba. D'aquelles dones i mares, no en tenim ni una lletra de dolor o de ràbia, tan sols el silenci o, a tot estirar, les esgrogueïdes fotografies dels rostres seriosos que amagaven la seua real joventut.

Entre la pols del camí potser encara trobarem alguna blanca pedra que ens ajudarà a bastir alguna cosa més consistent que la buidor de tantes crides a favor de la dignitat de la dona, i tot seguit oblidades entre els papers i les normes.

Si alguna cosa ens ensenya el passat, com el d'aquelles dones de les velles fotografies, és la dignitat de la persona humana, abans i després de les solemnes declaracions dels drets humans, d'altra banda anteriors a qualsevol legislació, per adient que semble. La dignitat té una relació directa amb el diàleg entre iguals, com l'únic camí dreturer que porta a la construcció d'un futur més lliure i just.