HISTÒRIES I LLEGENDES (SUB)ESTIMADES DELS BORJA

d ies enrere, un company de gran estima ha estat visitant una ciutat del nord d'Europa i, clar, va tornar enrevenat pel fred. El turisteo -paraula que no m'admet el corrector- i l'olfacte el van empènyer a entrar en un d'eixos llocs amb una olor característica i agradable com és una llibreria. Allà dins, se li va moderar la temperatura a l'adonar-se que en una de les prestatgeries es mostrava un recull de llibres sobre The Borgias. Al veure'ls, a l'amic se li va obrir el cor, emocionat com s'hi s'haguera trobat amb un familiar. I és que, tot i ser de llavor Italo-romana, els Borgia són més nostres que mai des que els vam entronitzar al bell mig de la plaça de l'Escola Pia, la qual, amb tots els respectes per al meu col·legi, la rebatejaria com a plaça de l'Antiga Universitat. Perdoneu la distracció. El cas és que com a reclam, junt als llibres borgians, lluïa un cartellet que, traduït, resava: «Els Borgia, la original dinastia del crim que va fer obscurir la Roma del Renaixement». El curiós del cas és que això és el que pensa qualsevol -per no dir tothom- quan es parla dels Borgia d'una manera superficial i habitual. Cert és que no estic descobrint res, doncs, si no vaig errat, pot-ser que l'enfocament literari que de sempre se li ha donat als Borgia ha donat per a editar més llibres que qualsevol altre tema arreu del món. Tanmateix, durant els darrers anys, han anat apareixent estudis acadèmics que contradiuen o neguen la llegenda negra que des de l'any de la mort del papa Alexandre VI, va escampar per tot Roma -per tot l'orbe catòlic- el que havia sigut mestre de cerimònies del Vaticà, un clergue alemany de nom Johannes Burkhard. Aquest personatge va escriure un diari en el que, fil per randa, i segons el seu parer, donava per fet tot allò inexplicable referent al papa Alexandre i la seua família en qüestions d'església, de moral, de sexe o de política. Seria llarg i fora de lloc posar-nos ara a discernir sobre l'assumpte. El cas és que la llavor va germinar i de resultes no hi va haver cap altre papa estranger fins Joan Pau II. Per si això no fos poc, Juli II, papa des de 1503 a 1513, va ordenar que es tancara a cal i canto l'anomenat apartament Borgia del Vaticà. I així va romandre fins fa quatre dies, com aquell que diu. Així mateix, just després de morir Alexandre VI, els escuts i records borgians escampats per la ciutat de Roma (mireu a dalt el castell Sant'Angelo) van ser destruïts o esborrats a cops de cisell. Un d'aquells maleïts Borgia, Pere Lluís, de mare desconeguda i primogènit d'Alexandre VI, es va prometre amb María Enríquez; va vindre a Gandia a prendre possessió del ducat i aviat se'n tornà a Roma a complir amb els seus deures de Capità General de l'Exèrcit de l'Església. Tan bé va complir amb la seua tasca que va morir en una batalla defensant els interessos de son pare i de l'Església. Joan, un altre fill d'aquell papa criminal, va heretar el ducat i la novia del seu germà amb la qual va arribar a casar-se. Però, després de deixar prenyada María de la seua filleta Isabel, Joan també se'n va tornar a Roma per què també havia heretat la feina del germà major. Joan no va morir en cap batalla, no; va aparèixer mort a la vora del riu Tíber, assassinat per una mà desconeguda.