A punt d'arribar a la meitat de l'any 2020 bé podem afirmar que aquest serà un any especialment recordat per les seues singularitats, on els esdeveniments van succeint-se emportant-se tot al seu pas; ens situem en un present incert i si analitzem la situació econòmica actual, el futur no ho es menys. És així, començant a veure l'horitzó d'aquesta crisi sanitària que ha trencat tots els esquemes d'allò conegut, quan sembla vindre de cara una altra crisi, esta vegada de tipus econòmic. I per a aquesta tampoc hi ha notes als manuals: es tracta d'una crisi mundial, totalment imprevista, d'introducció temporal immediata, sense precedents pel que fa al ritme de caiguda productiva i a l'hora d'una intensitat esgarrifosa pel que fa al curt període de temps en què tot ha començat.

La situació descrita ha trobat els governs de les economies més avançades, immersos en polítiques neo-liberals i conservadores en l'esfera econòmica. Amb fortes tensions per a reduir dèficits pressupostaris, utilitzant el que no deixa de ser un instrument de les polítiques fiscals, com a finalitat d'aquestes. Les polítiques liberals portades als pressupostos públics, beneficien als sectors privats en detriment de l'esfera pública. Eixes polítiques han portat tant als governs com al propi teixit econòmic a traslladar la producció de béns a altres països, abaratint preus a càrrec d'una nul·la protecció social. Inconscientment els consumidors ho agraíem, és ara anys després quan ens ha pillat totalment dependents d'aquests països productors.

Per establir un origen, deuríem traslladar-nos a la Gran Bretanya de finals dels noranta. La tercera via de Tony Blair, era l'assumpció de les polítiques liberals de Margaret Thatcher. Un partit laborista amb polítiques socials i econòmiques que podria haver signat La Dama de Ferro. Això va portar a la victòria electoral dels laboristes després de 2 dècades d'un regnat ultraliberal dels conservadors britànics. Aquesta victòria electoral va fer que la resta dels partits socialdemòcrates europeus, viraren en aquest sentit, traslladant als seus programes electorals les polítiques econòmiques liberals; fins i tot el president socialista Zapatero, va arribar a afirmar que «abaixar impostos es d'esquerres», no seré jo qui diga que pujar impostos ho siga, sols que eixe concepte neo-liberal de descapitalització de l'estat per a reduir impostos, es va assumir i la societat ho valorava com una bona gestió de l'economia des d'un punt de vista públic.

Dintre de la casa socialista, l'exemple el tenim en Felipe González. Un personatge que avui dia provoca alguna alçada de cella, entre altres la meua. Cert és que va modernitzar Espanya, ens va introduir en Europa i en el segle XX, adoptant mesures de protecció social va crear l'estat de benestar que avui coneguem. Però també és igualment cert que en matèria econòmica va estar més prop d'Helmut Kohl, que d'Olof Palme i tot el que ell representa. Felipe guanyava eleccions i tranquil·litzava els mercats i l'electorat. Zapatero sí es va atrevir inicialment a crear eixa Espanya escandinava, però la crisi financera va capgirar tota la tasca, en 24 hores es va modificar l'article 135 de la constitució espanyola, per a prioritzar constitucionalment el pagament del deute públic per davant de qualsevol altra despesa de l'estat espanyol.

No es deuen obviar aquests clars-obscurs que la militància socialista portem al nostre currículum, però hem de mirar al futur, amb més valentia que mai. Necessitem a l'estat perquè intervinga en l'economia, cal planificar i regular les empreses, tal vegada nacionalitzant-les total o parcialment, i fins i tot marcant quins són els sectors estratègics fonamentals per al país. És el moment d'assumir les errades del passat per a poder planificar el futur, sense complexos polítics, des de la socialdemocràcia i marcant clarament el pas d'una nova societat, encara per definir; i ahí els socialistes no podem fallar, hem d'estar a l'altura dels nous reptes no es pot defraudar a la ciutadania.