F a molts anys encara s'acostumava a pensar públicament i en qualsevol baralla intel·lectual era obligat interpretar els mestres de la sospita, és a dir, a Marx i Freud, com en els certàmens de bandes de música. Les peces de lliure elecció eren per a Sartre, Barthes o Lacan, entre altres. Per a deixar bocabadat i confús a l'auditori calia recórrer al filonazi Heidegger i si es desitjava destruir el concert, amb una obreta de Derrida s'aconseguia totalment. En aquella època no s'hi tocava res de Camus, per allò de ser massa exigent en qüestions d'ètica.

A hores d'ara els maîtres à penser s'han transformat en chefs à penser. La centralitat del pensament gastronòmic en la nostra cultura quotidiana hauria deixat estabornit al mateix Spengler, el de la decadència de l'Occident, a qui caldria més d'un poal de cervesa muniquesa, en unes quantes tavernes, per a recuperar l'alé i l'enteniment. El problema vindria si, amb permís de l'anacronisme històric, s'hi trobava amb un tal Hitler preparant el putsch de la cerveseria.

Ja és tan omnipresent la gastronomia als mitjans de comunicació, que ni tota una tropa de deixebles de Brillat-Savarin serien capaços de destriar el gra de la palla de moltes invencions culinàries, tan allunyades del penós treball per la subsistència que ha acompanyat el simple ofici de viure humanament, suportat encara per una bona part dels nostres conciutadans del món.

La lluita per la subsistència, és a dir, el plat de calent, ha produït guerres i revolucions, encara que el format actual s'ha rebaixat al nivell de concursos televisius, però no convé minimitzar un problema tan greu perquè en qualsevol moment de crisi pot reaparéixer, també en els països desenvolupats, l'espectre de la fam.

Potser caldria tornar al menjar que tan sols possibilita viure dignament. Pot semblar un pensament ingenu, que etimològicament vol dir lliure, autèntic, noble o franc, i no, com vulgarment es creu, candorós, innocent o bajoca. En un context de tanta noblesa, podríem citar aquells versos de Teodor Llorente, que donava veu a uns xiquets de l'horta valenciana que consideraven l'arròs en fesols i naps com el dinar més exquisit. Evidentment hagueren pogut citar-ne més de ben suculents i populars, com la cassola d'arròs al forn, potser un dels més aptes per endinsar-se en una meditació o reflexió, més enllà de l'impacte immediat sobre els sentits, sempre propicis a l'engany, com algun vell filòsof ja va advertir i que a ben pocs va convéncer si es consideren les bestieses comeses després del seu saludable avís.

La contemplació de la cassola ens envia a tot allò que és primordial i que ens fa admirar la realitat en la seua diversitat quasi infinita i en la seua unitat no sotmesa al moviment constant de la naturalesa. Per arribar a l'única veritat del dinar saborós hem necessitat la terra en forma de cassola de test, potser massa pesant, però ha fet possible que el foc, en íntima comunió amb l'aire, anara reduint l'aigua per omplir de potència sensorial tots els elements que s'han unit en un plat únic, d'alguna manera impossible de definir, però tan sublim que en diem la seua substància, tot i que alguns materialistes asseguren que no és altra cosa que el producte de la presència d'unes costelles i un parell de negres botifarres.

D'altres s'hi fixaran en l'estètica, en l'harmonia dels colors de la tomaca, el pebre o l'albergínia, com de composició sorollesca. D'altres, per no allargar els entremesos, hi voran sobretot la problemàtica social, principalment si la grandària de la cassola podrà alimentar a tots els comensals o caldrà fer una distribució sobre les necessitats de cadascú, el gènere, l'edat o la capacitat productiva; possibilitats totes ben respectables, però que poden produir més d'un violent enfrontament.

El vol del pensament no pot deixar de banda la comparació amb la cuina postmoderna que, per la seua mateixa definició, no té cap referent amb un ideal arquetip i que rebutja qualsevol substància fixa. Entrem així en una nova fase de la història, segurament més espiritual, on aquella funció primigènia de menjar per a viure s'ha convertit en una experiència que conjumina un projecte nutritiu amb el misteri d'allò que arriba a la boca, però que no pretén alimentar ningú substancialment.

De sobte he vist que la lluïssor de les culleres dels companys de taula està animant-me a baixar dels núvols i a entrar en la batalla incruenta del plat de calent, d'allò que encara dóna forces per continuar el camí i alegrar-me per la bona gana dels amics.