Suscríbete

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

GANDIA. TEORIA DE JOCS I HISTÒRIA ECONòMICA

El passeig de les Germanies de Gandia, que des de fa un mes ha estat parcialment tallat al trànsit.

El passeig de les Germanies de Gandia, que des de fa un mes ha estat parcialment tallat al trànsit.

1 861. La jove nació dels Estats Units d'Amèrica (EUA) estava en plena guerra civil (1861-65). Per tal de finançar dita guerra, els estats del nord van demanar «comprensió i ajuda» als seus ciutadans. Com no podria ser d'altra forma, aquests últims van «acceptar» finançar la guerra amb la creació d'una nova figura tributària fins aleshores desconeguda per al sistema fiscal nord-americà. Era la primera vegada que ciutadans d'aquella jove nació sentien parlar d'un «income tax», o impost de la renda. El president Abraham Lincoln va impulsar la Llei d'Ingressos de 1861 (Revenue Act of 1861), on s'inclouria el primer impost federal sobre la renda dels Estats Units d'Amèrica. Com a mesura excepcional de guerra, Lincoln juntament amb el Congrés, decideixen posar un tipus del 3% als ingressos anuals majors de 800 dòlars.

Avui en dia, al lector li sonarà l'IRPF. Aquest impost grava la renda (el flux) de cada persona física. Què va succeir una vegada es va acabar la guerra i els estats del nord guanyaren? Van aprofitar els estats per tornar a la situació preguerra i eliminar aquesta nou creada figura tributària? O pel contrari, aprofitaren, i utilitzaren aquests ingressos per tal de finançar altre tipus d'activitat?

Aquest comportament no és aïllat al llarg de la història econòmica mundial. A l'altre costat de l'Atlàntic, a principis de segle passat, Europa es va veure envolta en el que es va anomenar primer com a Gran Guerra. Igual que va passar amb la situació fiscal dels Estats del Nord als EUA, els estats europeus necessitaven incrementar la seua recaptació per tal de finançar la guerra i vèncer l'enemic. Segur que cap ciutadà es podria oposar a «ajudar» a la seua nació per no ser vençuda. En aquest context de guerra, s'incrementa o inclús es crea una figura recaptatòria fins al moment marginal. Aquest impost (depenent de cada estat) era l'impost sobre la renda. Les nacions necessitaven fons per tal de vèncer i no perdre la seua sobirania contra el terrible enemic.

Una vegada els aliats guanyaren la guerra, cap d'ells va tornar a la mateixa situació impositiva preguerra. Aquest impost formaria part dels sistemes tributaris «moderns». Els estats eren conscients que donada la situació privilegiada que havien assolit amb una acceptació i legitimació social de certes figures tributàries, no podien deixar escapar aquesta font d'ingressos que els ajudaria a crear o inclús a fer més gran l'Estat de Benestar, que tindria a escala mundial un creixement sense precedents fins a la crisi del petroli dels anys setanta i la caiguda de la socialdemocràcia com escriu José Sevilla al seu llibre El declive de la socialdemocracia.

Aquest fenomen presentat amb anterioritat, va ser estudiat pels acadèmics Peacock i Wiseman (1961), en The growth of public expenditure in the United Kingdom i en un treball posterior, Peacock i Wiseman (1979), en un article acadèmic publicat a la Public Finance Quarterly, amb el títol, Approaches to the analysis of government expenditure growth. Parafrasejant als professors Juan Carlos Dalmau i Asesnsi Descalç, «una vegada s'acaba la guerra, la situació no torna a l'origen. Els governs aprofiten l'increment que s'ha fet en la pressió fiscal per a derivar-lo cap a unes altres despeses públiques. És a dir, després de la guerra minven les despeses militars, però no la provisió pública. Ara augmenten programes públics com la sanitat, l'ensenyament i, sobretot, aquells que tenen a veure amb la solidaritat [...]. La societat accepta de bon grat ara el que hauria costat d'acceptar més abans de la guerra. Primer, perquè ja han acceptat l'augment impositiu durant el conflicte bèl·lic i, després, perquè, segons aquests autors [Peacock i Wiseman], durant aquests períodes augmenta el sentiment solidari de la gent i és normal que accepten millor l'augment de despesa en programes socials».

Zona lliure de vianants

Però, quina relació poden tindre aquests fets històrics amb la política municipal? Definim la situació pre xoc com a X, i la post xoc com a Y, tal que ambdues situacions siguen diferents (abans de 1861 sense impost sobre la renda, X, i una vegada els estats del Nord vencen, aquest impost no desapareix, Y). En el nostre cas, ens referim a la situació pre Covid-19 i post Covid-19

És ben sabut pels acadèmics, que un xoc donat pot tindre conseqüències que faça no tornar a la «normalitat» pre xoc. Com hem pogut veure a Gandia, l'Ajuntament ha decidit convertir en zona per a vianants (lliure de cotxes) el centre de la ciutat, i ha donat l'oportunitat d'ampliar les taules que posen bars i restaurant a les zones públiques, donant així més espai per tal de gaudir del centre i els espais a l'aire lliure i ajudar als comerços a recuperar els ingressos no obtinguts durant el confinament.

L'Equilibri de Nash

Des d'una perspectiva de Teoria de Jocs, diguem que una coalició de n-jugadors (molts o pocs) és estable i consistent en el temps, si cap agent té incentius a desviar-se ni ara ni en un futur, ja que estan millor sota aquesta situació que canviant a un altre règim. És aquí on utilitzem el famós Equilibri de Nash. Aquest equilibri es dóna quan cap jugador te incentius a desviar-se de l'acció que està jugant en eixe moment. En aquest article m'agradaria reflexionar si aquesta situació és un Equilibri de Nash. Observem com des de la perspectiva del «jugador»-Ajuntament, no té incentius a desviar-se, ja que utilitzant el xoc de la Covid-19, ha implementat una política que segur ja tenien present abans del confinament (disminuir els cotxes al centre), accelerant així la seua implementació, tendència aquesta que es pot veure a la resta d'Europa (sempre que els governants tingues com a preferència un model de mobilitat sostenible). Per altra banda, la resta de jugadors, «els comerciants», tampoc crec que tinguen incentius a desviar-se, ja que aquesta política pot fer que més gent aprofite per a caminar pel centre lliure de cotxes, i incrementar així el volum de negoci, ara que «a causa del xoc», el sector de la restauració pot tindre més taules al carrer per tal de recuperar els danys causats durant els mesos passats. Podríem analitzar l'esdeveniment que va tindre lloc al Carrer Major, on ara els habitants de Gandia i de la comarca poden gaudir d'un lloc on poder anar a comprar caminant, lliure del soroll i contaminació, on a més a més, els botiguers reben més gent gràcies a aquesta peatonalització, en comparació a un període antic on els cotxes circulaven sense cap problema.

Canvis en la dinàmica econòmica

La pregunta doncs, és veure si aquesta nova situació és un equilibri estable o hi ha algun jugador que vol desviar-se. Tal com he assenyalat, l'Ajuntament pot vendre la política des de la perspectiva d'ajudar als comerços a recuperar ingressos permetent-los posar més taules, i des de la perspectiva de progressar cap a una ciutat amb mobilitat sostenible, tal com s'intenta promoure des de l'organisme OCDE amb seu a París. D'altra banda, la resta de jugadors (comerciants i restauradors), una vegada passe tota aquesta situació excepcional, estarien millor amb aquest espai guanyat durant la present crisi pandèmica, i no crec que vulguen renunciar a ell. Per tant, si cap dels «jugadors» tinguera incentius a moure's, diríem que aquesta situació constitueix per definició, un Equilibri de Nash.

Si alguna cosa ens ha pogut ensenyar la teoria de jocs i la història econòmica, és que aquesta situació (Coronavirus-Guerra Civil Americana-Guerra Mundial), porta associat unes polítiques implementades com a causa del primer, però que persisteixen una vegada s'ha superat l'element causant (guerra acabada-finalització de la pandèmia).

Serà la situació actual un d'aquests casos? Canviarà la dinàmica econòmica aquesta crisi? Sols amb temps podrem veure si s'ha format aquest equilibri, o hi ha hagut algun altre xoc al joc, que faça abandonar l'actual estat i aconseguir un altre equilibri de Nash, si existeix.

Compartir el artículo

stats