l es ciutats tenen les seues fronteres invisibles, però ben reals. Són els espais erms, aspirants a solars, on els matolls espontanis creixen sense obstacle en companyia de rates, sargantanes i altres animalets. Paco Candel, fa molts anys, ho va descriure encertadament amb el títol d'un dels seus llibre: Donde la ciudad cambia su nombre. Com en tota frontera, com un espai de far-west domèstic, s'hi afluixen les normes socials, els comportaments cívics, i apareix el rostre menys favorable de l'espècie humana, sovint dedicada a destruir qualsevol cosa, sense cap motiu.
La nostra ciutat també té les seues fronteres, algunes de ben visibles perquè canvia la plana per la muntanya, amb la dura limitació del barranc de Beniopa. Tot amb tot, és una gran sort disposar, a tocar de mà, de tota una muntanya, encara que siga ben poc elevada, però que sobre la planura pareix molt més alta que els seus setanta metres del mirador o placeta on s'alça l'ermita de Santa Anna, podrien significar.
El camí, seguint les casetes del Calvari i l'ombra amable dels xiprers, va fent revoltes fins, de seguida, arribar a l'ermiteta de la Magdalena. En un replà minúscul s'han construït successivament tres ermites. La més antiga dedicada a santa Maria Magdalena, desapareguda en temps de guerra; la segona, la de la Verge de Lorda o Lourdes, destruïda en temps de pau; i la tercera, novament de la Magdalena, assaltada en temps de pandèmia i blanc mural de dibuixos ignominiosos o críptiques inscripcions per a iniciats marginals. Un verdader triangle d'ermites, com un avenc misteriós on van desapareixent històries del passat, incòmodes recordatoris de la condició humana més fosca.
El camí continua cap a l'ermita gran, entre els pins acollidors, com els magnífics de la Festa de l'Arbre de 1915, o els més recents eucaliptus, forasters que fan malbé la poca terra emergent entre les roques. De lluny, l'ermita és un referent d'aquells que faciliten el treball de fer plànols topogràfics, però de prop també té les seues ferides d'escopeta o les pedres contra els vidres de les finestres.
L'ermita és una reminiscència d'aquells llocs alts on, fa milers d'anys, les antigues religions els consideraven els més aptes per a una propera relació amb la divinitat, però també interdits pels preceptes bíblics contra la idolatria. Van ser els llocs escollits per a edificar temples i santuaris, com tantes venerables ruïnes encara ho recorden, a penes visibles després dels atacs del temps i la incúria humana.
L'ermita de Santa Anna encara té elements de l'antiga construcció del segle XIV, de quan la vila era tan sols un humil poble cristià, envoltat per una majoritària població musulmana. Els vestigis arquitectònics estan ben conservats i units a l'edifici eixamplat al segle XVIII, però encara suficientment visibles. Els taulells del mateix segle, de l'època d'esplendor de Manises, li donen una prestància que ennoblix la humilitat de la construcció i afavorix la creació d'un espai de tranquil·litat, de penombra, on descansar i obrir l'esperit a tantes incitacions interiors, sovint excloses pel vertigen de la vida de cada dia.
Al davant de l'ermita, la placeta fa de talaia per a contemplar l'horta, ja substancialment engolida per les construccions i les carreteres; les muntanyes que aïllen de l'interior i perpètuament obrin a la mar, als seus vents humits; la ciutat escampada a trossos entre les platges i les muntanyes, com un arxipèlag entre els tarongers verds i resistents. Un paisatge extens i alhora familiar, que invita al descans, al silenci de la contemplació.
Enguany els vents contraris a la salut de tots han fet allunyar la festa de Santa Anna. La seua imatge, presència única de la vila del segle XIV, encara estén el seu patronatge sobre el poble que la va invocar durant segles com un signe de consol i esperança en temps de prova per les catàstrofes naturals o les epidèmies, sempre unides a la subsistència o a la por al futur. Com ara mateix.
