e l gran èxode vacacional de finals de juliol o principis d'agost no s'ha produït. Els auguris, entre fatídics i favorables, no s'han complit totalment. Ni carn ni peix. Tan sols han guanyat els qui apostaven, si és que ho pretenien, pel dubte o la indiferència. El resultat ha sigut unes vacances que en alguns aspectes recorden les d'altres temps. Si és que podien dir-se vacances, en sentit estricte, passar un parell de dies baix de la figuera en les festes de sant Jaume i santa Anna, en una punta del bancal familiar, al costat d'una sèquia, d'aigua a bondó i nevera natural. També, segons famílies, s'acostaven a la mar, amb el carro cobert per la vela, com una tenda de nòmades al mig de l'arena. Els qui sentien i experimentaven l'estrena de la llibertat eren els xiquets i xiquetes, com un vol d'ocells en l'amplària del paisatge.
El llaurador no tenia vacances. Només les abundants festes religioses li proporcionaven un cert descans, com un respir del treball sempre dur de la terra, sempre ella tan baixeta. La vinculació a la terra, de pares a fills, era el seu horitzó i la cadència de les estacions i les collites els punts alts de la seua vida. Les seues lectures tan sols passaven les pàgines de la naturalesa, els canvis de l'oratge, les plagues destructores o la falta d'aigua per a regar. I, en arribar la collita, els preus, el regateig del mercat, el tornar a calcular si podria comprar alguns sacs de guano, millorar la llavor i les urgents necessitats de la subsistència i el sempre amarg avís de les contribucions o de l'arrendament.
En altres llocs la vida era diferent. La indústria havia fet oblidar l'antiga cultura lligada al treball de la terra. Ara manava l'eficàcia de la màquina, insaciable de matèries primeres i de noves maneres de producció. Els treballadors industrials vivien compactats en barris, subjectes a horaris monòtons i exigents, vinculats a contractes que podien desaparèixer a voluntat de l'amo. Calia ser eficaços i produir quan més millor. Tot això exigia una millora de la salut per raons estrictament econòmiques. A més d'acurtar l'horari de treball, que era la reivindicació fonamental, en alguns llocs s'arribà a aconseguir uns dies de descans a l'estiu, les vacances, molt més després també pagades, és a dir, integrades en els convenis acordats.
A les nostres platges, tan properes de les ciutats industrials com Alcoi, van anar arribant famílies d'empresaris per estiuar durant unes setmanes. A poc a poc, també grups de treballadors, amb la dona i els fills, s'acostaven a passar algun dia a la mar. Naixia, sense cap planificació, el turisme massiu, fruit de la necessitat de la producció industrial i el creixement dels servicis, mentre el treballador de la terra seguia la seua dependència del cicle de les collites, de l'oratge i de tot allò que el fixava al jou de cada dia.
A hores d'ara els autoproclamats experts en prospectiva, és a dir, la versió moderna dels auguris o endevinaires, escampen visions apocalíptiques sobre la fi del turisme de masses o anuncien l'extensió d'un turisme a la carta, és a dir, individualista i no subjecte a cap cicle productiu gràcies al teletreball. S'hi podrà viatjar, a tot el món, només amb un senzill pacte amb l'empresa en qualsevol moment i en qualsevol circumstància. Els qui continuaran fent el seu treball a peu d'obra, com els llauradors, hauran de seguir la cadena que els lliga a la faena de sempre, potser amb alguna lleu compensació, sobretot a l'hivern, que no és el millor moment de l'any per prendre el bany al mar. Com passa sempre, el temps dirà si tot allò previst, fins i tot amb la fonamentació d'algoritmes, arriba a bon port o simplement, com en tantes ocasions, es perden en algun oblidat disc dur.
Una glossa final, segurament curiosa per a gandians amb una edat ben crescuda. L'any 1959, en ocasió del Vé centenari de la mort del nostre Ausiàs March, un poeta, mig amagat pel nom de ploma de Pere Quart, és a dir, Joan Oliver, va guanyar el primer premi honorat pel nostre poeta més insigne. El llibre duia el títol de Vacances pagades. El seu contingut parlava d'una altra cosa, possiblement més humana, però que va obrir escenaris nous a la poesia, com l'aproximació a la més dura realitat de cada dia, de tal manera que ha quedat com un dels tombants més reconeguts del nostre panorama literari. La ironia de Joan Oliver encara continua fent obrir la ment i el cor a la nostra comuna condició humana.
