L'impuls del catolicisme social
Dictadura i alcalde de Gandia
L'arribada de la República
Anys després, el 12 d'abril de 1931, es van convocar unes eleccions municipals, amb la finalitat de tornar a la normalitat constitucional anterior a la dictadura de Primo de Rivera. A Gandia, aquests comicis van motivar la formació d'una conjunció monàrquica, apadrinada pel marqués de González de Quirós, a la qual es van afegir els catòlics. Des de Revista de Gandía s'exhortava a votar aquesta candidatura, tot indicant que calia optar entre l'ordre o la revolució, entre la monarquia o la república. D'altra banda, les forces republicanes van constituir una aliança formada pels blasquistes del Partido de Unión Republicana Autonomista, la Derecha Liberal Republicana i els socialistes. Després d'aquestes eleccions, Joaquín Ballester, qui s'havia presentat pel districte de la Casa Consistorial, no va estar elegit regidor. La proclamació de la República, el 14 d'abril, vindrà acompanyada d'un ambient festiu als carrers. La denúncia d'unes irregularitats al districte tercer de l'Alhóndiga va obligar a una repetició parcial de les eleccions, el 31 de maig, que van confirmar el triomf de la candidatura republicana i al blasquista Miguel Oltra com a alcalde.
La República provocarà una reorganització de la patronal per tal d'afrontar el repte de la implantació dels jurats mixtos i del desenvolupament de la negociació col·lectiva. La creació d'una associació de propietaris, Unión Agrícola de Gandía, el 1931, la podem situar en aquest context. Entre els seus impulsors hi era Joaquín Ballester, qui va estar dipositari de la primera junta directiva.
Pel que fa a l'ensenyament, fins a l'arribada de la República, l'activitat era majoritàriament de caràcter religiós: ursulines, carmelites, escolapis, jesuïtes. A més, el 1930, Joaquín Ballester va promoure la creació de l'Escuela del Ave María, que educava xiquets d'origen humil. Per contra, la República va impulsar una educació pública, laica, unitària i coeducativa, que en el cas de Gandia va suposar un gran progrés, amb la creació durant aquest període de 28 escoles unitàries, un institut de segona ensenyança i una colònia escolar a la platja. L'esforç pressupostari de l'Ajuntament en matèria educativa es va concretar en la construcció de dos edificis emblemàtics: el Col·legi Joaquín Costa (actual Sant Francesc de Borja) i l'Institut Ausiàs March. A l'octubre de 1933, davant la prohibició als ordes religiosos d'impartir l'ensenyament, la Mútua Escolar La Esperanza es va fer càrrec del centre educatiu de les Escoles Pies, que a partir d'ara s'anomenava Gomar. El gerent era Joaquín Ballester i les seues funcions estaven relacionades amb la gestió administrativa i la creació d'altres col·legis a la comarca.
La seua activitat política durant el període republicà va ser molt intensa. A les darreries de 1931, la DRV va iniciar una important expansió a la província de València i Joaquín Ballester va promoure la constitució del comité de la ciutat, que al desembre elegia una junta directiva, presidida per Francisco Díaz. Revista de Gandía arribarà a qualificar Ballester com a «alma y sostén de la Derecha Regional Valenciana». La consolidació d'aquesta opció, que presentava el catolicisme com a element aglutinador de la dreta valenciana, es va posar de manifest en un acte a Gandia, celebrat al maig de 1933, que va reunir 700 assistents, entre els que hi trobem el seu líder, Luis Lucia. Al novembre d'aquest any, Joaquín Ballester es presentava com a candidat de la DRV a diputat per la circumscripció de la província de València. Des de la premsa catòlica es va fer una glossa de la seua figura. En canvi, els blasquistes, que governaven l'Ajuntament amb Vicente Palmer, van realitzar una campanya de desmitificació de la seua persona, tot qüestionant el seu altruisme i criticant la tasca realitzada des de l'alcaldia. Finalment, Joaquín Ballester no va aconseguir els vots necessaris per tal d'obtindre l'acta de diputat.
De bell nou, al febrer de 1936, repetia com a candidat per la mateixa circumscripció. La premsa republicana de la ciutat es va prodigar en atacs i crítiques a la dreta catòlica i al seu màxim representant. Així, el setmanari Germinal indicava el següent: «El cacique es de derechas. Lo mismo el cura, el acaparador, el usurero, es decir: Ballester, su saco, el bombín y su gabán». A Gandia, la coalició del Front Popular va superar per un marge molt ajustat de vots a la DRV i Joaquín Ballester tornava a quedar-se sense l'escó de diputat.
Sublevació i guerra civil
Després del triomf del Front Popular la normalitat que havia caracteritzat a Gandia es va veure alterada el Primer de Maig. Aquest dia es va celebrar una manifestació i el moviment obrer va presentar reivindicacions per la millora de les seues condicions de vida i de treball. En passar per la seu de la DRV es produïren uns incidents que van finalitzar amb l'assalt del local i la intervenció de les forces d'ordre públic. El malestar envers la dreta catòlica anava creixent i, possiblement, això va provocar que, aqueix mateix mes, Joaquín Ballester abandonara la ciutat per a dirigir-se a Portugal. No tornarà fins a l'any 1939, una vegada finalitzada la Guerra Civil. Val a dir que Ballester es va mostrar partidari de la sublevació contra la República de juliol de 1936 i de la dictadura sorgida després de la finalització de la contesa bèl·lica.
Les seues propietats agrícoles de Gandia van ser confiscades el 8 de setembre de 1936 i declarades d'utilitat social per l'Instituto de Reforma Agraria el 15 d'octubre del mateix any. En aquest moment Joaquín Ballester i la seua germana, María, estan instal·lats a la localitat portuguesa de Vila Viçosa. A l'octubre de 1937 van arribar a Utrera (Sevilla), on s'ocuparà de la censura militar. Finalment, a mitjans de setembre de 1938, viatjaran fins a Cádiz i allí coincidiran amb la seua cosina, la religiosa Amparo Lloret.
Projectes de beneficiència
Finalitzada la Guerra Civil, al maig de 1939, Joaquín Ballester torna a Gandia, tot recuperant les seues propietats i el càrrec de president de la Junta de Govern de la Caja de Ahorros de Gandía. Als darrers anys de la seua vida va continuar impulsant projectes de caràcter benèfic i assistencial, com ara la fundació que va constituir a Benassal (Castelló), el 1945, amb la finalitat d'afavorir que persones amb problemes de litiasi renal pogueren gaudir de les propietats de les aigües del balneari. D'altra banda, també va col·laborar en la creació d'un espai dirigit a millorar la salut de xiquetes que patien de problemes pulmonars. Així, el 1948, s'iniciava al Real de Gandia la construcció de l'Escuela Colonia Infantil Permanente de Nuestra Señora del Amparo.
El seu traspàs es va produir a Gandia l'1 de març de 1951 i, l'any següent, les seues restes mortals es van traslladar a l'església del Sanatori de Fontilles. El 21 de juny de 2003, a Gandia, es va obrir el seu procés de canonització, amb el jesuïta Jesús Moragues com a vicepostulador de la causa. Davant d'aquest fet, podríem recuperar unes paraules premonitòries del setmanari republicà El Momento, expressades durant la campanya electoral de novembre de 1933. Aquesta publicació havia criticat la mitificació que la dreta catòlica realitzava de la figura de Joaquín Ballester i es preguntava: «¿Es que quieren ponerlo en un Altar?». Setanta anys després, iniciava el seu camí envers els altars.
