u n dels regals més llaminers de l'estiu és la frescor del meló d'Alger, un mar interior d'aigua filtrada, rica en minerals. Tot un compendi de virtuts, que cal reivindicar, quan l'oferta industrial ompli els aparadors d'infinites temptacions, en tants casos allunyades dels menjars naturals.

A les mans del catecumen o l'expert d'anys, com un pes no desitjat, passava, d'un a l'altre, l'immens meló d'aigua, verd, esfèric com el món. Ningú no gosava dir-ne el seu misteri interior. Era sospesat, observat, palpat, colpejat per si d'alguna manera mostrava les seues entranyes de bondat o de roïnesa. Si hi havia confiança, fins i tot s'hi podia fer alguna incisió, com una biòpsia vegetal, i així avançar un poc en el coneixement de la veritat amagada del meló. Tot amb tot, el veredicte s'hi feia esperar. Possiblement els aspirants a jutges de melons no s'ho pensaven, però d'alguna manera estaven passant de l'anècdota a la categoria, és a dir, del fet concret a l'elaboració de la teoria, de l'acte a l'ètica universal. Perquè una cosa semblant podia passar en l'angoixós tràngol de judicar les persones, encara que fos per donar-los o negar-los un senzill treball al taller. Destriar allò que amaguen les màscares habituals que portem tots els humans, suposaria un esforç superior als treballs d'Hèrcules.

La saviesa dels antics, que ha resistit totes les modes possibles, ja avisava que sobre l'home o la dona, mentre encara fan el camí de la vida, no s'hi pot donar una sentència favorable o adversa i cal esperar a l'exhalació del seu darrer alè per tal de ser més just i equitatiu en el veredicte final, quan la balança ja no té perill que l'or o l'afecte la facen caure en un o altre extrem.

Al nostre meló, siga o no d'oferta, el ganivet, en tallar-lo, mostrarà si és bo de menjar o caldrà donar-lo als porcs. L'emoció del moment suprem aclarirà la veritat del meló, és a dir, la possibilitat de ser declarat digne d'una dolça memòria o d'ignominiós oblit per sempre. Afortunadament la cultura actual, tan pràctica i asèptica, ha solucionat el greu problema del veredicte i la crueltat de la degolla. Ara els melons ja els podem comprar tallats, a mitges.

El meló ha entrat en el sistema i pot ser canviat de color, per tal que combine amb la camisa del comprador, sense el cridaner roig, tot preferint els colors grocs de l'icterícia o també transformat en un cub, perduda l'originària esfera, per tal que no redole en la nevera. I el que ja és agressió covarda, és quan li fan perdre el negre de les seues llavors, les populars pepites, quasi dissimulades per un blanc d'espasme.

Manipulat, transformat en beguda o en experiment culinari, el meló d'Alger va acceptant resignadament la cruel llista martirial que el deixa exhaust, sense identitat, com un apàtrida en el país de les fruites més selectes.

El bon meló, mentre ens refresca agradosament, també ens avisa, com un amic de llei, dels perills de canviar la identitat personal per una màgica força superior de pensament únic i de ciutadans clònics, sempre en nom de la comoditat, de l'adaptació indolora a qualsevol situació adversa, sense la càrrega de la culpabilitat, com en un somni meravellós de nova era, on els enfrontaments s'han convertit en oportunitats de més amor i on els burros arriben a volar, sense que ningú no se n'estranye.

La generositat del nostre meló d'Alger és inexhaurible. Quan no han arribat al pes normal, encara els infants els transformaran en un farolet. Sobre la seua pell dibuixaran, amb un ganivetet, símbols universals com l'escala, el sol i la lluna, per a tot seguit buidar-lo i omplir-lo d'aigua durant un temps perquè no claville. Ben eixugat, s'encendrà un ciri al seu interior i amb uns cordells per poder-lo portar, acabarà la seua preparació per al joc nocturn del passeig. Processons de farolets de la infantesa única, entre les rialles i les cançons!

També a vosaltres, pacients melonets renascuts en fanalets de joc, vos arribarà a engolir el sistema. L'escola, magatzem de les tradicions perdudes en la família i la societat, vos acollirà com una mare de substitució i per un breu temps, mentre arriba una altra moribunda festa o costum, encara tindreu un darrer llamp de vida, encara que siga efímer, perdut en la impossible recerca del temps perdut, amb permís del senyor Proust.