El vianant, encara que apressat, quan passa per davant de la Seu o Col·legiata, a la porta de Santa Maria o del Mercat, vorà una imatge de la Mare de Déu coronada, asseguda i sense el seu Fill. Les tradicionals lletanies l'han honorada durant segles amb expressions de ressonàncies bíbliques: seu de la saviesa, porta del cel i reina assumpta al cel, és a dir, per l'ascensió al cel en cos i ànima. L'Assumpció de Maria és el nom titular d'aquella primera parròquia de finals del segle XIII, que reunia unes quantes famílies cristianes que fundaven la vila de Gandia.
La portalada gòtica, presidida per la Mare de Déu, és del segle XV. No en tenim altra, perquè només hem tingut una edat mitjana ja en la seua etapa baixa. La porta, amb el seu simbolisme evident, és el trànsit entre situacions ben diferents, com la llum i la foscor, la vida i la mort o la ignorància i la saviesa. La porta, al contrari de les del poder, defensades per lleons famolencs o monstres esfereïdors, només té un signe benèfic, una dona que invita a entrar a sa casa, que és la del seu Fill, on serà acollit i coneixerà el sentit de la vida.
També l'art ha deixat a la ciutat altres mostres de l'Assumpció, procedents del segle XVI, com la imatge jacent de la Dormició de la Verge, al convent de Santa Clara, o la pintura del mateix tema conservada a l'Escola Pia.
Les antigues cròniques i algunes poques notícies, mig amagades entre notes de pagaments o anotacions insignificants, encara ens diuen que la devoció institucional a l'Assumpta es confon amb els mateixos orígens de la vila. La festa, titular de la parròquia, s'hi celebrava amb missa solemne, amb processons participades pel consistori municipal, amb la representació d'algun misteri, amb el corresponent cadafal. Els misteris eren representacions d'origen litúrgic, però ja molt modificats i transformats cada volta més per la incorporació d'elements populars i profans. L'exemple valencià més important, també per la seua supervivència i dignitat, és el Misteri d'Elx.
Una confraria de l'Assumpció, ben documentada amb la denominació llatina Deiparae sedis Gandiae, participava activament en les festes marianes de l'agost. Un antic retaule de la Mare de Déu, conegut com el de les nòvies, pertanyia a l'esmentada confraria, que tenia la seua capella, amb altar, en un edifici encara existent, però sense finalitat religiosa, en el carrer retolat amb la denominació de la Confraria de l'Assumpció, immediat a la plaça dels Apòstols.
En estreta relació amb la devoció institucional, la religiositat popular tenia també el seu lloc en la festa d'agost. Era una religiositat que buscava una relació amb Déu més senzilla i directa, sense abstraccions conceptuals i intermediaris, com un camí planer, on la imaginació i l'emotivitat aspiraven a obtindre un remei més immediat i beneficiós, sobretot en problemes de salut o de pobresa. No cal dir que, en este darrer aspecte, la superstició podia fàcilment tacar la netedat de l'autèntic sentit religiós.
L'espai entre la capella de la confraria i la plaça dels Apòstols, cobert amb un envelat i ben adornat de garlandes de paper i flor, reunia una festa on la rusticitat del cacau i tramussos, les pomes endolcides i altres llepolies, amb novetats com projeccions de llanterna màgica, alegraven el breu descans del treball al camp. Les llauradores jòvens repartien bronxes de gesmil, com un present de perfum intens. Les cançons, les rialles, les mirades entre els xics i les xiques, el descans dels més vells, la cridòria dels xiquets, animaven, com en un efímer oasi de pau, la festa de l'Assumpció, on l'exemple de Maria exhortava a seguir caminant i resistint en la vall de llàgrimes.
De fet, encara que el poble pla no sabia expressar-ho amb paraules ben oportunes o escollides, en el seu interior no s'havia apagat el foc de la convicció més elemental i potent que marca la qualitat més gran de la condició humana, és a dir, la consciència certa de saber que la injustícia, el patiment i la mort, no són el destí final i fatal dels hòmens i dones de tot el món, perquè hi haurà una victòria definitiva enfortida per l'amor i la justícia. D'alguna manera, sense ser-ne conscients, formaven part del poble del Magníficat, és a dir, del poble que, amb Maria, exclama, després de lloar el Senyor, que «les obres del seu braç són potents: dispersa els hòmens de cor altiu, derroca els poderosos del soli i exalça els humils, ompli de béns els pobres, i els rics se'n tornen sense res», tal com apareix a l'evangeli de Lluc.
Ben segur que les formes devocionals, sempre unides a la cultura i a la història, aniran canviant, però tant de bo que no s'apaguen les més profundes i irrenunciables aspiracions de la humanitat.
