Sóc conscient que als lectors d'aquest diari els apassiona la Història en general i més encara la referent a Gandia. Per això he cregut convenient presentar algunes novetats històriques que de ben segur seran plaents a tothom. Com resa el títol, tractaré de novetats i no pas de fantasies, com no podria ser d'altra manera. En un article de fa un any publicat en aquest mateix mitjà vaig tractar d'aquest tema. Llavors vaig fer unes afirmacions per les quals se me va voler cobrir de tota mena d'insults i improperis -no ofèn ni vol, sinó qui pot- basant-se en què tot era producte de la meua fantasia, ja que no citava les fonts en les què poder basar les afirmacions. En primer lloc, el lector ha de saber que un periòdic no és una publicació acadèmica i hom no té perquè citar les fonts en les quals bassa el seus escrits. Tanmateix, els lectors tenen tot el dret a ser informats respecte de les fonts que un historiador fa servir. En aquell article vaig escriure al voltant d'una història que, de tan inversemblant, gairebé resulta novel·lesca però, com tots sabem, la realitat en moltes ocasions supera la fantasia.

La història en qüestió va sobre una filleta de Francesc Tomàs de Borja Centelles i de Juana Fernández de Velasco, VI ducs de Gandia. La xiqueta, de nom Caterina, era la setena dels fills; va nàixer a Villalpando (Zamora) i va ser batejada el 26 de setembre de 1583 en la parròquia de San Miguel. En aquell article vaig cometre l'error involuntari d'escriure l'any 1582 i se'm va recriminar, però tampoc va nàixer en 1584, com afirma el recriminador i també, erròniament, el cronista franciscà del segle XVIII, Sebastià Carrió. El padrí del bateig de Caterina va ser don Francisco Orts de Lizcano. En la inscripció no hi figura cap padrina. Caterina arribaria a ser monja i abadessa en el convent de les clarisses de Gandia on va tindre un paper cabdal en la reclamació per via judicial, d'uns censals del temps de Joan II de Borja que corresponien al convent. Però això és una altra història. L'altra particularitat que també se'm va recriminar i s'ha volgut cobrir i esborrar de la història de sor Caterina de l'Esperit Sant és que, abans de monja, va concebre i va parir un xiquet. No sabem si el naixement de la criatura va ser abans o després d'entrar en el convent, però si tenim en compte que Caterina va rebre l'hàbit de novícia el dia 11 de maig de 1595 de mans de sa tia sor Isabel Magdalena de Borja, llavors encara no havia complert els 12 anys. Al respecte i amb la certesa que tot l'anterior està documentat, cal pensar que no rebria l'hàbit estiguent en cinta. Per tant, només cap el pensar en qui la va deixar prenyada. I això, com no està documentat, no ho podem saber, tot i que comptem amb referències que ens podrien dur a elucubracions i afirmar que una xiqueta que va a ser monja es va quedar embarassada no és pretendre -ni ho ha de ser- embrutar la seua memòria, sinó constatar un fet històric que s'ha volgut passar per alt. Què dirien els defensors dels drets humans i del feminisme si a hores d'ara encara es seguiren aquelles pràctiques d'ocultar la veritat per «amagar les vergonyes».

Les xiquetes que estaven destinades a ser monges ingressaven en el convent amb molts pocs anys d'edat, se les vestia de novícia -algunes amb tres anys- i al complir els quinze o setze, com Caterina, professaven i eren acollides al sí de la comunitat. Afegiré com a complement historiogràfic d'importància, que un germà major de Caterina, de nom Rodrigo, també va nàixer a Villalpando i batejat el 18 de novembre de 1576. Rodrigo hi figura en primer lloc dels batejats en Villalpando. Van ser els seus padrins Juan Téllez Girón, marqués de Peñafiel i Ana María Téllez Girón, comtessa d'Haro. Resulta curiós que en el testament del duc Francesc Tomàs, aquest el nomena com fill «bastardo», així com a una filla a la que nomena sor Justa. Hi ha una sor Justa de Centelles del convent de la Concepció de València que va reclamar al seu al duc Carles Francesc un llegat de Magdalena de Centelles.

Dit això, vull fer referir-me al motiu principal d'aquest article, l'embaràs de Caterina la qual va rebre l'hàbit mesos abans de la mort de son pare i de complir els dotze anys. La professió com a monja va tindre lloc el 21 de setembre de 1599, dia de sant Mateu, quan li faltaven cinc dies per a complir 16 anys. Fet aquest aclariment, ara cal preguntar-nos pel pare de la criatura, el qual -al tractar-se d'una xiqueta i filla de qui era- òbviament hauria de tindre fàcil accés a ella per aconseguir la seua finalitat. Els documents que he manejat apunten a un familiar com era Fernando Enríquez de Ribera, II marqués de Villanueva del Rio, fill de Fadrique Enríquez de Ribera, germà de Per Afán Enríquez de Ribera, pare del patriarca-arquebisbe i virrei de València, san Juan de Ribera. Per tant, el Patriarca i Fernando eren cosins germans i aquest cosí en segon grau de la duquessa Juana Fernández de Velasco. Això no costa res d'esbrinar i, esbrinant, esbrinant, un historiador pot trobar coses molt interessants i, si són inèdites, millor que millor. Ara bé, tot el gremi d'historiadors sap que, en el moment de redactar o de transcriure els documents originals es poden produir errors, tant per part de qui ho va escriure com de qui ho va transcriure. Per això mateix, en la genealogia de The Imperial Family of Hohenstaufen es confon a Fadrique, I marquès de Villanueva amb el seu fill Fernando, ja que se li atribueix la paternitat del xiquet de la nostra benvolguda Caterina i això és impossible perquè llavors, Fadrique ja havia mort. El ball de noms i confusió també ocorre en el testament redactat per Fernando en el qual, en dues ocasions se l'anomena Fadrique i el redactor el fa II marqués.

Abans de morir en el poble manxec de Campillo de Altobuey, procedent de València, Fernando Enríquez de Ribera va afegir uns codicil·lis al seu testament. El primer d'ells arreplega la voluntat per la qual l'arquebisbe de València, Juan de Ribera -cosí germà d'ell- es fera càrrec d'un fill natural a qui anomena «don Francisco Enríquez» deixant estipulat que un servent ja coneixia on estaven els títols amb què el beneficiava. Aquest fill natural deuria tindre molts pocs anys ja que també deixa escrit que vol que vaja a estudiar a Salamanca. És cert que el nom de «Francisco» no coincideix amb el de «Matteo», nom que li donaren al fill de Caterina però, vistes totes les malifetes que es gastaven nobles i plebeus per ocultar les seues preteses vergonyes, no em costa res de creure que el tal «Francisco» fóra en realitat, Matteo a qui, quan va tindre edat, li trobaren un destí en Sicília on va seguir tenint relacions amb els Borja i amb els Enríquez de Ribera. L'arquebisbe de Palerm, Giannettino Dòria era cunyat del duc de Gandia, germà de Caterina, sa mare. El virrei de Sicília entre 1632 i 1635 va ser Ferran Afán Enríquez de Ribera, III duc d'Alcalà de los Gazules, oncle de Mateo a qui li va succeir Luis Guillem de Moncada y Aragón, VII duc de Montalto, que es va casar amb una filla de l'anterior, María Enríquez, que va morir en 1638. Aquell mateix any, Matteo Ribera i Borja va obtindre el títol de Barón de San Paolino amb successió per als seus descendents de mans del President i Capità General de Sicília amb autorització del rei Felip III d'Aragó i IV de Castella. Matteo Ribera i Borja va casar amb Giovanna de Moncada amb qui va tindre el seu fill a qui va posar de nom Fernando.

Per completar el capítol de sor Caterina, em remetré al Libro de Fundación del convent de Santa Clara, on llegim «Sor Catalina del Espíritu Santo Borja, recibió el hábito de manos de su tía sor Isabel Magdalena el día 11 de mayo de 1595. Era hija de los duques Francisco Carlos (error; era Francesc Tomàs) y Juana Fernández de Velasco. Profesó el día de San Mateo del año 1599». Fins ací, tot correcte, i continua: «En realidad era hija natural del duque, la cual, después de haber tenido un hijo, profesó en el convento» (òstras Pedrín i jo m'ho havia inventat). Però fixem-nos. En un primer moment l'anotació diu que Caterina «era hija de los duques...» però després diu «en realidad era hija natural del duque». La filla natural -segons hem vist era una tal sor Justa. Almenys la mongeta que en el seu moment va registrar a sor Caterina va ser sincera a l'escriure que havia tingut un fill abans de professar. Quina infàmia més gran i què mala idea vaig tindre al tractar «d'emborronar su memoria con historias inventadas no se bien con qué fin».

Dit tot l'anterior, passem a «una altra fantasia» meua; la de la visita a Gandia del cardenal Gaspar de Borja en el mes de maig de 1612. Pobre cardenal; sí, pobre, perquè la seua família estava arruïnada i el seu germà el duc Carles Francesc fent de virrei en Sardenya. Per tant, seria molt desgavellat pensar que el jove cardenal de trenta-dos anys i de camí cap a Roma volguera passar per Gandia per acomiadar-se de la seua germana Caterina? Especialistes en els Borja, ho dubten i gairebé ho neguen sense aportar cap argument ni document que ho justifique. Però, ves per on, la visita del cardenal va quedar registrada en el Llibre de Records 4, de la Col·legiata. Per motius d'espai, no transcric el document tot i que és molt bonic i descriptiu. Altre dubte i negació aclarit. Però encara hi ha més, perquè, esbrinant, esbrinant, hom pot trobar la mateixa notícia en la signatura AB/22 de l'AHMG, Manual de Consells de la vila de Gandia. S'hi pot llegir que aquell dia 12 del mes de maig de 1612, el cardenal va visitar Gandia i el Consell General de la Vila de Gandia es va ajuntar i el jurat en cap Ginés Moltó va proposar que se li entregaren tres-centes lliures per a servir-lo. Per poder fer-li aquest compliment, i degut a la crisi econòmica que travessava la vila i els estats dels Borja, els jurats van haver d'imposar una taxa a la venda de carn de moltó, ovella i vedella. Amb tot, el més principal, el que compta per a tots, és el fet de donar a conèixer uns bocins de la nostra història local que ja foren publicats i negats en aquest mateix periòdic tot i que per no citar les fonts -en un article periodístic- no per això deixen de ser reals.