Suscríbete BLACK WEEK

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

La revolta de la Germania, vista cinc cents anys després Un conflicte «idealitzat» en el segle XIX - El primer gran passeig de Gandia, en homenatge als agermanats

L’intent de les classes populars valencianes contra els privilegis dels senyors feudals que va acabar amb derrota Els veïns de Gandia tardaren un poc en afegirse, i en les immediacions del Vernissa va ser la batalla crucial

La revolta de la Germania, vista cinc cents anys després
 Un conflicte «idealitzat» en el segle XIX - El primer gran passeig de Gandia, en homenatge als agermanats

La revolta de la Germania, vista cinc cents anys després Un conflicte «idealitzat» en el segle XIX - El primer gran passeig de Gandia, en homenatge als agermanats

Temps de Germania, temps de celebració d´allò que un historiador va descriure com la revolta antisenyorial més formidable de la història del País Valencià. Cinc-cents anys des de 1519 fins a 2019. Però, que és la Germania? Qualsevol definició de la Germania peca d´imprecisa, i si alguna pot sintetitzar el que es refugia sota aquest nom, que ha assolit tant de ressò entre els valencians, és aquella que la defineix com una revolta sorgida a la ciutat de València durant l´estiu de l´any 1519, que es difongué arreu del País Valencià i provocà una guerra civil, les conseqüències de la qual patiren els valencians durant molt de temps. Aquesta definició recull allò que fou en origen, una revolta, revolució o commoció protagonitzada a València per llauradors i menestrals agrupats en gremis d´oficis, així com els fets ocorreguts després d´iniciar-se, ja que es difongué per tot el regne, principalment entre les viles reials i, secundàriament, entre algunes viles senyorials. En tercer lloc destaca el caire de guerra civil, perquè independentment de l´origen social dels protagonistes, s´enfrontaren uns valencians contra altres valencians. Revolta que s´inicià en 1519 i a la que els veïns de Gandia tardaren un poc més a afegir-se, porucs a la reacció que poguera tindre el seu senyor, el duc Joan de Borja. Un temps per a valents, per a aquells que, després de moltes converses particulars, decidiren reunir-se una vesprada per a prendre una decisió a la partida de la Font de Muntaner. Només 30 o 40 veïns s´ajuntaren en el paratge de l´horta i, finalment, restaren sols vint-i-dos. Poca gent per a una població de més de 500 veïns, però que, com va dir un d´ells, «no eren minyons», eren homes fets i drets que sabien el risc que anaven a córrer. Era el 19 d´abril de 1521 i, temorosos a ser detinguts pels oficials del duc, marxaren junts cap a Cullera i, davant d´un notari, decidiren «adehenar-se» i «avasallar-se» del seu senyor per a adherir-se a la Germania. El que no sabien era l´incert futur que els esperava, ja que les autoritats de la Germania de València, els Tretze Síndics del Poble, no els acceptaren. Tant de temps parlant de les injustícies senyorials, albirant un futur més just amb el desig d´unir-se a la resta de pobles agermanats i, ara, decebuts de les seues il·lusions, veien com eren refusats pels que creien eren els seus germans. Mentrestant, temps d´espera i desesperació, de record de les famílies que havien deixat a Gandia sobre les quals començaren les pressions i les amenaces senyorials. El duc de Gandia, Joan de Borja, sorprés inicialment, empresonà els familiars dels vint-i-dos, alhora que lliurava cartes a València per tal d´aconseguir que el Tretze no admeteren els seus vassalls a la Germania. I a Gandia, temorós que altres veïns decidiren seguir el mateix camí, convocà el Consell General de la vila per a esbrinar si hi havia altres que volgueren seguir-los. Els que acudiren li mostraren la seua fidelitat. Poc més podien dir. Fins i tot Joan de Borja envià un emissari a València perquè es reunira amb les autoritats agermanades i aconseguira que convenceren els vint-i-dos perquè tornaren a sa casa. La negociació es trencà, perquè els agermanats de Gandia no es fiaven de les promeses del duc. Tampoc donà resultat una ambaixada que els Tretze li enviaren al duc, perquè quan els ambaixadors anaren a Cullera a parlar amb els vint-i-dos dient-los que el duc estava disposat a perdonar-los, a la nit aparegué clavat un cartell a la porta de la Seu de Gandia que deia: «els vint-i-dos desafiaven a altres vint-i-dos de Gandia que gosassen dir que lo que havien fet no u havien bé fet». Cartell que no posaren els agermanats de Gandia, el quals es trobaven a Cullera. Els autors foren dos servidors del duc. D´aquesta manera, Joan de Borja trencava qualsevol solució acordada del conflicte i es decantava per resoldre´l per la via militar. Des d´aquest moment, el duc començà a armar els seus vassalls gandians. Els agermanats de Gandia anaren a València després del fracàs de l´ambaixada i els Tretze els acceptaren en la Germania. Però l´agermanament no resolia els seus problemes, ja que les seues famílies restaven a Gandia sense poder sortir. Decidiren anar per les confraries i els gremis suplicant per la seua situació i participant en els avalots que es produïen contra els interessos senyorials. El líder dels vint-i-dos, Bartomeu de Cas, era cunyat del Racional de València i líder moderat de la Germania, Joan Caro, i concunyat del líder radical Esteve Urgellés. Sota l´empar d´aquest, que els havia promés «que ell trauria tanta de València e ab que portaria de les muntanyes que·ls tornaria en Gandia e els posaria dins en fastig del duch e de quants cavallers hi havia», s´aconseguí que l´exèrcit agermanat isqués de València el 14 de juny de 1521. Mentrestant, el duc de Gandia i el comte d´Oliva anaren a Dénia a entrevistar-se amb el virrei Diego Hurtado de Mendoza. Després de moltes converses es decidí que els nobles valencians es reuniren en el monestir de la Valldigna i decidiren lluitar contra els agermanats. Les forces reials sumaven, entre cavallers i vassalls cristians i musulmans, un número inferior al dels agermanats, inclús comptabilitzant els mercenaris manxecs que es contractaren. Després de moltes peripècies, entre les quals cal esmentar l´atac a Corbera (lloc del duc de Gandia) i la conquesta del Castell de Xàtiva, l´exèrcit agermanat, mort el seu capità general Esteve Urgellés i comandat ara pel velluter Vicent Peris, s´ajornà uns dies a Albaida esperant els reforços que venien d´Oriola. Després, es dirigí cap a Castelló de Rugat i passada l´aigua del Vernissa es detingueren. Era el 24 de juliol de 1521. Els vint-i-dos de Gandia anaven en l´exèrcit. Per la seua part, el virrei i els cavallers marxaren des de la Vall d´Alfàndec (Valldigna) a Barxeta i després a Benigànim i Beniatjar, on s´aturaren alguns dies per a prosseguir camí a Castelló de Rugat. Aplegaren a Gandia el 23 de juliol. Restava clar que anava a produir-se l´enfrontament entre els dos exèrcits i, de moment, el resultat era incert. En la matinada del 25 de juliol, festivitat de sant Jaume, amb recels del virrei, l´exèrcit reial marxà al camp de batalla. Els agermanats, amb un discurs fervorós de Vicent Peris, es dividiren en tres esquadrons i el mateix feu el virrei. Els artillers començaren a disparar, els reialistes «tiraven per alt» i el virrei i els cavallers no pogueren trencar la formació dels esquadrons agermanats. Mentrestant, els seus artillers castigaven la infanteria reialista. Els soldats manxecs, porucs, abandonaren la batalla i marxaren a Gandia, els musulmans els seguiren i el virrei, al veure el que passava, donà ordre de retirada, dirigint-se cap a Dénia, mentre el duc Joan de Borja entrava a Gandia. Eren les 9 del matí i la batalla havia conclòs amb un gran triomf dels agermanats. La batalla de Gandia, com fou anomenada, més que una batalla fou una desfeta del virrei i dels cavallers valencians. Les seues conseqüències perduraren durant molt de temps. No només pel saqueig del Palau Ducal, de les moreries del voltant de Gandia, de les cases dels veïns de la vila i de la resta de llocs de la comarca, sinó sobretot per les morts i els abusos de tota mena que sofriren els musulmans per la lleialtat forçada que mostraren envers els senyors i pel desig messiànic que s´arrogaren els agermanats en voler-los batejar. L´anàlisi documental dels successos en la comarca de la Safor produïts després de la batalla evidència la brutalitat i el comportament xenòfob dels agermanats a l´hora del bateig i l´ardorós ímpetu apostòlic dels eclesiàstics que es dedicaren a cristianitzar. Si els saquejos s´expliquen després de la derrota nobiliària, el vergonyós comportament seguit amb els musulmans resulta difícil legitimar-lo. L´imaginari col·lectiu, tanmateix, ha volgut convertir en herois els responsables d´aquells fets, sense adornar-se´n ni voler-ne saber més, o fins i tot amb la justificació d´aquells actes. Temps de Germania, d´efemèride, però també temps de recerca i d´investigació, de treball encara immens sobre la història de Gandia i de la comarca de la Safor. I cal aprofitar la celebració perquè investigadors joves i ben segur millor preparats que nosaltres prosseguisquen, completen, critiquen i, si cal, esmenen el treball fet fins ara. És una tasca que no pot esperar, perquè només coneixent millor el nostre passat comprendrem millor el present en el qual vivim. Ara és temps de Germania. ? El conflicte de les Germanies va ser idealitzat pels sectors progressistes valencians a finals del segle XIX i principis dels XX. Els representants de les formacions d´esquerra van veure en aquella revolta un intent del «poble» per rebel·lar-se contra els senyors i contra el feudalisme. Per això en alguns llocs aquella gesta es va rememorar posant noms de carrers i places. A Gandia, justament quan es van enderrocar les muralles que tancaven i ofegaven el creixement de la ciutat, un fet també vist com un símbol de modernitat, es va batejar com a «de les Germanies» el primer gran passeig, que anava des de l´hort dels jesuïtes, al costat mateix del riu Serpis, cap a ponent. Amb els anys, alguns trams del passeig també tindria altres noms, com del Cabo Pastor, del Doctor Gómez Ferrer o de Lluís Belda, però la primera corporació democràtica després del franquisme els va eliminar tots i va deixar com a Passeig de les Germanies tota la via, que hui va des del mateix riu Serpis fins a la font de la urbanització Beniopa-Passeig. Aquesta explanada constituïx, també, una de les imatges més icòniques de la capital de la Safor. A la imatge superior, una vista elevada del passeig, amb el Palau Ducal i la plaça del Tirant lo Blanc en primer lloc i, al fons, les línies muntanyoses del Molló de la Creu i del Mondúver.

Para continuar leyendo, suscríbete al acceso de contenidos web

¿Ya eres suscriptor? Inicia sesión aquí

Y para los que quieren más, nuestras otras opciones de suscripción

Compartir el artículo

stats