El paisatge, natural o artificial, és un element essencial en la configuració de la personalitat dels grups humans. La confusió amb un simple escenari neutre, per l´experiència històrica, ens pot costar car perquè allò que considerem quotidià pot canviar i convertir-se en una amenaça real per a la nostra estabilitat social i econòmica. El paisatge, més enllà dels seus possibles trets pintorescs, ens força a determinades actituds sense comptar amb la nostra voluntat individual o col·lectiva. La literatura se n´ha fet ressò i ens ha descrit paisatges paradisíacs habitats per bons salvatges i paisatges de mort i destrucció on el desert fa impossible la vida humana. També la literatura ha fet del paisatge pintat, és a dir de l´art dins l´art, un motiu de reflexió i d´observació de la condició humana. Un bon exemple el podem trobar en les novel·les de Henning Mankell, l´escriptor suec creador del detectiu Kurt Wallander, protagonista i comentarista de la realitat social del ric país nòrdic. El pare del detectiu, possiblement afectat de demència senil combinada amb un caràcter intractable, és un pintor que sempre representa el mateix paisatge en les seues obres, en les quals apareix sempre estranyament un gall de bosc. La repetició del mateix tema, al llarg de tants anys, pareix contribuir a la solidificació de la seua personalitat i tancar-lo, cada volta més, en un constant deliri, on la confusió entre la realitat i la imaginació és ja una constant sense solució. La identificació amb el paisatge és un procés preconscient, que no deixa a penes rastre, però que va unit a l´aplicació dels sentits, com una evocació indestriable de colors, d´olors, de sabors o de sorolls. Una evocació irrevocablement unida a alguna imatge, a algun fet minúscul, que ha quedat com una deixalla del naufragi del temps, com aquell ancià que, perduda totalment la relació amb la terra nadiua i amb la seua llengua, encara repetia a tort i a dret com recordava la imatge d´un «parotet de bassa», segons la seua peculiar expressió, tan semblant al gall de bosc pintat reiteradament pel pare de Wallander. La potència d´una imatge és capaç d´obrir portes i finestres a l´esperit tancat en una etapa de l´evolució psicològica i possibilitar-li una nova oportunitat de creixement personal, de maduresa humana. La imatge de l´illa de Robinson Crusoe s´hi converteix, d´alguna manera, en una paràbola de la mateixa existència, és a dir, del retorn temporal a la interioritat, a l´aïllament, per tal de nàixer a una etapa de maduresa que permeta tornar a la mar, no sempre en calma, de la relació amb els altres i amb u mateix. En la nòmina de veïns coneguts o d´antics companys d´escola, ben sovint hi trobem alguns que alçat el vol i a penes s´hi han deixat tornat a vore, possiblement per haver fet la seua vida en altres llocs, distants o no, però ben diferents dels viscuts en els anys de la infància. La nostra societat centrifuga, com el programa de les màquines de rentar la roba, i envia a molts a recórrer sendes novelles, tot deixant les velles, possiblement ja massa desgastades pels peus dels caminants anteriors. Si hi tornen algun dia, la plasticitat d´alguna imatge els guiarà, com un estel quasi apagat en la memòria, i aleshores reconeixeran que la persistència del paisatge, encara que parcial, els fa reviure, per un instant, aquelles primeres experiències encara impreses en algun racó de la ment o del cor. Quan ja el dia acurta en el llarg adéu de l´estiu, si contemplem el nostre paisatge fet de naturalesa i d´acció humana, ben segur que experimentarem com la seua consistència enfortix la nostra fragilitat i ens fa més receptius a tastar amb fruïció les coses, les vivències, més humils de la vida i que des del camí recorregut ara guanyen pes i densitat, com una llum guiadora entre tants llums que només enceguen l´esperit i no permeten gaudir de tot allò que és persistent i que, en definitiva, anima a poder avançar en les revoltes i costeres del camí, que encara hi trobarem.
