L’any 1311 el rei Jaume II va atorgar a la vila de Gandia el privilegi de celebrar una Fira durant dos setmanes des de la festa de Sant Miquel, el 29 de setembre. Naixia així un esdeveniment comercial anual que faria de la vila un centre econòmic de certa importància i el marcaria decisivament en la seua història. Durant els dies de fira arribaven gents dels llocs veïns i, a més de comprar i vendre, participaven del bon menjar i beure, mentre la música i el teatre de carrer els alleujava, encara que momentàniament, de la seua dura vida de treball.
El sant arcàngel era dels més invocats en aquells temps. Ciutats i regnes el tenien com el seu defensor més invicte. Per a l’home medieval, tal com ho havia escrit Eiximenis en el seu Regiment de la cosa pública, la societat era semblant al cos de l’home, és a dir, una perfecta unitat, on cada membre tenia una funció, des del cap o autoritat fins als peus o llauradors. Un tal cos social tenia el seu propi àngel custodi, com l’Àngel de la Guarda de la Ciutat i Regne de València, que encara està representat en el jardí del palau de la Generalitat.
L’Àngel protector de les terres valencianes tenia la seua festa litúrgica, uns dies després de la dels Apòstols Pere i Pau, amb l’oració de la missa, on es demanava protecció per a tots i, en especial, de deslliurar de tota calamitat la Ciutat i el seu Regne. El braç reial de les Corts també el tenia pel seu patró.
A la nostra ciutat, a més de donar nom a la Fira, tenia també dedicada la capella del Palau Ducal, magníficament ornamentada amb un sumptuós retaule presidit per la imatge de Sant Miquel, obra del segle XVII. A hores d’ara, un més dels tants esplendors destruïts per mà d’home. La sala actual de les Àguiles també era coneguda pel nom de l’arcàngel.
En altres temps les representacions dels àngels en els espais públics era ben habitual. Era un fet admés amb tota normalitat per la presència dels àngels en la Bíblia, en continuïtat amb les creences dels judaisme. El significat d’àngel en les llengües clàssiques vol dir missatger o enviat, és a dir, la seua definició va unida a la seua funció d’intermediaris. La religiositat popular i l’art van dotar als esperits purs de fisonomia humana, encara que amb atributs com les ales, evident evocació de la seua rapidesa de desplaçament, com el pensament.
Els àngels, en representació humana, donaven un sentit d’elevació, ben clar en la seua funció heràldica, tal com es poden contemplar en l’escut dels Borja, situat a la façana del Palau Ducal. Els àngels, en l’ús heràldic, són tinents perquè sostenen les armes del senyor. Només els àngels podien tocar, portar i mostrar el signe representatiu de la noble família o dels càrrecs eclesiàstics més importants.
Enguany la Fira no serà una festa, com des de fa segles ho ha sigut. El mateix bon rei que la va instituir se’n sorprendria. Els ciutadans del segle XXI, encara més. Potser, entre tanta absència d’alegria, algú encara enyorarà el remor d’ales angèliques, dels bons esperits, que custodien hòmens, dones, ciutats i regnes, que ens parlen de realitats més profundes i misterioses que la pols d’or que fugaçment molts confonen amb l’àncora més segura de la vida.
