Està sent un any d’absències. Vostés, que em coneixen les dèries personals per les festes populars locals pel que representen d’ancoratge a un temps que tots sabem ja mai més podrà ser igual i amb les persones que ja mai més estaran, poden imaginar-se que la suspensió gradual i inexorable de totes elles estan provocant-me un progressiu desassossec espiritual. Any d’absències festívoles i de pronunciada remor anímica.
Primer es van suspendre les Falles i se’m va fer difícil reconèixer les imatges dels indrets coneguts sense cadafals, la dels carrers erms de cercaviles i passacarrers, i el cel il·luminat de nit del foc; no escoltàrem la música de les bandes, els trons de les despertades i de les mascletades, ni sentírem l’olor de la pólvora ni el fum abrasint-te la gola en l’acte de la cremà.
La suspensió de la Setmana Santa em fou especialment dolenta perquè a ella van lligades gran part dels millors records de la meua infantesa familiar amb les processons, les visites als monuments, el Sant Enterrament i, acabat el dol de la creu, la joia de la Pasqua de Resurrecció, vesprades de berenars compartits que portaven les xiques, de carmanyoles plenes de carn amb tomaca, de pepitos farcits, de fulles d’encisam i de la mona de pasqua, al bell mig de la qual estava l’ou dur que esclafaries al front de la persona estimada com a mostra de declaració o de confirmació d’intencions.
Hui estaríem en la Fira i Festes de Gandia, en la vespra del sant patró i, fa un parell de dies, tota la xicalla hauria eixint cridanera dels col·legis d’on els hauria tret la banda del Tio de la Porra.
El Tio de la Porra és un personatge essencial en la memòria col·lectiva de la meua generació, que considere que perviu intacte en la població escolar, a pesar de les notables diferències que hi ha en l’actualitat entre aquell Tio de la Porra que vaig viure en el meu col·legi, el que han viscut els meus fills en el seu temps escolar i el que ara coneix el menut de casa. Reconec que jo el tinc idealitzat, que la seua imatge, en el record, està en mi magnificada, que jo retinc d’aquells tambors un so diferent i exagerat, i que les sensacions que em feia viure la banda aquells dies de la meua infància les considere, ara, sobredimensionades. Però hui encara són tan nítides les imatges, tan clars els sons, tan reals les sensacions.
Aquell dia ja et despertaves desassossegat, en un punt arribaves al col·legi on era difícil mantenir-se quiets als pupitres de la classe. Els mestres desistien d’iniciar alguna activitat, perquè el nostre cap no estava allí. Qualsevol soroll llunyà ens posava alerta. Però quan era el de veritat, s’acceleraven els cors i s’arreplegaven les carteres i quan el tro dels tambors envaïa tot el claustre dels escolapis es provocava la desbandada de tots cap a les portes de les classes per guanyar els corredors i veure’ls.
Era una banda d’homenots descomunals, vestits com els soldats de les pel·lícules antigues, que duien grans barbes i bigots, per damunt dels quals destacaven un nas enorme i unes ulleres desmesurades. Formats militarment en files, portaven bombos i tambors dels quals les baquetes i les maces arrancaven amb vigor aquell so peculiar, sec i fosc que, magnificat per l’eco als corredors, ens colpejava amb força el pit mentre, en to entre burla i por, els xiquets els cantàvem allò de «Tio de la porra, menja pa i salmorra». Davant de la banda anava l’home més colossal de tots amb una porra immensa en la mà que alçava, baixava i girava amb autoritat marcial. Al pati, la banda feia piruetes, cercles, entrecreuaments de files, i acabada l’actuació, ens n’anàvem tots: la banda cap un altre col·legi i nosaltres, a la Fira.
La banda del Tio de la Porra de la meua infància estava formada pels alumnes de PREU dels escolapis, el col·legi en el qual jo estudiava. Entre ells, s’escollia el més gran —o el més atrevit— per a ser qui portara la porra, mentre que els tabalets i els bombos es repartien entre la resta. Aleshores, cada any, els membres de la banda i el personatge central eren diferents, però aquell impacte visual i sonor que m’enlluernava es mantenia intacte. Durant tots els cursos del batxillerat vaig esperar l’arribada de la banda amb el cor encongit i els vaig veure desfilar pels corredors del col·legi embadalit, mentre la porra dibuixava en l’aire piruetes inversemblants i en el sostre retronaven els ecos dels tambors.
Un any, els de PREU fórem nosaltres. La setmana anterior assajàrem al pati del col·legi, i el gran dia vestírem el cos amb aquells uniformes desgastats i disfressàrem les cares perquè ningú poguera reconèixer-nos. Aquell matí, des de l’altra part d’un tambor vaig saber què significava el Tio de la Porra per als altres: l’alegria que despertàvem en la xicalla i les emocions que provocàvem en la gent gran. El que més m’impressionà van ser les mirades, entre espantades i il·lusionades, dels més menuts i els bots d’alegria dels més espavilats, els quals sabien que la nostra arribada significava que el col·legi tancava i se n’anaven tots a la Fira. Aquells moments encara es mantenen inesborrables en el meu esperit.
Este serà una any sense Tio de la Porra, des de la guerra incivil que no havia passat. A causa d’una pandèmia inimaginable però real. Està sent un any d’absències, també la del Tio de la Porra, la figura del qual, esculpida per Hèctor Peiró, llueix esplèndida, des d’esta setmana, en la façana de la Casa de la Marquesa. Telmo Gadea, el president de les Falles de Gandia, qui ha representat el Tio de la Porra oficial dels darrers anys, ha fet arribar als xiquets un vídeo en el qual es tracta de mantenir encés l’esperit festiu del personatge, encoratjant-los a seguir les mesures sanitàries recomanades i acomboiant-los a retrobar-se pels carrers de Gandia el proper any, quan es considera que el Tio de la Porra complirà 150 anys. Tan de bo que així fora!.. De segur que així serà!
pasqualmolina.wordpress.com
