El Nou d’Octubre evoca la conquesta de la ciutat de València l’any 1238 pel rei Jaume I. Les cròniques, l’art, la política, la religió amb els sermons de la Conquesta, fins i tot amb la popular mocadorà de Sant Donís, han amplificat fins a la llegenda aquell esdeveniment que la història ha pogut exposar amb suficient garantia de versemblança. El rei, en vore enlairat el seu penó en senyal de rendició, «ploràrem dels nostres ulls i besàrem la terra per la gran mercè que Déu ens havia feta». València era una ciutat amb un passat ben antic, gràcies a la seua fundació romana, i amb un important pes demogràfic i polític en l’època andalusina. El seu retorn a la Cristiandat fou ben conegut en molts llocs d’Europa, gràcies als croats voluntaris que havien participat en la seua conquesta.
El nostre Nou d’Octubre, per dir-ho d’alguna manera, va ser ben diferent i se centrà en la rendició del castell de Bairén. El rei Jaume s’havia emparat de Cullera i el seu castell i avançava més enllà del Xúquer, per la costa. El castell de Bairén, amb les seus alqueries i la línia de defensa dels altres castells de la comarca, era una peça clau per a continuar l’avanç cap al sud. La política del rei era la d’ocupar territoris amb el mínim esforç militar, entre altres raons perquè no tenia un gran exèrcit ni súbdits disposats a poblar les terres annexionades. Pel Llibre dels fets, que és com una autobiografia de Jaume I, coneixem com va guanyar el castell de Bairén, dos anys després d’haver conquerit el Cap i Casal del nou Regne de València.
El rei Jaume va demostrar la seua política pacient fonamentada en els pactes i sense fets de sang. La rendició de Bairén, en perspectiva actual, pareix una comèdia de saló, on la intriga o els embolics de l’argument són més importants que el previsible desenllaç. Les negociacions de la rendició per part de l’alcaid, que sabia com acabaria tot, són una reiterada excusa per tal de no aparèixer davant dels seus protegits com un covard que s’hi rendeix a la primera avinentesa. L’alcaid, per tal de rendir Bairén, demanà al rei un termini de set mesos i compensacions econòmiques, tot i donar una de les torres del castell perquè fóra ocupada pels conqueridors. El rei s’hi avé a tot i finalment les dos parts arribaran al pacte final i a la rendició «en bé e en pau» del castell amb el fet simbòlic d’hissar el penó reial, en este cas sense cap plor del rei, el qual ben ràpidament se’n tornà a Cullera, després de deixar-hi un escamot d’ocupació.
El castell de Bairén era una posició entre militar i poblacional, centre administratiu d’unes quantes alqueries, i en connexió amb els castells veïns de Vilallonga, Borró (Ròtova), Vilella (Almiserà) i Palma (Alfauir). A poc a poc anirà formant-se, a la vora d’un riu i d’un camí, la vila de Gandia, un establiment cristià envoltat per una població majoritàriament musulmana. Quan els moriscos, així anomenats més avant, seran expulsats en l’any 1609, encara representaven un terç de la població total del regne.
Segons els fets històrics tan clars i nets, la nostra ciutat no pot exhibir cap mite fundacional ni una afalagadora llegenda, cada vegada més improbable en el segle de les catedrals gòtiques, alçades per la gosadia del compàs i l’esquadra, o en l’època del pensament tomista, titllat de racionalista, però tan estés entre els estudiosos i les universitats. El poeta francès La Tour du Pin va deixar escrit en uns versos que els pobles sense llegenda seran condemnats a morir de fred, és a dir, perquè no tenen ni cap referent comú ni cap coherència social. Nosaltres, amb tota la modèstia possible, també podem encendre la nostra mítica foguera fundacional per tal de seguir vivint en pau i harmonia.
La nostra llegenda fundacional, fruit de la rendició pactada del castell de Bairén, pot ser escrita sense sang. Podria ser un bon inici llegendari que ajudaria a fer córrer la veu que el pacte, el diàleg, sempre és millor que l’espasa i, a més, de cara al futur és més efectiu i productiu.
Una llegenda humil, però ben humana, que invita a mirar d’una manera ben nova les ruïnes del castell, alçat sobre la planura, i que ara torna a ser notícia per les obres de manteniment i les excavacions arqueològiques en curs, com un senyal de continuïtat entre aquell pacte que va fer possible el naixement d’una vila medieval fins arribar a la ciutat del segle XXI.
