Els dies s’acurten. La llum del matí és suau i transparent. A migdia el cel s’ha convertit en paisatge inabastable. A la vesprada, en caure el sol, el vent arremolina la fullaraca i fa volar les fulles encara resistents. La nit ja és fresca, de cobertor o manta lleugera. Tot afavoreix la intimitat, la interioritat, la conversa sense paraules, la lectura, la música i també la malencolia, el sentit del límit perquè l’home nascut de dona viu poc de temps, al matí floreix i al vespre ja s’ha marcit. És el temps de tardor.
Si la condició humana és memòria, persistència, fil conductor de tantes excrescències de la vida, el nostre vaixell ancorat, que només espera els elements contraris que ventaran les cendres dels records, desitja salpar i deixar tanta càrrega en l’oblit. També potser la memòria aspire a surar sobre la mar mentre l’ham baixa a les profunditats tèrboles de les aigües, sempre delerós de pescar algun record per anar omplint el seu dipòsit d’experiències i esdeveniments.
Passar fulla. Deixar-ho córrer. Les fulles del calendari no cauen sense deixar ferides, sovint ocultes entre els plecs de l’esperit. I sense el consol del darrer triomf dels colors del bosc del nord abans de la nuesa tranquil·la de l’hivern, mentre el nostre bosc mediterrani exhibeix el verd perenne dels seus arbres perquè no està per a fer disbauxes en aparadors vistents, angoixat per mantindre un fil de vida durant tot l’any, com per força hauran de fer molts altres invitats al convit de l’existència. El nostre humanitzat paisatge agrari amb l’exuberància permanent dels tarongers o les moreres sense cucs de seda, o els nostres escenaris urbans que oculten la terra nutrícia amb la pell artificial de l’asfalt, ens fan creure que hem arribat a la fi de la història natural, com una apoteosi d’un benestar infinit, sense cap possibilitat de tornar arrere. I vindrà, com cada any, l’hivern que deixarà al descobert la veritat de l’arbre nuet.
La memòria, individual i col·lectiva, ens retornarà a la trena de llata de la història quotidiana, on encara trobarem els testimonis del passat, com aquell fidel notari de l’oratge don Gaietà Garcia, amb els seus apunts meteorològics on també anotava informacions socials i econòmiques o la caldera de sopa de l’ajuntament per a les famílies dels treballadors del camp sense jornal per culpa de la pluja o l’estroncada alegria dels escolars per l’absència del Tio de la Porra en una Fira passada per l’aigua o les insospitades inundacions de cases, botigues o esglésies, tan sols salvades pels trestalladors, com en una modesta acqua alta veneciana o els carrers plens de fang on es podia jugar a coses tan brutes com quartinou, amb gran esverament de les mares. Una de les funcions de la ciutat ha sigut la defensa davant les forces adverses de la naturalesa amb el perill d’oblidar la quantitat de maquillatge que dissimula parcialment qui té la darrera paraula en la lluita per la vida.
Passar fulla. Oblidar l’equinocci de setembre i somniar amb el solstici d’hivern. El temps de tardor ensenya a fer un camí profundament humà: passar de la crua realitat a l’esperança d’un futur millor. Sempre amb la prudent advertència de Sèneca: «La major part dels hòmens protesta per l’avarícia de la naturalesa perquè ens ha posat al bell mig del món per un temps breu, que a més corre veloç». I, com som memòria, amb la pesant tasca de triar del passat allò que volem conservar i allò que volem oblidar. És per això que molts renuncien a tal treball i prefereixen fer del moment present l’únic escenari de l’existència, amb la il·lusió, ben prompte decebuda, de ser així més plenament lliures, sense les maromes que lliguen al passat o oprimeixen el cor més valerós quan pensa en el demà.
Els dies tardorencs, si els deixem passar serenament, ben segur que amb tanta fulla caiguda encara formaran una catifa que ens abrigarà dels freds que arribaran sense demanar-nos permís, però que obriran els cels, faran escampar els núvols i la pluja, mentre l’escalfor de la llar invitarà a la tranquil·la reflexió que convida a compartir la joia de viure.
