Des del 2008 la legislació estableix certes obligacions en la gestió de residus per als titulars de les llicències o del béns, definint-los com a productors de Residus de la Construcció i la Demolició (RCD). Entre estes obligacions està la d’acreditar la seua gestió correcta. Una gestió que, si bé contempla l’abocador, obliga a un tractament previ amb l’objectiu de valoritzar el màxim i minimitzar la quantitat a eliminar. Els Ajuntaments i les empreses de serveis municipals tenen estes obligacions.

Han passat 12 anys sense bons resultats i ens trobem immersos -o no- en el desenvolupament de l’Estratègia Europea d’Economia Circular i les iniciatives legals relacionades, com per exemple l’Avantprojecte de Llei de Residus i Sòls Contaminats espanyola o el decret autonòmic per regular la producció, gestió i comarcalització dels RCD en la Comunitat Valenciana. Un canvi de rumb a l’economia europea que inclou la reducció de residus i la seua gestió per obtindre noves matèries primeres. Una estratègia europea que preveu la creació de 700.000 llocs de treballs fins el 2030. Dir només que els RCD no es queden fora precisament en el plans d’actuacions.

Arribats ací ens veiem obligats a fer tres preguntes. La primera és si, tal com es demana per un decret, els Ajuntaments reclamen a les empreses contractades els certificats que acrediten que els residus han anat a un destí, almenys, legal.

El segon dubte a respondre és si l’eliminació sense separació en un abocador de residus és una acció que puga ser tolerada al 2020 per part dels Ajuntaments.

El tercer interrogant afectaria als destins «alternatius». Coses tant innocents com abocar en un solar municipal. Hui unes constructores s’estalvien la gestió de residus que han cobrat del pressupost aprovat per una alcaldia; demà una altra alcaldia s’ha de gastar molt més en la neteja. El «tira ahí que no molesta» no és una ruïna, en són dos. Exemples recents en tenim a quasi tots els municipis.

D’altres formes d’eliminació i que desgraciadament són moltíssim més freqüents del que creiem millor no parlar-ne: entrem en el fanguer de l’atemptat ambiental, l’economia en negre, la competència deslleial...

Deixeu-me apuntar una dada: el cost d’un RCD petri, més o menys net, en planta de valorització a la Safor és d’uns 5 euros per tona. En canvi, els abocadors cobren 9 euros per tona. Com és que no estan duent-se a valoritzar uns RCD nets composats per taulells i formigó de vorera, blocs de rastell, rigoles i asfalt ? On van?

Ens agrade o no, l’Ajuntament és qui s’ha d’encarregar dels abocaments il·legals al municipi. La responsable de la recollida del fem que, com bé insisteix als veïns, incrementa el seu cost i els rebuts precisament per no separar i valoritzar. I és, també, la que haurà d’assegurar el subministrament quan la contaminació d’aqüífers afecte l’aigua de consum humà.

Al 2020 un Ajuntament no pot espolsar-se de damunt la seua responsabilitat de valoritzar el RCD excusant-se en l’empresa contractada ni mentides ridícules. Primer, perquè té unes obligacions des del 2008. Després, perquè els veïns també podrien fer el mateix amb els residu urbà, i en darrer lloc, perquè per a no fer res, precisament quan més falta fa, més val quedar-se a casa.