E ls primer dies de novembre arriben amb la memòria dels absents, de la infinita lletania dels difunts. Com en una miniatura medieval, hi apareix l’apocalíptic cavall cendrós que té per genet la Mort, com un recordatori del comú destí de tots els mortals, mentre ressona encara l’angoixosa petició a Déu de ser alliberats de la pesta, la fam i la guerra. Però també la saviesa bíblica ens recorda que la mort no té la darrera paraula en la terra, perquè la bondat i la justícia són immortals.

La instauració del regne de la mort, com tota generalització, pot amagar la seua vertadera dimensió que és sempre individual, personal. És per això que és tan interessant saber què pensaven els habitants d’estes terres sobre la mort en temps passats, però encara ben propers pels pareguts interrogants que s’hi feien.

En una primera aproximació, la més allunyada en el temps, hi podem comprovar com la troballa d’algunes làpides sepulcrals, fa possible saber-ne alguna cosa. Guiats per Josep Corell, podem desxifrar les inscripcions romanes o llatines de la Safor, entre les quals n’hi ha una, trobada a Almoines, que traduïda diu així: «Marc Acili Eros, panader, jau ací soterrat. Els seus lliberts i llibertes li van fer este monument. Tu, sigues qui sigues, que vens o vas apressat, et pregue que digues: que la terra et siga lleu». Les làpides, quasi sempre de gent de pocs recursos, en les seues abreviades inscripcions donen algunes valuoses informacions sobre la condició del difunt, com l’edat, l’ofici, la condició social d’esclau o llibert, alguna relació familiar o el lloc de la sepultura. La concisió del text, en alguns casos, deixa entreveure, per exemple, l’afecte d’una mare o l’agraïment a un bon amo. En unes poques paraules apareix el resum de tota una vida, acompanyat del tòpic prec del sit tibi terra levis. A penes informen dels sentiments, que els tindrien, com la tristesa, la impotència davant la mort, davant la desaparició de la persona estimada en l’immens magatzem d’ombres de l’Hades, una estranya continuació de la vida.

La posteritat ha reutilitzat alguns d’aquells materials clàssics, com el romàntic John Keats, en la seua meditació sobre una urna grega, on l’escena representada ja no canviarà mai més, com una eterna idealització de la mort perquè «Veritat és bellesa, bellesa és veritat». El poeta morí en plena joventut i va disposar el seu epitafi: «Ací reposa un el nom del qual s’escriví sobre l’aigua».

També la reutilització s’ha forçat en les sepultures d’alguna artista de ballet clàssic, que a penes tocava el sòl en el seu ball, conduïda per unes ales imaginàries per damunt la terra.

En una segona aproximació, gràcies a l’eficient guia de l’historiador Francesc Pons Fuster, podem conéixer algunes actituds davant la mort d’alguns dels nostres avantpassats de Gandia, en la primera meitat del segle XVI, tot basant-se en els testaments, que encara que s’atenen a unes clàusules, com l’encapçalament «En el nom de nostre Senyor...», pròpies de cada notari, mentre deixen algunes indicacions molt personals sobre els atorgants, com la dona «detinguda de malaltia corporal de la qual tem morir», o la reflexió «com cascú en carn possat a la mort corporal scapar no puixa, l’adveniment de la qual és incert és pertanyga de tota persona sana dispondre de sos béns».

L’inventari dels béns és ben precís, exacte, com els llegats de misses «per la mia ànima e tots els feels defuncts», o les indicacions sobre la sepultura, amb preferència els benestants per la Col·legiata i Santa Clara, mentre la resta aniran al fossar.

La presència quotidiana de la mort, que arriba a totes les edats però d’una manera més pertorbadora als infants, significa també un alliberament «d’esta vall de llàgrimes». És per això que també va ser motiu d’esperança, com en el gravat d’Albert Dürer, datat l’any 1513, on el missatge de fe és representat pel cavaller, que deixa els seus enemics al darrere, és a dir la Mort i el Dimoni, mentre camina cap a la fortalesa de la virtut, representada al fons de la il·lustració, com el senyal gloriós de la victòria definitiva sobre els adversaris derrotats per l’esforçat combatent.