A poc que ens acostem al dia de Tots Sants, d’uns anys a esta part som sistemàticament envaïts per tot un seguit de missatges, majoritàriament comercials, que han aconseguit un impacte notable en la xicalla escolar. Som tan oblidadissos que, comptant amb tradicions autòctones, ens deixem seduir pel comercial Halloween americà. És per això que he pensat contar com eren eixos dies de les ànimes, aspectes de plena vigència només dues generacions vençudes i tan presents en la memòria oral de la nostra comarca.
Cal dir què els dies previs a les jornades dedicades als difunts, l’ambient a les cases s’amerava amb les llumetes de les torçudes de les ànimes, les palometes o ninetes dins d’un got amb oli i aigua, que enceses recordaven les ànimes dels difunts de la família a manera d’un xicotet altar; lloc on pregar per elles o implorar-los ajuda. Això feien moltes famílies i allí es reunien eixos dies per tal de resar el rosari.
Antigament la gent anava poc als cementeris, els causava molt de respecte i fins i tot por. Calia senyar-se en passar per davant de la porta, com a lloc sagrat que és, i les contalles i passades al voltant de la mort imposava eixe ambient de respecte i temor assumit per tothom. Això era de tal manera que a la majoria de cementeris de la Safor, les brosses del camp sant arribaven a una altura considerable i eren netejades una vegada a l’any els dies previs a Tots Sants. Era temps de precarietats generals, d’enterraments senzills a terra i de moltes casetes o nínxols sense làpida, cosa que portava a moltes dones –que eren qui realment se n’encarregaven– a netejar i, si feia al cas, emblanquinar amb calç la tomba. Dipositaven una fotografia del difunt, uns angelets amb una creu, els gerros per a unes escadusseres flors i no podia faltar el got amb l’oli, l’aigua i la torçuda per a la llumeta de les ànimes. Tot per a ser retirat en passar el dia assenyalat i guardat en una capça de sabates esperant l’any vinent.
Arribat el matí del dia de Tots Sants, la missa major era de gran festa; cantada i en llatí. Hi mostrava el primer signe fúnebre, el gran túmul o cadafal mortuori que presidia –eixe dia i el següent, dia de difunts– la part central de l’església davant de l’altar major. Es tractava de la simulació d’un taüt cobert per uns panys negres orlats amb galons d’or, amb una creu daurada al mig. Tot custodiat per quatre o sis canelobres grans, que arrodonien aquell atrezzo. L’ambient, centrat per les feines i arranjaments al cementeri, encara era festiu, però a les 3 de la vesprada les campanes començaven a tocar a morts, amb uns sons interminables que impregnaven fins el darrer racó del poble. A les poblacions grans, com ara Gandia o Tavernes, no feien processó cap al cementeri. Això sí, era tal el tràfec a Gandia, que al carrer de Sant Enric es muntava un porrat, el de Tots Sant, delícia de menuts i majors, tots caminants cap al cementeri. Però als pobles, la gent es concentrava a la plaça de l’església i en processó acompanyant a un Crist portat per un home devot i presidits pel rector amb capa pluvial negra i bonet amb el seu estol d’escolanets, cantaven en llatí el rosari de quinze misteris passant pels carrers camí del cementeri. En arribar-hi el capellà pujava l’esglaó de la creu central, feia una breu plàtica, beneïa els difunts, resava un respons i cantava el Liberame Domine, ben conegut per tots els presents. Posteriorment, en alguns pocs pobles feien missa de campanya o en la xicoteta capella del cementeri, però generalment el clero es retirava i la gent acudia a visitar la tomba dels seus familiars recorrent un cementeri sempre ple de gom a gom. Moltes dones, proveïdes de catret, s’asseien davant de la tomba del seu familiar més proper i passaven tota la vesprada resant el rosari complet i atenent les visites dels familiars. En enfosquir el cel impressionava veure totes les llumetes de les tombes enceses. Estaven ja en la vigília o nit d’ànimes, aquella on molts creien que les ànimes en pena rondaven per les cases i aquelles llumetes les guiaven. A poqueta nit, en moltes cases es reunia la família resant el rosari pels seus. A la Font tenien el costum, junt al rosari, de fer monges i torrar castanyes, o a Ròtova visitaven a l’àvia més major, usualment viuda. En canvi a la majoria de pobles, alguns homes devots acudien a l’església i amb la mateixa imatge de Crist de la vesprada, amb dos homes fent de cirials, començaven en processó un altre rosari cantat pels carrers de la població. Dos dels homes amb cabassos anaven casa per casa demanant per a les ànimes. Al Real cridaven: «¡La limosna per a les ànimes!». Es tractava de recollir en diners o en productes agrícoles les almoines –com es feia a Beniopa, acompanyats per un carro i haca que recollia la dacsa o els moniatos– per finançar les misses d’ànimes de la parròquia. Una manera més de completar el manteniment eclesial. La xicalla, que sempre buscava la manera lúdica de les coses serioses, es fixava en les cases que no donaven res fent un bon inventari mental. En acabar l’acte, venia la pròpia nit d’ànimes, amb pors ancestrals i gent atrevida i heterodoxa disposada a botar-se les convencions. Xiquets i xicons més majorets s’ocupaven en fer de les seues. Era el moment de divertir-se donant nosa a les cases poc col·laboradores, posant fils nugats als pernets de les portes i picant portes a distància –com es feia també a les Carnestoltes– obligant a eixir de casa, ben molestos, als seus propietaris alhora que cridaven: «¡Les ànimes, les ànimes!». A Ador en la casa que no volien ser molestats deixaven uns rotllets, dos pastissets, alguna llepolia i acabaven l’aldarull. Un informant d’este poble conta com fins i tot usaven les gateres de les portes –forats menuts a la part baixa de portes i portelles per al lliure pas dels gats de casa– per introduir dins de l’habitatge uns escarabats grans, buscats pels barrancs i les sèquies eixe mateix dia per a l’avinentesa, on li posaven damunt de la closca un tros de candeleta encesa i l’amollaven dins de la casa, de tal manera que a fosques simulava un animeta en pena movent-se, amb el corresponent sotrac del seus habitadors. Era nit també d’homes joves bromistes, i de més majorets animosos, que igual feien una bubota amb un llençol per espantar als xiquets, que sabent que tal o qual veí regava eixa nit, i anaven discretament al seu rodal. Amb uns caragols grans, li posaven una torçuda oliada dins, l’amollaven encesa surant aigües avall per la canal de reg, de tal manera que el regant poguera veure-la vindre de lluny i espantat arrancara a córrer. Aquell que tenia el camp prop del cementeri sabia que eixa nit no podia anar a treballar, per por a trobar-se una animeta de llum o una bubota amb un llençol blanc, que tot ho intentaven. Cal assenyalar al respecte contalles i acudits diversos que han perdurat en l’imaginari popular o els nostres monstres particulars com els butonis.
Allò cert és que el cicle de les ànimes acabava aquella matinada, doncs de molt bon matí, encara de nit, les campanes tocant a mort convocaven al veïnat a les tres misses seguides del dia de difunts. Misses en llatí, usualment les dos primeres resades i la tercera, solemne i cantada, acabant amb el respons i benedicció de difunts davant del túmul funerari propi del dia. Tots recorden, que era la missa més massiva en assistència de tot l’any. Gent que no solia anar-hi mai, tot i que era dia feiner, eixe dia no fallava.
Als anys seixanta dels segle passat coincidiren dos factors fonamentals que feren desaparèixer la majoria d’aquestes formes litúrgiques i de religiositat popular: Per una banda el Concili Vaticà II canvià moltes d’aquelles formes teatrals, eradicà el color negre litúrgic, l’incomprensible llatí i la missa passà a dir-se de cara al poble. Per l’altra, la que estava canviant era la mateixa societat, d’una manera rapidíssima. Tot un ocàs del món rural on moltes costums han quedat recloses a la memòria de les persones. I és precisament en un entorn urbà, que ara ens venen amb carabasses amb llumetes de nom anglosaxó, oblidem que en temps estiuencs de melons, els xiquets feien farolets de meló i a la primavera d’hivern, la nit d’ànimes –temps de carabasses– en alguns pobles feien farolets de carabasses, o escarabats amb llum, o caragols amb torçuda. Em sembla que d’Amèrica, en aquest cas, res de nou ens hem trobat. ¡És el món que pega voltes!
