E l papa Gregori III va consagrar, l’any 741, una capella de la basílica de sant Pere a tots els sants, la festa dels quals va establir que se celebrara el dia 1 de novembre. Cent anys més tard, el 840, el papa Gregori IV va estendre la celebració a tota l’Església Catòlica. En esta data es venera tots els sants que no tenen una festa pròpia en el calendari litúrgic i, d’acord amb la llei de l’Església, és un dia de precepte, en el qual els catòlics tenen l’obligació de participar en la santa missa, dejunar i evitar el treball.

El dia de Tots Sants és l’antesala del dia dels morts, el qual es commemora el dia 2 de novembre des que l’any 998 sant Odiló, abat del monestir de Cluny (França), va establir la data com la festa per a orar per les ànimes del fidels difunts. El costum popular ha fet que la celebració d’ambdues confluïsquen i que l’1 de novembre siga un dia de visitar els cementeris per a dur presents als difunts, quasi sempre florals. Jo hi porte taronges. A ma mare li agradaven les taronges, i a la marjal ningú en toca cap dels arbres fins que jo no n’he dut al cementeri les primeres.

Al nostre país una tercera celebració, relacionada amb el difunts, s’hi ha afegit els darrers anys en la vespra de Tots Sants: la nit de Halloween (contracció de la frase «all hallow’s eve», la qual significa la «vespra de Tots Sants»), vigília provinent de la festa pagana de Samhain, d’origen celta, en la qual se celebraven el final de les collites i la festa dels morts, que donava així inici al seu any nou. Ací, a Espanya, des de fa uns anys, la festa de Halloween s’ha imposat afavorida per una imponent pressió mediàtica i comercial. Esta setmana, la pandèmia ha impedit que hàgem vist, una altra vegada, els carrers plens de xiquets disfressats i amb les cares pintades de terrors.

Jo identifique la festa de Tots Sants amb la visita al cementeri. Va lligada als primers records infantils. Sent jo un xiquet hi anava quasi tots el dissabtes de matí al cementeri acompanyant ma mare. Ella, des que es quedà òrfena als set anys, hi havia anat totes les setmanes. Primer, durant molts anys, l’acompanyaven les ties, i després, quan es va casar i vaig nàixer jo, només vaig començar a caminar, vaig començar a acompanyar-la. Als anys cinquanta el cementeri de Gandia era un lloc familiar per a mi. I també misteriós. Hi accedíem junts agafats de la mà. Només travessar el portal enreixat, a mà dreta, estava la casa del guarda —que ja es necessitava tindre valor per a viure allí, sobretot a les nits—. A l’esquerra, el dipòsit de cadàvers, on es feien les autòpsies, una activitat que ella no em volia explicar amb l’excusa que no podria dormir per la nit.

A mi m’agradava endinsar-me travessant les dues files d’arbres alts, xiprers i palmeres, on estaven els panteons de les famílies benestants, amb els seus altarets dins i els cognoms escrits amb lletres daurades al frontispici. Era el lloc dels rics.

Passats els panteons venia la part més tètrica del cementeri. La de les tombes. Quasi totes en mal estat, com abandonades, escampades en espais quadrangulars que tenien monòlits retolats de noms i dates inescrutables, i coronats per creus desmanegades que a mi m’imposaven. Era el lloc dels pobres.

Al final d’aquest camí hi havia el monument a «los caídos» de la Guerra Incivil amb els nínxols disposats en semicercle. Era el lloc dels guanyadors.

Tot el cementeri general estava cercat per una mena de muralla formada per una filera de quatre nivells de nínxols, cadascun dels quals estava cobert per làpides de marbre de color blanc o negre amb imatges religioses esculpides. Unes cites religioses o sentimentals i el nom amb les dates de naixement i de mort dels finats estaven cisellades en un lloc ben visible. Una fotografia, de color esmorteït, col·locada en un marc oval completava el minúscul escenari protegit per una mampara de vidre flanquejat per dos gerros de metall, extraïbles, per a les flors. Era el lloc dels del poble.

En un racó d’esta muralla de nínxols, s’obria una portella de ferro, la qual sempre estava tancada, que donava a un espai exterior del recinte on s’enterraven els cadàvers que les autoritats eclesiàstiques prohibien foren enterrades en el cementeri general, com era el cas dels suïcides. Era el lloc dels repudiats.

Jo ajudava ma mare a omplir d’aigua els gerros i a col·locar-hi les flors. Després a ella li encantava passejar mirant poc a poc les làpides. Totes! Les dels coneguts, que em contava qui eren. Les dels nous ocupants dels nínxols, el noms d’alguns dels quals, en trobar-los allí li causaven sorpresa i, sovint, li arrancaven alguna llàgrima. Era un passeig entranyable que vàrem compartir alguns anys. Després, en fer-me major, ja no.

Passat el temps, un dia em va dir: «Quan falte, vull que m’incineres». Davant la meua sorpresa em va raonar que, com que a ningú ens agradava anar al cementeri, ella pensava que si la incineràvem part de les seues cendres podríem guardar-les cadascú a sa casa i, si no, volia que les llançàrem a la mar, a la platja, davant del Rancho Grande on ella, de xiqueta, havia estiuejat sempre.

Ho tenia ben decidit. Ho havia comentat, també, amb el rector de la parròquia, qui li havia donat el vistiplau. En els tres o quatre Nadals següents, jo, com de broma, li repetia la pregunta davant de tots els familiars: «Lolita, de veres vols que t’incineren?», «Jo sí!» I se’n reia! Aleshores els meus fills li feien la pregunta a mon pare i ell feia un gest com de no voler saber-ne res, i ens en rèiem tots!

Un diumenge vaig incinerar ma mare i dimarts, dos dies després, vaig enterrar mon pare. Tot inesperat. Fa vint-i-un anys. Fins aquell moment la vida m’havia respectat les estimes. No recorde cap sentiment especial que m’embargara en aquelles quaranta-huit hores. Una anestèsia vital em va envair l’esperit mentre rebia mostres d’afecte. Vaig complir amb la seua voluntat, la de cadascun dels dos.

No llançàrem totes les cendres de ma mare al mar aquell diumenge. Per si de cas en guardàrem unes poques en l’urna. Dos dies després les col·locàrem dintre del taüt de mon pare. Hi ha cendres de Lolita davant del Rancho Grande en un mar que canvia l’escenari cada dia. Al cementeri de Benirredrà, el poble de mon pare, hi ha un fèretre amb despulles i una urna dins d’un nínxol on els diumenges d’hivern pega un sol càlid al matí.

Però jo no els veig allí. Ni en el dia més bonic del mar ni en aquell plàcid racó de la muntanya els puc veure. És més fàcil per a mi trobar-me’ls en qualsevol lloc contant-me alguna cosa o somrient-me com dient que tot està bé.

Incineració? Enterrament? En la meua experiència, no importa. Sols em fa pena de no haver disfrutat, encara més, de la seua companya.

pasqualmolina.wordpress.com