Un dels més antics recursos literaris és transferir característiques humanes als animals o a les coses, i també a l’inrevés, com en les faules o en alguns contes fantasiosos. Així, en novel·les com Bruges la morte, de G. Rodenbach, la ciutat, més enllà del seu paper d’escenari, pretén injectar en el lector uns sentiments decididament humans. En este sentit, un cert antropomorfisme sempre ajuda a desvetlar alguns racons o plecs de la realitat que ens envolta, sense cap pretensió de convertir la ferramenta en la finalitat de l’intent de descobrir allò que pot semblar obscur en l’experiència de la vida quotidiana.

No s’hi tracta, en una aproximació d’este estil a les ciutats, d’un assumpte menor perquè ja tenim vivint en espais urbans a gran part de la població mundial. Si tornem a l’esmentat exemple de ciutat morta, ens hi trobarem com el passat és ja l’únic futur possible perquè ja s’han esvaïts els motius fundacionals, com el fet de ser un lloc estratègic, que la història ha anat esborrant, els ports ara allunyats de la costa, els canals reblits per la terra, les mines esgotades o les fàbriques abandonades, mentre les cases, enfonsades les teulades, van deixant pas a la seua destrucció per les pluges i els vents. En d’altres ciutats aparentment vives, la paràlisi mortuòria les ha convertides en monuments o en museus, encara dignes de ser visitats, però on l’absència dels jocs infantils o els somnis dels jóvens ja no hi són presents.

A l’altre extrem de la l’arc de la vida, és prou evident que hi ha ciutats que encara estan en la infantesa quan les veus créixer cada dia en un desordre total, encara sense cap regulació, com per una imposició que obliga a formar part de la vida urbana, tot fugint el camp, encara sense planificar o sense assegurar les mínimes condicions -això que coneixem per infraestructures- i ni tan sols proveir d’un treball capaç de donar suport a la família, sempre en creixença, com algunes megalòpolis d’Amèrica o Àsia.

Al bell mig, la clau de volta de l’arc són les ciutats madures, on encara el creixement va unit als intercanvis de tot tipus, a l’harmonia entre els sectors productius, a l’empenta cultural que cohesiona i dóna sentit als projectes urbans que encara volen més i més futur, amb les diverses funcions que faciliten la vida de la comunitat, amb la suficient jerarquia urbana per a ordenar el territori que les envolta i crear una xarxa d’interessos i comunicacions.

D’altres, com la nostra ciutat, no tenen encara suficient pes de segles i d’experiència, són adolescents, amb marques d’acne al rostre sense acabar del tot. A vegades és la ciutat que vol trencar amb el passat, amb els pares, tot tallant el cordó umbilical amb la tradició i destruint els seus vestigis. Com els adolescents que encara no tenen clar i decidit el seu futur, que viuen amb l’ànsia d’anar buscant noves experiències, sense cap projecte. La nostra ciutat, des dels seus orígens feta ostatge dels senyors durant segles, en estranya barreja de llengües, religions i cultures diverses, mentre alçava una Universitat, eixamplava l’horta ufanosa i menyspreava les xemeneies industrials, amb un creixement escàs i amb ben pocs camins per trencar el clos pairal, ha experimentat, de sobte, el trencament, la novetat més gran, com una música electrònica en un concert clàssic. El trànsit a una nova ciutat s’ha fet sense cap evolució lenta i pensada, de tal manera que als anys seixanta del segle passat el pont de plata entre el final del bancalet i els apartaments mastodòntics era assumit amb entusiasme, mentre anava minvant l’esplendor de la taronja, enviada a mig món pel port i per centenars de camions, i creixia el turisme de sol i platja, com una collita que s’augurava encara més abundant que la dels cítrics.

A hores d’ara, continua l’assaig de noves provatures, la multiplicació de funcions, com la cultura, l’ensenyança universitària, la recuperació del patrimoni artístic, el record boirós de les arrels prehistòriques i un elegant vestit estampat pel verd dels arbres, quasi tan nombrosos com el nombre del seus veïns. Al costat dels espais lúdics, també creixen indústries, noves ofertes de servicis i moltes més iniciatives econòmiques que encara tindrien més eficàcia i rendibilitat si milloraren les comunicacions, entre altres rèmores. Potser la ciutat està arribant al punt dolç del pas a la maduresa, encara que les terres abandonades, en altres temps admiració dels Cavanilles naturals i estrangers, taquen l’amable rostre de la ciutat que tots estimen.