Si d’alguna cosa serveixen les commemoracions, els aniversaris, els homenatges... és per rescabalar la memòria de les personalitats insignes. Aquest «Any Carmelina Sánchez-Cutillas», especialment, perquè l’efemèride pal·liarà un greuge moral i literari vergonyant; que no s’hauria d’haver produït de cap de les maneres.
Carmelina Sánchez-Cutillas va ser una autora extremadament culta, i ho demostrava ací i allà, amb proses i versos salpebrats de referències literàries universals. Feia ostentació, sense presumpcions ni egolatries estèrils, d’un bagatge literari com en tenien ben pocs en la seua època, i palesava a gratcient un coneixement de la llengua pròpia sense parió, reservat a uns pocs privilegiats en aquells anys miserables d’ostracisme cultural i misantropia política. A més a més, en circumstàncies sociolingüístiques familiars adverses ─i, ben sovint, absurdes, ridícules, immersos com estàvem en una dinàmica d’homogeneïtzació anorreadora i sagnant. I, tanmateix, d’aquell llot esterilitzant i programàtic emanat de la dictadura franquista, en va sorgir, en contraposició, una veu càlida i assossegada, estilista i culta, com una au fènix que tot ho havia d’impregnar i reconquerir, per bé de les valencianes i dels valencians que encara servaven l’idioma. Una veu culta, hi insistim, però arrelada en el seu poble; en Altea, però entès aquest arrelament insubornable també in extenso, ço és, referit a tot el poble valencià. La riquesa de la parla de la gent que envoltava l’escriptora Carmelina Sánchez-Cutillas, amb qui va conviure durant anys, es fa present ─s’hi eternitza en la seua literatura. Els costums populars s’hi abraonen i se n’apoderen de manera natural, també. Carmelina esdevé el testimoni ferotge d’una gent sense veu a penes; d’un poble silenciat, menystingut, menyspreat, doblegat i sotmès. La veu del poeta o torsimany visionari en l’oracle de Delfos.
Matèria de Bretanya, sens dubte l’obra seua més coneguda i de més projecció, no debades va ser reconeguda l’any 1975 amb el Premi Andròmina de narrativa, és ja un oxímoron inigualable, perquè congria de la millor manera el lèxic i els modismes del llenguatge popular amb una dicció ben subtil, dúctil i mal·leable, pròpia del registre culte i elevat. Com molt encertadament assevera l’erudit Pere Maria Orts i Bosch al pròleg del llibre, «l’estil i lèxic de l’autora en escriure són una delícia i una lliçó de saber fer en un conreu perfecte de la nostra llengua. El tractament del tema ho mereixia, perquè aquell poble, aquella contrada, conserva amb orgull una valencianitat absoluta en el ser, pensar i, sobretot, en l’idioma, i escoltar-los parlar ja és tota una festa de l’elegància més autèntica».
Carmelina Sánchez-Cutillas va escoltar aquelles veus properes que li parlaven en aquell idioma seu, tan procaç i juganer ensems, ple de girs fabulosos i contorsions en favor d’un paisatge que calia descriure; escriure amb subtilesa culturalista i alhora popular, amb un estil rotund, subreptici i perspicaç. A Matèria de Bretanya ens trobem a la badia d’Altea, arrecerats pel Puig Campana, la Punta de l’Albir i el Morro de Toix, ben a prop del Cap Negret. Des de la seua casa de camp, anomenada «Mar y cel», Carmelina va bastir una obra densa que ens va llegar per sempre més després de morir. És gràcies a aquestes memòries, estampes de la vida quotidiana, que revivim un paisatge, que recobrem l’existència d’una gent i unes formes de fer que són ja passades però no extintes, per tal com es projecten sobre nosaltres amb una força inèdita i ens proveeixen de sentit. Ella és ben explícita ja a l’inici del llibre: «Els homes i les dones i els xiquets del passat estan vius encara en la meua memòria, constitueixen el lligam entre el present i l’absència. I si evoque aquell temps amb melangia, ho faig en un intent de ressuscitar-lo, perquè així l’evocació pren el batec de la sang i s’omple del ressò dels noms habitats pels éssers i les coses que van existir un dia, i que ara recobren la forma i la presència sobre fulls blancs».
És d’aquesta manera com assistim a la cerimònia de l’elaboració de les coques, vivim la Quaresma, rememorem el temps en què els homes es llogaven per anar a jornal i la xicalla, nueta, corretejava amunt i avall pels carrers d’un poble encara sense asfaltar. Les portes sempre estaven obertes, la clau sempre era al pany, hi havia l’alegria de les finestres de bat a bat mirant la mar, el rosari es resava en família i es vivia la Pasqua i la salpassa amb deler o resignació. Hi havia misses diàries i de diumenge, el mercat dels dimarts, els pescadors insomnes, els llauradors de l’ametla nua o pelada i les olives xacaes, les revetles estiuenques, la música de banda, les partides a llargues, una mort misteriosa i la vida seguia, la befa dels contrabandistes amagant-se dels carrabiners i dels conveïns, alguns personatges entranyables del poble: la mare Paula, Miquel de les Mallades, la mestra Cantarrana, la tia Agnamaria, el tio Mabre, la senyora Betacna... els prototipus dels éssers i les coses que es repeteixen, ni que siga amb uns altres noms o malnoms, al llarg de la geografia valenciana.
Amb les planes del XXIV Homenatge a la Paraula volem retre homenatge a una donassa escriptora, restituir la seua obra i figura. Posar-la en el lloc que li pertoca, reivindicar els seus llibres, lectures d’obligada transmissió i estudi. Perquè mai hauria d’haver caigut en l’oblit, en l’exili interior de les veus silenciades. Aquests papers pretenen espitjar el jovent i la gent gran, adults i de mitjana edat, envers l’obra llegidora d’una escriptora valenciana universal. Amb una introducció de la filòloga Maria Lacueva, especialista i estudiosa de l’escriptora d’Altea, i il·lustracions interiors i de la portada d’Amanda CerSe, aquest Homenatge aplega el bo i millor de la literatura saforenca, cosina germana de la de la Marina, perquè s’abeura de la mateixa mar i d’idèntics referents populars, d’una tradició literària memorable i autèntica. Les col·laboracions que ací s’apleguen es fan ressò de Carmelina Sánchez-Cutillas. Josep Piera, Rafa Gomar, Maria Josep Escrivà, Ferran Garcia-Oliver, Josep Lluís Roig, Isabel Canet, Encarna Sant-Celoni, Joan Iborra, Àngels Gregori, Enric Ferrer, Lourdes Boïgues... i fins a una trenta d’escriptores i escriptors saforencs li reten homenatge.
A més d’aquesta publicació, ja disponible a les llibreries, des del CEIC Alfons el Vell hem programat l’espectacle Polsim de temps de records a partir de textos de Carmelina Sánchez-Cutillas, a cura de Cia. La Sala del Temps, amb l’actriu Marina Mulet i Gayà com a rapsoda i música de Sandra Monfort Oliver. I hi haurà els parlaments corresponents a càrrec de Lluís Miret, director del CEIC Alfons el Vell, i de Ramon Ferrer, president de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Tot plegat es retransmetrà online el 6 de desembre a les 19.30 h per les xarxes del CEIC. I tenim previst de posar pròximament a disposició dels ciutadans de Gandia i la comarca de la Safor-Valldigna l’exposició «Des de les fronteres del silenci», gentilesa de l’AVL. A més a més, la televisió À Punt ha elaborat un documental, «Carmelina, mar i cel», sobre la vida i l’obra d’una escriptora per fi reconeguda. Un clàssic ja de les nostres lletres, que forma part irrenunciable del nostre patrimoni lingüístic i cultural com a poble, del poble inconfusiblement valencià.
