E ls pobles antics, com l’hebreu, tenien les seues llegendes que passaven de generació en generació. Una de les més curioses és la de les deu tribus perdudes, és a dir, les que constituïen el regne d’Israel i van ser deportades pels assiris al segle VIII abans de Crist. Van desaparèixer sense deixar rastre. Alguns viatgers, molts segles després, van dir que n’havien trobat alguna, fins i tot a Amèrica. El misteri, però, continua i ha produït col·lateralment episodis tan curiosos com el rescat d’uns grups de jueus etiòpics en una operació aèria a càrrec dels servicis secrets israelians.

Sense el prestigi de la llegenda, val a dir que els valencians no hem buscat fins fa ben poc, com si fora una tribu perduda, la presència dels jueus en la nostra terra des del segle XIII. Una presència de segles, amb una notable influència social, tot i ser una minoria ben menuda en comparació amb els musulmans, a penes ha deixat rastre en la memòria col·lectiva. El desconeixement interessat ha fet possible que Joan Lluís Vives, el més gran intel·lectual valencià de tots els temps, fins a l’any 1964, en publicar-se els processos inquisitorials contra sa mare, no s’admetera que fora d’ascendència judeoconversa. Tot i haver viscut tants pocs anys a la ciutat nadiua, la va recordar sempre amb enyorança, fins i tot en un dels seus llibres més editats per la seua finalitat d’ensenyança de la llengua llatina, on evoca, amb uns personatges que porten els cognoms de Borja, Centelles i Cavanilles, els carrers, el joc de pilota i altres costums d’aquella València de la seua infància i adolescència.

En els darrers quaranta anys l’esforç dels investigadors valencians ha començat a fer conèixer la realitat humana, religiosa, socioeconòmica i cultural dels jueus. Per les seues aportacions és just recordar als desapareguts Josep Camarena Mahiques, Vicent Olaso i Joseph Pérez, el conegut historiador francés, oriünd de Bocairent. Les fonts documentals, més enllà de la fredor de censos, factures, testaments i protocols, han anat teixint la complexa vida dels jueus valencians, tan allunyada dels tòpics i de l’anacrònic antisemitisme aplicat a èpoques on ser hebreu significava sobretot un problema religiós, que sovint amagava també interessos econòmics i socials, de cap de les maneres una qüestió racial.

Quan l’any 1391 va ser assaltada i destruïda la jueria de València, la composició social de la col·lectivitat jueva va fer-se notar, entre altres raons, perquè els rics van demanar de seguida el bateig, com els Abenfaçam, canviats en la coneguda família Vives, comerciants de teles; mentre els sastres, seders o platers, eren forçats a batejar-se. La jueria de Gandia també va desaparèixer, però sense violència física. També s’hi va reproduir la diferència social existent a la de València, tal com apareix en els nous cognoms dels rics, ara Martorell o Marc. Els de classe mitjana o baixa van tindre els més corrents, com Borràs o Cardona.

Començava així l’època dels conversos o cristians novells, molts d’ells ben prompte integrats socialment i en continuïtat amb les propietats i negocis anteriors o amb els oficis també habituals. L’èxit d’alguns conversos, uns verdaders nous rics en ostentació i bona vida, va produir l’enemiga d’alguns cristians vells, que no acabaven de creure en la sinceritat dels nous cristians. Les denúncies a la Inquisició, primer pontifícia i després reial, encetaren la llarga etapa dels processos d’acusació per continuar secretament amb la pràctica de la Llei mosaica. Els pocs jueus valencians que van continuar practicant la seua religió van ser expulsats l’any 1492.

D’altra banda, la integració dels conversos, després d’unes dos o tres generacions, va ser completa, de tal manera que a la Seu de Gandia, entre 1540 i 1550 aproximadament, ja hi havia un canonge, Bernardo Pérez de Chinchón, de família de conversos, ben conegut, entre altres raons, per ser un primerenc traductor d’Erasme de Rotterdam.

Una aproximació, encara que siga distant, al problema dels desplaçats en l’època actual, amb el seu sofriment, humiliació i desarrelament, ens pot ajudar a fer-nos càrrec, d’alguna manera, del patiment d’aquells jueus perseguits i expulsats de la terra on havien viscut durant segles i que un forçat exili els va quasi destruir físicament i espiritualment, tot i que no podien ni imaginar la tragèdia que en la civilitzada Europa del segle XX els esperava a molts dels seus descendents.