Des d’algun punt situat entre Gandia i l’ermita de Santa Anna, els nostres avantpassats contemplaven les vessants nord i oest de la muralla, flanquejada per torrellons i camps de conreu. Apreciaven l’ala nord de l’edifici de l’Escola Pia amb la filera d’arcades mirant per damunt de la muralla. Al seu costat la cúpula i l’església, i per darrere s’albirava tímidament el campanar i el rosetó de la Col·legiata i, ben a prop i confosa entre les cases, el torrelló quadrat del carrer Torreta. Per davant, el torrelló sense el pi, que indicava que des d’ell arrancava el llenç de l’oest. Darrere del torrelló hi havia un hort que es convertí en escola, la història del qual pot ser considerada com una seqüència d’esdeveniments que es troben per l’atzar i de com això ens canvia la vida.
Primer va ser l’hort. Amb l’ampliació del recinte murat medieval per Francesc de Borja, aquelles terres de cultiu passaren a integrar les possessions que els jesuïtes, des del 1549, tenien com a part de la seua universitat gandiana. I així va ser fins a l’expulsió de l’orde, el 1767. Des d’aquell moment, la funció docent de la universitat, l’església i l’hort que subministrava aliments als religiosos quedaren tancats.
Pocs anys després de la creació de la universitat gandiana, a un poblet menut d’Aragó, a Peralta de la Sal, naixia Josep de Calassanç. El segon fil s’havia posat en marxa. Després de formar-se acadèmicament i ser ordenat sacerdot, marxà a Roma amb la intenció d’aconseguir un càrrec eclesiàstic, però el que trobà allí va ser, tal com ell afirmà, la manera de servir Déu a través del més menuts. Havia nascut l’Escola Pia.
Les deesses encaixaren tots dos fils quan possibilitaren que l’Ajuntament presentara al rei una petició formal per establir els escolapis a Gandia. El 1807 arribaren per ocupar les propietats que abans havien estat propietat del jesuïtes i, un poc més tard, s’afegí com a dotació l’ermita de Santa Anna com a lloc de pau i retir per cultivar les ànimes.
Amb el temps, l’hort, a més de complir amb la seua funció i on inclús es va fondre una campana, acollí l’Exposició Agrícola Regional del 1881 per la que s’entrava a través d’una monumental porta d’estil àrab per la Vila Nova. A més, a finals del segle XIX es trencava aquesta obra quan l’Ajuntament decidí prolongar el carrer de la Vila Nova pel mig de l’hort, de manera que quedà una part més propera a l’edifici destinat a l’educació i una altra fitant amb el torrelló. Aquesta part, després de la guerra civil, va rebre altres usos, com ara una plaça de bous, un camp de futbol o el cinema nomenat El Pino.
No obstant, tot canvià el 1968. Els escolapis Federico Moliner, José Molins i Antonio Fuster encarregaren a Alberto Peñín, un jove arquitecte i antic alumne del centre, la construcció d’un edifici adient per satisfer les necessitats educatives del moment. Estava a l’inici de la seua professió i venia de passar una temporada a Finlàndia baix la influència del mestre Aalto, cosa que s’hauria de notar, així com l’admiració per Jujol i Gaudí, per la referència al Sanatori de Paimio i al Parc Güell.
Allí on el jove arquitecte havia fet gimnàstica s’hi pensava projectar i construir el nou edifici per a l’Escola Primària, amb capacitat per a 320 alumnes de 6 a 10 anys, en una extensió d’uns 3.826 m². En aquell moment, la iniciativa dels escolapis s’avançà a la posterior reforma educativa espanyola, és a dir, la nova Llei General de Villar Palasí, que es promulgaria l’any 1970. Peñín intentà projectar una arquitectura contemporània del moment, impregnada de les característiques dels nous edificis d’ensenyament de l’Europa avançada i dels exemples dels moderns mestres d’arquitectura. S’hi alçaren uns edificis oberts, amb dos grups per curs i planta, diferenciant funcions, deixant espais lliures, vegetació i arbres, ocupant la total disponibilitat d’un solar, que, com ja s’ha dit, era molt restringit, al qual, més encara, volia incorporar uns elements preexistents de gran vàlua patrimonial, testimonis de la història més brillant de la ciutat, com el Torrelló del Pi i el llenç de la muralla.
S’hi pretenia, com diu la Memòria del Projecte, visada el 12 de juliol del 1968, ressaltar alguns aspectes: diferenciar clarament els tres àmbits formats per aules, administració i jocs, donar un clar sistema d’ubicació i referències clares amb usos i colors per a xiquets menors de 10 anys, aïllar l’escola de sorolls, molèsties i interferències del carrer, donar al conjunt un tractament humanitzat i amable, establir un diàleg arquitectònic entre les peces i els espais adjacents, de forma que la docència poguera establir-se fàcilment en qualsevol lloc, considerar l’orientació com a un factor determinant de localització i disseny, introduir elements cromàtics, formals, jardineres i arbres com a factors cooperadors de la funció docent i, per últim, posar en valor i assenyalar la muralla i el torrelló, tant pel seu valor històric patrimonial i sentimental, com d’aprenentatge social. També s’hi van dissenyar els pupitres, els espais lliures, bancs, arbrat, marquesines, gelosies, tancaments i portes, i les zones de joc a l’aire lliure i a cobert, molt prop del concepte de disseny integral de l’arquitectura, tan estimat del moviment modern.
Obtinguda la llicència d’obres el dia 11 de novembre de 1968, s’adjudicà per concurs al constructor Juan Bañuls Jordà i començaren les obres el 10 de febrer de 1969. La construcció va acabar el 8 de setembre de l’any 1970, amb un cost de 9.327.543 pessetes. Col·laboraren també Guillermo Stuyck, arquitecte i soci de Peñín, i els aparelladors Àngel Soto i Lluís Romaguera.
Construïda la nova escola a les acaballes d’una etapa política, la immediata aparició d’una nova Llei d’Educació, el 1970, va fer necessària, a l’any següent, una adaptació i ampliació de l’immoble, acabada el mes de novembre, que tenia en compte el nivell de preescolar, gimnàs, ascensors i altres noves demandes.
El 26 de novembre del 1970, ara s’acaben d’acomplir 50 anys, s’inaugurà l’edifici de Primària, el conegut des d’aleshores com a «col·legi nou» per diferenciar-lo del vell casalot de l’altra banda del carrer. S’encetava així un teixit més complex i apassionant, una tela formada per valors humans, religiosos, acadèmics i morals, un teixit consistent en Pietat i Lletres.
