En la pau de la nit, a l’ermita de Santa Anna, en l’ambient nadalenc de la missa del gall, un aplec quasi monàstic recita els salms de matines. En l’ambient va creixent l’expectació de la bona nova d’un naixement. Uns instants després, la veu blanca, infantil, de la Sibil·la, inicia el seu cant, tan antic i tan novell, que va dient: «D’una Verge naixerà Déu i hom qui jutjarà», tot esperant la resposta d’un cor de veus greus: «En lo jorn del judici veurà’s qui ha fet servici». El missatge s’escampa per la muntanya, entre els pins remorosos, com un anunci de pau i d’esperança, mentre els ocells dormen i les estrelles del cel troben rèplica en els llums dels pobles.
Enguany, després dels quaranta anys de la seua restauració, el Cant de la Sibil·la, haurà emmudit. Un feix d’anys enllaçat pel simbolisme numèric, bíblic, joiós de proclamar als quatre vents la plenitud vital, que somniava fer créixer la llarga vida nascuda en segles medievals. I, de sobte, com un allau de dissort, s’hi fa el silenci. L’ermita, les veus, la muntanya, els pins, com els pardalets de niu, dormen, mentre les estrelles pareixen més pàl·lides, sense la lluïssor d’altres nits.
És l’hora de la fragilitat de la condició humana, de la precarietat dels projectes llargament pensats. El silenci, però, és una ocasió per a una experiència nova, d’aprofundiment interior, una oportunitat per a assaborir el missatge de la Sibil·la, que recorda la responsabilitat de l’home i també la seua llibertat. L’hora adversa s’ha transformat en un temps propici per a la immersió en allò que és essencial, en allò que ens configura com a persones lliures, conscients de les nostres possibilitats i també dels nostres límits. Una nova llum d’esperança per a no tindre por de conèixer-nos més, d’on anirà creixent una saviesa més plena, més profunda i també més compassiva. En l’hora del sofriment, del dolor, tot fent camí amb els altres companys, anirà apareixent, entre tantes foscors, un senyal que pot salvar de tota senda perillosa.
Silenci de la Sibil·la en el temps de Nadal, en la irrepetible meravella del naixement de l’infant Jesús. Una llum en la foscor del nostre temps, perquè també el naixement d’un infant pot canviar el món. Misteri de la vida! El descobriment d’un ser únic. En cada infant que entra al món, a la història, tan pur com la veu de la Sibil·la i també tan ferm en el missatge que anuncia, que no és altre que una solemne declaració de vida i d’esperança contra els murs alçats injustament i contra els pensaments negres que neguen la meravella d’existir, tot i assumir també que el misteri de l’home o la dona amaga sempre racons pertorbadors de misèria i de vilesa, fins i tot la capacitat de balafiar el tresor primigeni.
El somriure de l’infant tomba els aparents prestigis de tants llorers de llautó, ridículs davant del primer esclat d’alegria de la vida. Els valors desgastats, les conviccions rutinàries, la buidor de tantes paraules, es fonen com el gel caigut en l’escalfor de la llar, mentre la verticalitat de les flames invita a mirar més enllà de l’estretor de la vida de cada dia, sense deixar de sentir el tacte de la germana terra, sempre oberta al solc de l’alegria i del patiment, en espera de la collita esplèndida.
Els ulls dels infants, finestres obertes al món, contemplaran el Jesús del betlem familiar o públic, coneixeran el company de totes les causes justes dels hòmens i dones, de tots els caminants del nostre món. El cant interromput de la Sibil·la seguirà convocant aquells pastorets i pastoretes de la cançó nadalenca, a tots els companys en el camí de la vida, a tots els cansats de portar el pes excessiu del dolor, per escoltar, un any més, l’anunci de la pau per a tot el món, que és sempre l’esperança per a seguir endavant.
Bon Nadal.
