Quan encara la coentor per la mort d’Españeta raspava l’ànima de l’afició valencianista, ens arribava, fa unes setmanes, la notícia de la mort de Juan Cruz Sol, un dels jugadors mítics del Valencia CF, el qual, després de defensar com a futbolista la samarreta blanca, havia estat lligat a l’entitat de Mestalla amb diversos càrrecs de responsabilitat. En el moment del seu traspàs jo li havia escrit un article per a esta columna, el qual he tingut que ajornar tres diumenges a causa dels notables esdeveniments i commemoracions. Hui arriba a la linotípia amb el mateix interés personal i amb el respecte sincer cap a la seua memòria.
Sol, com així fou conegut durant la seua carrera, va vestir la samarreta del Valencia des del 1965 fins el 1975, quan el va fitxar el Reial Madrid per 30 milions de pessetes, aleshores una vertadera fortuna. En el club de Chamartín jugaria quatre temporades i mitja, ja que una greu lesió al genoll el deixà fora de les alineacions i tornà a Mestalla, ja amb 32 anys i amb un genoll en males condicions, on va jugar sols un any i mig abans de retirar-se definitivament dels camps de futbol. També fou internacional, debutà, amb Ladislao Kubala, en febrer del 1970 i defensà els colors de la selecció nacional en 28 ocasions. Sol va jugar 467 partits oficials entre el Valencia, Reial Madrid i la selecció nacional. Estos dies llegia i recordava: «Sol era un lateral de gran fortalesa física i velocitat, era difícil desbordar-lo en defensa i s’incorporava, fàcilment, com a atacant. A més a més la seua condició física el feia superior en el joc aeri, la qual cosa li va permetre marcar gols amb relativa facilitat». Acabada la seua etapa com a jugador, anys després, fou el delegat de l’equip i en juny del 2013 entrà a formar part del Consell d’Administració del Valencia CF.
La mort de Sol coincideix amb el moment en el qual jo crec acabada la meua relació presencial, que no afectiva, amb el club de la meua estima. Ja se’m feia difícil acudir al camp els dies de partit. El desplaçament, les dates imprevisibles i els horaris, sovint intempestius, dels partits, però també m’afecta l’actitud agra i contestatària de bona part del públic, m’irrita la deriva de la direcció social marcada des de Singapur, i em dol la irregular trajectòria esportiva de l’equip, a pesar de disposar, generalment, d’una bona plantilla. He aguantat els darrers anys, perquè anava acompanyat pels meus nets, els quals, crec, ja poden anar sols, però ha sigut l’absència obligada per la pandèmia la que m’ha acabat de gelar l’interés, i això que la meua relació amb la grada de Mestalla data dels anys seixanta.
Vaig xafar per primera vegada Mestalla quan acabava de complir onze anys. El Valencia CF jugava el partit d’anada de la final de la Copa de Fires contra el Barcelona. Es va jugar molt tard, a la nit, i des de Gandia s’havia organitzat un autobús per assistir-hi, perquè hi havia molt de comboi en l’afició, després d’haver eliminat en els fases prèvies el Nottingham Forest i l’Inter de Milà. Jo vaig anar-hi amb els meus pares, ja que encara estàvem en vacances d’estiu i recorde que, en accedir a l’interior de l’estadi, a una grada alta davant de tribuna, em va paréixer escadussera la il·luminació del camp i mon pare em va gastar la broma dient-me que eixa llum era suficient per a jugar el partit, i recorde la impressió que em va fer quan el terreny de joc i tot l’estadi s’il·luminà, a poc a poc, amb aquella llum potentíssima i com l’impacte d’aquell moment ha sigut dels més forts rebuts en la meua vida. Del partit, sé que jugava Manolo Mestre, que era d’Oliva i que mon pare m’havia dit que coneixia perquè ell treballava en el Jutjat d’allí. Recorde que el Valencia guanyà el Barcelona per molts gols i que en el partit de tornada, al Camp Nou, amb aquell avantatge que portava des de Mestalla, es va proclamar campió d’eixa final europea.
Vaig tornar al camp el 1968, quan vaig anar a estudiar Medicina a València. El primer trimestre del curs anava amb el «passe a favor», amb el qual el Valencia CF obsequiava els jutges de la ciutat, i com que al titular del jutjat en el qual mon pare era funcionari no li agradava el futbol li’l deixava per a mi. En el passe entraves a tribuna i allí podies seure en qualsevol seient desocupat. Jo els dos primers partits els vaig veure assegut en els esglaons de l’escala de tribuna, des d’on em vaig fixar que hi havia, fixa, una cadira buida, just sota la barana de la fila que ocupaven el president, Julio de Miguel, i la seua directiva, per la qual cosa vaig veure la resta de partits des d’eixa cadira de bova. Recorde algun dels jugadors: encara jugava Mestre, però el que més m’impressionava era l’habilitat de Waldo, autèntic ídol local, l’ímpetu del davanter Ansola, la confiança que donava Roberto i l’habilitat que tenia Guillot. A principis del 1969, els reis mags ens van portar dos passes, l’un per a mon pare i l’altre per a mi, i aleshores va començar la meua relació d’aficionat amb el Valencia CF, que sols es va interrompre durant els anys que vaig ser el metge del CF Gandia.
Els dos passes estaven localitzats en el sector quatre, en la segona fila, a l’altura de la línia que marcava l’àrea gran. Crec que ningú podia veure de més prop a Sol, qui jugava de defensa dret, tant que quan el veia a traure una falta podia haver-li tocat l’esquena, com a senyal d’afecte, si m’hi haguera atrevit. Des d’aquell lloc vaig veure el gol que més alegria m’ha donat entre tants que n’he viscut a Mestalla. Fou en l’altra porteria, en l’últim minut d’un partit que empatava contra el Celta i que, si acabava així, suposava poder perdre la Lliga, quan Forment, a l’eixida d’un còrner, s’enlairà sobre tots i rematà de cap el baló i el clavà en la xarxa de l’equip vigués. Aquell any del 1971 el Valencia CF, dirigit per Alfredo Di Stefano, va guanyar aquella Lliga. Podria repetir de memòria l’alineació valencianista d’aquella temporada, però recorde alguns jugadors amb més afecte: Claramunt, Paquito, Sergio (que estudiava Medicina), Valdés, Videgany, però el meu ídol sens dubte era Juan Cruz Sol.
Al llarg dels anys he anat al camp tots els dies de partit. Sempre acompanyat per gent de casa. Excepte Pelé, he vist jugar a Mestalla, en directe, tots els grans jugadors de la història: Di Stefano, Cruyff, Maradona, Romario, els dos Ronaldo, i davant la polèmica eterna de quin d’ells ha sigut el millor, jo tinc clar que no he vist mai jugar a ningú, i durant tant de temps, com Messi. He gaudit en el camp del joc de Claramunt, d’Aimar, Fernando, Mendieta, Baraja, Mata, Silva, Vicente i darrerament de Parejo. He botat d’alegria amb els gols de Kempes, Penev, Mitjatovic, David Villa, de «Piojo» López i d’Alcácer. He conegut la contundència defensiva de Tendillo, Arias, Camarasa, Voro, Ayala, Pellegrino, Djukik, Carboni i d’Anglomà, també de la seguretat elegant de Cañizares en la porteria, però jo em quedaré sempre, sobre tots, amb l’esperit de David Albelda.
Ells són història del Valencia CF escrita sobre la gespa del camp. Ara, amb la mort de Sol, crec que és el moment d’acabar la meua viscuda en les grades de Mestalla.
