Posar un nom, sobretot en les cultures antigues, era donar consistència a la realitat, en totes les seues formes, tant animades com inanimades, fins i tot les estrelles del firmament. Era com entrar en una relació especial entre l’home, el subjecte, i tot allò que l’envolta, de tal manera que la consciència de formar part d’una totalitat produïa fins i tot uns lligams quasi religiosos. L’home modern, quan classifica i dóna un nom, en molts casos el que pretén és dominar i calcular el possible rendiment de l’animal, l’arbre o el mineral. El profit és l’objectiu final de l’aparentment imparcial acte de donar nom a la realitat.
S’arriba així a pensar que tot es pot controlar, fins i tot el temps: posar nom als períodes de la història, sempre des del particular criteri d’aquell que es considera el centre del món, el referent de tota la realitat. En el món del segle XXI encara costa d’admetre que l’Occident ha deixat de ser l’eix central per a ordenar la història universal. Quan fem l’inventari dels diferents calendaris que continuen regint la vida de molts pobles i cultures, ens adonem que tot ja no passa pel nostre sistema de representació del temps, quan ni tals sols els anys i els mesos coincideixen perquè uns depenen del Sol i d’altres de la Lluna.
El que sí que és comú en totes les cultures és el costum d’identificar els anys, sobretot els més significatius, amb alguna denominació que esmenta un rei, una guerra o una revolució. Tot amb tot, el recurs més habitual és identificar l’any per alguna catàstrofe, siga natural o humana, com una inundació o una epidèmia. El profeta Amós, per exemple, va començar a anunciar el seu missatge «dos anys abans del terratrèmol», cap a la meitat del segle VIII a. C. D’altres, ben recents i ben locals, esmentaran l’any del còlera o l’any de la grip, per referir-se al 1884 o al 1918, de trist record per a la nostra comarca. A València, encara ressona l’any 1957, el de la «riuà».
En este sentit, per damunt de les convencions més o menys oficials, tot això significa que la memòria col·lectiva té una percepció de la història a peu d’obra, sense la magnificència dels grans personatges o dels esdeveniments més cridaners, a vegades pel tràgic recompte de les víctimes, mentre un cicle de collites roïns o una sequera persistent ha deixat, per la fam sobretot, un incomptable nombre de morts anònims, oblidats entre els plecs dels poders que marquen el dia i l’hora de la Història, esta vegada sí amb l’obligada majúscula.
Oblidar que la por és un component essencial de la condició humana pot ser dramàtic per a la vida de tots. La por, a més, té un potent imaginari que tot ho contamina i que fa més i més gran la notícia o informació sobre alguna catàstrofe o qualsevol adversitat. Les ones de la por van eixamplant-se i fan caure en la passivitat, en la impotència, inclús als qui haurien de ser els valents i responsables.
Per simple mimesi del passat, possiblement aniran apareixent noms per a designar l’any difícil que sí que està marcant durament a tot el món. Confiem que no haurem de suportar algun nom que amague la realitat viscuda, o que per excés de precisió científica siga neutral davant de tant de sofriment. Si algú pensa que serà suficient dir l’any de la pandèmia, que siga conseqüent amb l’etimologia de la paraula, perquè el prefix no té res a vore amb el pa de cada dia, sinó que anuncia un escenari de totalitat, com una invocació a una tràgica malaltia que ha arribat a tot el món.
Mentre va acabant l’any 2020, ens podem preguntar quina memòria en guardaran les futures generacions, quin apel·latiu l’identificarà i quin relat anirà per sempre unit al seu record. Encara que alguns diuen que el nom no fa la cosa, haurem d’anar pensant que si el relat torna a ser catastròfic, com a humanitat, poc haurem avançat. Si el relat, en canvi, és d’esperança, encara el futur serà més fratern, més acollidor per a tots els qui, sense haver patit les conseqüències immediates de la pandèmia, aniran arribant a la vida sense la càrrega afegida de les lloses del passat.
